Antoni Biarnés (Berga, 1967) és politòleg, llicenciat en Dret i professor associat de la Universitat de Barcelona. Va dirigir la consultora Institut Àgora. És director del Col·legi Professional de la Ciència política i la Sociologia (Colpis). Biarnés té molta experiència en enquestes i opinió pública, i hi conversem a les portes d’una campanya electoral on els sondejos jugaran un paper essencial.

Aquesta campanya serà molt diferent de les anteriors?
Serà més agressiva i més bruta, en una mena de comportament que s’ha generalitzat. Tothom està disposat a jugar amb totes les armes i sense miraments. Això va en detriment del que és el debat i l’exposició d’arguments, però és el signe dels temps.  

Més bruta que la del 2023?
Sí, i això que aquella ja ho va ser. Vivim en un moment més sensible, més delicat, amb un seguit de temes de fons que en una campanya electoral no es poden debatre racionalment. Un debat requereix temps, paciència, disponibilitat de parlar. I un cert respecte per les xifres i la realitat.    

Com valora les enquestes, en general? Les dona per bones?
A hores d’ara, és així, amb un bloc PP-Vox que sembla tenir la majoria, amb un PSOE que reduiria distàncies. Per donar la volta haurien de passar coses no previsibles. És clar, fins a l’últim minut tot és possible. Però el més previsible és que s’acabi fent realitat aquesta majoria de dretes, amb un PSOE que resistirà i una esquerra a l’esquerra molt tocada. 

Política

​INTERACTIU

Enquestes del 29-N: quin resultat hi haurà i quines majories seran viables? Roger Tugas Vilardell

I pel que fa a Catalunya?
Els partits sobiranistes continuaran tenint un rol, però la nova situació, tal com pot quedar el Parlament, els deixarà amb menys capacitat d’incidència. Entrarem en un nou cicle, que també es veurà quan arribin les eleccions al Parlament, que quedarà més fragmentat i amb dificultats creixents per arribar a acords. 

Vostè és de Berga. Deu palpar bé el fenomen d’Aliança Catalana.
Sí, clar. Es farà un lloc. El seu repte serà consolidar-se. La fase fàcil és l’actual, la d’eclosionar. Ara fa el millor tipus de campanya que pot fer, que és no moure’s gaire dels temes que toca. Té uns pocs leitmotivs, com aquesta línia antiislàmica. Però un cop tingui una presència important al Parlament, haurà de prendre decisions. El risc d’aquests nous grups alternatius és que tant com han pujat, acabin baixant. 

Com va passar amb Ciutadans?
Exactament. Ara, tant Ciutadans com Podem van estar a punt de fer el sorpasso a PSOE i PP, i el que va salvar els dos grans partits va ser el sistema electoral. El repte d’Aliança és consolidar-se. Poden fer-ho, si fan bé les coses. Ara, té molts riscos de desinflar-se. Aliança Catalana està en fase d’eclosió i el vent els va ara a favor. Alimentant-se del descontent, és fàcil que tinguin un bon resultat electoral, per això fan bé quan es posen de perfil en molts temes. Però un cop assoleixin un bon resultat, no els serà fàcil que continuin pujant com fins ara ni que no baixin.  

Fa basarda parlar de l’impacte electoral d’una tragèdia com la d’Urda. Però creu que pot incidir de manera decisiva i reforçar encara més un bloc de dretes?
S’intentarà aprofitar des de totes bandes per treure’n suc. Però no sé si serà tan determinant. Tenim encara molts dies per endavant i més enllà d’intentar donar a algú les culpes, poc s’aclarirà a curt termini. Ocuparà tots els titulars durant uns dies i s’exigirà saber-ho tot, però no sé fins a on alterarà la dinàmica de la campanya. 

Com ens hem de prendre les enquestes? Potser els hi demanem més del que poden oferir? 
En el supòsit que estiguin ben fetes i no es manipulin, tenen un problema i és que cada vegada hi ha més gent que no ho té clar i no decideix el vot fins a l’últim moment. Tal com està la correlació de forces, aquest sector pot ser suficient per fer variar el resultat previst. Després, les enquestes s’han de cuinar, que no vol dir manipular. 

Posi un exemple de la cuina.
Per exemple, has d’intuir què pot acabar votant aquell que diu que no sap què votarà. Hi ha preguntes dins de l’enquesta que permeten fer hipòtesis. Si tenim múltiples enquestes, el que acostumem a fer en ciència política és observar quines tendències assenyalen i mesurar mitjanes. Les enquestes són una eina útil, però no són cap oracle. 

La tendència a decidir el vot el darrer moment s’està estenent. 
En aquests moments, el grau de confiança en els diferents partits polítics és menor a altres èpoques. Si això no es compensa amb factors de lideratge carismàtic, que no és el cas, la gent s’ho pensa dues vegades. Això fa més imprevisible el resultat final i converteix en més importants les campanyes. 

Aquesta campanya pot ser més decisiva?
Pot activar i desactivar grups de votants. No tant per fer que algú que veu una cosa blanca la vegi negra, això no, però que algú que estigui inicialment convençut es quedi a casa, o decidir-lo a sortir a votar, això sí. Les campanyes sempre han tingut la seva importància, però en aquests moments de certa igualtat entre blocs, són determinants. Ara, el que no fan les campanyes és miracles. Poden passar fets imprevisibles, com l’accident ferroviari. En el seu moment, els atemptats d’Atocha van canviar la campanya del 2004. Però són esdeveniments que no solen passar.   

