Quan, el 2 d’abril del 2022, Alberto Núñez Feijóo va ser entronitzat com a líder del PP a Sevilla, en un congrés sense dissonàncies, molts analistes van proclamar l’arribada d’un nou estil al capdavant de la dreta espanyola. La frase que més es va repetir, “no he vingut a insultar, sinó a derrotar el president del govern”, aviat seria tan sols un record llunyà. Amb moltes presses, el dirigent gallec es va aplanar als guions escrits en els laboratoris més virulents de la dreta del Madrid DF.
Moltes vegades s’ha comparat Feijóo amb Mariano Rajoy, per l’origen gallec i per un suposat moderantisme que caracteritzeria tots dos personatges. Però possiblement l’equiparació no fa justícia a un Rajoy que sempre va saber mantenir a distància els esgarips de la dreta més cavernària. Hi va haver certa dignitat en la seva manera d’abandonar el poder i mai va semblar excessivament preocupat per ser menystingut pel nucli dur aznarià. No ha estat el cas de Feijóo, molt més condicionat pels aires ascendents del populisme obscur.
Metòdic i disciplinat, és molt discret en tot el que fa referència a la seva vida privada. La seva parella, la directiva empresarial Eva Cárdenas (va ser directora de Zara Home), amb qui té un fill, no és algú que vulgui sortir als mitjans. Va crear la immobiliària Niebla Azul. Per tant, li pot donar algunes idees a Feijóo sobre com afrontar la crisi de l’habitatge. No estan casats per l’Església i tots dos van tenir relacions anteriors. Potser aquesta és d eles poques coses que sabem del que pensa realment Feijóo, que continua sent un gran desconegut per la societat espanyola. Ha “promès” sempre els seus càrrecs, el que indicaria que no és home de fe.
Feijóo va néixer a Os Peares, a Ourense, en una família que giraba entorn del negoci d’ultramarins de la seva àvia materna. Llicenciat en Dret, la biografia de Feijóo és també la del jutge que no va ser. Els qui el coneixen expliquen que volia ser jutge, però que problemes econòmics que van viure a casa el van forçar a estudiar oposicions com a funcionari de la Xunta. Va ser així com va entrar en el món de la funció pública.
Vaguista per un dia
En la biografia del polític gallec hi ha un episodi que ara sorprendrà, com és el seu paper com a sindicalista. A finals dels 80, quan era interí a la funció pública gallega, va ser un impulsor d’una vaga del sindicat de funcionaris (AFICA), organitzant un tancament de treballadors en unes oficines de la Xunta. Sembla que les vel·leïtats sindicalistes li van durar poc, tant com es va allargar la seva condició interina.
Va fer carrera a l’administració. La seva trobada amb José Manuel Romay Beccaría, membre de la Xunta i un veterà de la política des que el 1963 va ser nomenat secretari general de Sanitat. A Romay se’l presenta sovint com un model de subtilitat i bon fer. És un home llest, però que ha fet tots els papers de l’auca. Fins i tot alguns de menys coneguts, com quan va ser braç dret de Manuel Fraga al ministeri de la Governació (1975-76). Foren temps de forta repressió i quan es va produir la masacre de treballadors a Vitòria.
Romay va apadrinar Feijóo, el va fer secretari general de Sanitat a la Xunta i després el va impulsar per anar a Madrid durant el govern Aznar, quan va dirigir l’Insalud i Correus. D’aquí tornaria a casa per aparèixer com un dirigent tecnòcrata a prop del Fraga galleguitzat que va presidir la Xunta. Es va llaurar aleshores la imatge de modern, reformista i “urbà” enfront el sector “de la boina”. L’escàndol del Prestige va accelerar el desgast del fraguisme i quan el vell líder va retirar-se després de perdre les eleccions, Feijóo el va succeir com a líder del PP gallec.
Com a cap de l’oposició al govern del socialista Pérez Touriño, Feijóo tampoc va ser un moderat. Va practicar un estil erosionador els ressons del qual no arribaven a la resta de l’estat, on era vist com un moderat i gestor eficaç. Va guanyar quatre eleccions per majoria absoluta, continuant així amb una hegemonia política que va fer de la Xunta un règim polític amb afany de controlar tots els ressorts de la societat civil.
Un bilingüisme poc cordial
Al cap del PP li agrada referir-se al “bilingüisme cordial” per definir la seva política lingüística. Però el cert és que la seva relació amb el gallec no ho va ser massa i es va caracteritzar per una absoluta indiferència. Emprava la llengua pròpia sent a la Xunta, sí, però els defensors de la llengua expliquen que va mostrar més menyspreu per l'idioma dels gallecs que un Fraga que tenia molt per fer-se perdonar. Se’l va criticar per no complir la disposició legal de reforçar el gallec i va prioritzar el castellà en les assignatures científiques. Va deixar morir el rotatiu A Nosa Terra i els mitjans en gallec han vist retallades les subvencions.
Aquest polític que va venir de Galícia pot ser president del govern espanyol després del 29 de novembre, però continuarà sent un gran desconegut per la majoria de l’electorat. Des de la Xunta, Feijóo va construir un relat que ha mostrat les seves costures en aquests anys d’oposició forasenyada. En el supòsit que obtingui la investidura, l’aliança que haurà de teixir amb Vox no l’ajudarà precisament a trobar-se a gust amb el personatge que un dia va intentar esculpir.
