Antifranquistes contra el silenci

Aquest divendres, 20 de novembre del 2015, fa exactament 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco a un llit d'hospital, allò que l'eufemisme oficial va qualificar de "fet biològic inevitable" i que va suposar la fi d'una dictadura feixista que havia sobreviscut a la Segona Guerra Mundial. Quatre dècades més tard però, les ferides obertes per tres anys de guerra i trenta-sis de dictadura encara resten sense cicatritzar, davant la incapacitat d'una classe política que es va conformar a pactar una transició que va evitar cap ruptura amb el passat, que va equiparar vencedors i vençuts en una democràcia tutelada per la remor dels sabres dels militars i que va acabar introduint en la societat catalana i espanyola un silenci sobre la dictadura que corre el risc d'abocar als més joves a l'oblit de la història recent.

És en aquest context que diverses entitats relacionades amb l'antifranquisme advoquen per la necessitat de recordar la continuada repressió exercida pel franquisme sobre aquells que no eren fidels al règim, i al mateix temps fan una crida per vèncer el silenci, un enemic històric que ha estat tant o més cruel que el menyspreu i l'odi, precisament perquè ha estat una constant de moltes famílies de passat republicà el no explicar als descendents amb tot detall la història dels pares i els avis.
 
Antonia Jover és membre de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. Nascuda l'any 1939 a Alcalà de Henares (Madrid), la seva vida és un fidel reflex del que ha estat la lluita antifranquista.  Va néixer al domicili dels seus avis, però va viure a la presó amb la seva mare fins als tres anys. Al seu pare, oficial tanquista, el va conèixer quan tenia setze anys i ell va poder sortir del penal i va ser desterrat a Barcelona. Viu a Catalunya des d'aleshores, durant molts anys compromesa amb l'oposició franquista en la clandestinitat. És amb tot aquest bagatge que Jover recorda com al llarg de la seva vida va ser rebutjada "per ser filla de republicans, de rojos", en especial durant la seva infantesa, quan als càstigs infligits es sumava el perill de ser separada de la seva mare.
 

Pere Fortuny presideix l'Associació Pro-Memòria als Immolats per les Llibertats de Catalunya. Nascut l'any 1933, va viure en pròpia pell el "menyspreu, la humiliació i repressió" pel fet de ser fill de l'últim alcalde republicà de Mollet del Vallès, a qui van afusellar l'any 1939. De la mateixa manera que Jover, va passar la infantesa amb el neguit de ser separat de la mare, i és per això que recorda que el que van passar aquells nens de la postguerra "va ser horrorós".

Per això, tots dos formen part d'associacions que reclamen la necessitat de tenir presents tots aquells horrors i de dignificar la memòria dels morts i els reprimits, amb accions com l'anul·lació dels judicis malgrat la negativa constant dels diversos governs espanyols, fins i tot del que més sintonia va tenir amb aquesta qüestió, el presidit per José Luis Rodríguez Zapatero.

La llei del silenci

Ara bé, una constant repetida en milers de famílies que van patir el franquisme va ser el silenci, els avis que no parlaven i els fills que responien amb evasives a les preguntes dels néts, una actitud que, de fet, és una victòria més de la dictadura, ja que com defensa Jover, "la gran arma que ha tingut el franquisme és el terror i la por que ha posat a les ments de les persones", que al seu parer, "ha impedit que les següents generacions no sàpiguen res de la historia del nostre país". "És terrible", afegeix.



"Les famílies que no han explicat res, han fet mal fet", assegura Fortuny, que recorda que en el seu cas "n'hem parlat tota la vida, perquè les famílies no tenim perquè negar una cosa que ens van fer". "Vam patir una repressió i això s'ha de conèixer, que no s'amaguin del seu passat", insisteix Fortuny, al temps que considera que el silenci, afegit a una educació que "tot just parla de la Guerra Civil, però mai de la postguerra", ha comportat que "el jovent d'avui en dia desconegui totalment què va passar".

La repressió del dia a dia

De fet, la transmissió de coneixements és un fet que preocupa als dos veterans, perquè és precisament la comunicació directa amb les víctimes del franquisme la que permet dimensionar en la seva globalitat una llarga època de privacions en tots els àmbits i sentits. Per això fan referència a la "repressió quotidiana", que més enllà de les presons i els processos sumaríssims s'apropa a un dia a dia "de menyspreus i humiliacions". "Al col·legi ens enfocaven a l'odi contra els rojos", recorda Antonia Jover; "van amenaçar-nos amb prendre'ns la mare i portar-nos a l'hospici", apunta Pere Fortuny.

Aquestes dues històries personals, enteses com a exemple del que van viure centenars de milers de persones al llarg de ben bé quaranta anys, reflecteixen una vida quotidiana de controls policials i de traves de tot tipus per ser membres de famílies de passat republicà. Pere Fortuny en posa un exemple: "en temps del racionament van prohibir a les botigues que ens venguessin menjar". I Antonia Jover un parell més: "A la mare l'obligaven cada quinze dies a presentar-se a la policia, al pare el van deixar baldat per sempre més per les tortures".

Una transició gens exemplar

És per tot plegat que per a tots dos la jornada del 20 de novembre del 1975 va ser "d'alegria i d'alleujament", però per això també coincideixen en considerar que la transició democràtica "no va tenir res d'exemplar". Al contrari, només ha servit per demostrar la "covardia dels polítics", incapaços de tancar de forma efectiva les ferides que va obrir el franquisme i que, quaranta anys després de la fi d'aquest, encara continuen obertes en forma de morts a les cunetes i de judicis encara vigents malgrat la demanda persistent d'anular-los. Una crítica que Fortuny fa extensiva a l'església catòlica, que "encara ha de demanar perdó" pels "republicans que l'església va fer matar".



És per això mateix que tant l'Associació Pro-Memòria als Immolats per les Llibertats de Catalunya com l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, juntament amb altres entitats socials i cíviques, participaran aquest 20 de novembre en l'acte organitzat per Òmnium Cultural davant la presó Model de Barcelona en demanda de justícia pels crims perpetrats pel franquisme. Perquè es faci justícia, però també per evitar que el silenci porti a l'oblit.