Una enquesta feta amb rigor es pot equivocar?
Depèn del que entenguem per equivocar-se. D’entrada, una enquesta, segons la mostra que agafi, tindrà més o menys marge d’error. És clar, si una elecció està a 50/50, però eI marge d’error és del 5%, vol dir que si el resultat està entre 45 i 55, l’enquesta no ha errat. Fer-la ben feta vol dir disposar d’una mostra prou gran, un qüestionari tastat professionalment, uns enquestadors que fan bé la seva feina sense induir a cap biaix. La qualitat i confiabilitat depen en bona mesura de la seva mostra (la gent a qui es pregunta), i la qualitat de la mostra (que sigui representativa) depèn de què els seus components hagin estat escollits aleatòriament. És més important que no pas la grandària de la mostra. El tema clau és com s'han seleccionat les persones que s'entrevisten.

Hi ha molts factors en joc. El que pot passar és que hi hagi un percentatge d’enquestats que declini participar i aleshores la fotografia ja surt moguda. També pot passar que alguns enquestats menteixin. A més, hi ha el que diem el nivell de confiança, que sol ser molt alt, del 95 o 97%, és un fenomen estadístic, però t’està dient que fins i tot havent fet bé l’enquesta, hi ha un 3% de possibilitats que la realitat que estàs intentant retratar fos una altra. Que les dades que aportis no corresponguin del tot a la realitat.  

Com es pot detectar això?
Una manera de contrastar si t’estan dient la veritat o no és demanar el record del vot anterior. Sempre apareix un percentatge de votants del guanyador de les eleccions anteriors superior als vots que realment va tenir. La gent no sempre és sincera en la seva resposta.     

Comparteix les crítiques que es fan a les enquestes del CIS?
Bé, no és normal que el CIS s’apartin tant de les tendències que les altres assenyalen. O no cuinen bé o no volen cuinar bé. Portem massa temps amb el CIS equivocant-se com per dir que es tracta d’errades puntuals. 

Creu que es poden estar produint a la societat moviments de sòl no del tot identificables? Com la sacsejada que va provocar el cas de la Maricarmen i la crisi de l’habitatge.  
El problema de fons no és la sorpresa. L’imprevist va venir d’un cas greu, un detonant, a partir del qual va engegar-se una gran mobilització. Hi ha malestar social. Potser no tant perquè les condicions objectives siguin molt dolentes. Això va per barris. Però s’hi afegeix una crisi d’expectatives. No es veuen expectatives de futur. Generacions anteriors podien passar per temps difícils, però tenien la percepció que la seva situació milloraria. 

Ara hi ha por al futur. El futur se’ns apareix com a perillós, poc controlable. Ho veiem en el debat sobre la IA, els efectes de la qual encara desconeixem. Els pitjors i els millors horitzons semblen ara possibles, però hi ha la sensació que pinta malament i pot tenir uns costos enormes en ocupació. A això hi afegim una manca de confiança en els lideratges públics, que serien els que podrien transmetre tranquil·litat. Hi ha el cultiu factible perquè la gent es posi nerviosa i esclati. Per això diem que hi ha un repte de governança, que hauria de ser comaprtida entre els governants, el sector privat, el sector no lucratiu i els ciutadans. Però això necessita temps i disposició a negociar i confiança, i això no hi és.  

Venim de les eleccions al Brasil, on el president Lula ha desmentit tots els pronòstics. Lula va obtenir quasi 11 milions més de vots entre primera i segona volta, de 53 milions a 64.
Això és una prova del que dèiem que les campanyes importen. Encara s’ha d’analitzar amb més profunditat. Aquest dilluns, farem una sessió al Col·legi de Politòlegs on tractarem de les eleccions brasileres. També és una mostra on tothom ha jugat molt brut. Sobre els resultats hem de dir que han estat sorprenents, però que la política llatinoamericana sol donar aquests fenòmens d’imprevisibilitat. 

Es fan moltes afirmacions sobre la sociologia dels joves. És exacte dir que els joves s’han fet més de dretes?
Més que fer-se més de dretes, crec que els joves s’han fet més descreguts. Estan més formats i més informats que mai, potser també més desinformats, no crec que siguin pitjors que els seus antecessors, a nivell de ciutadania. Però no veuen que es vagi a resoldre els seus problemes i la temptació fàcil és provar una via diferent. Busquen qui qüestioni el sistema. A la meitat de la dècada dels 2010 semblava que la solució venia de l’esquerra, ara hi ha qui la veu a la dreta. No tots els joves, no generalitzem. Però aquest gir a la dreta també té data de caducitat. Perquè de solucions senzilles no n’hi ha.

Un govern PP-Vox com creu que pot encaixar amb la societat?
Bé, si té prou majoria, serà un govern bastant desvergonyit. El previsible no és que sigui com el primer govern d’Aznar, que va ser possibilista, pragmàtic, potser com ningú esperava. Era quan Aznar deia que parlava català en la intimitat, va transferir les competències de tràfic i va eliminar la mili. Estava condicionat. Ara el PP aquest condicionament el tindrà per Vox, el que l’obligarà a prendre decisions que provocaran debat i conflicte públic.  

Quina mirada fa sobre els aldarulls a Barcelona?
Els aldarulls estan dins de la lògica del malestar social, però tenen la paradoxa que responien a una pancarta contra el sistema però en el fons són fills del sistema. Hi ha un component nihilista, de voler carregar-s’ho tot, i per l’altra una conducta molt sistèmica: vull bambes, productes cars que no puc tenir, doncs els robo. S’apunten al consumisme. Validen el model. De contrasistema no té res. Perquè no presenten cap alternativa i es rendeixen al consumisme.