Aquesta campanya sí que va de Barcelona

Ara sí. Ara sí que Barcelona, els problemes i el futur de la ciutat, seran al centre del debat. La capital de Catalunya, que des que el peveter olímpic de l'Estadi Lluís Companys de Montjuïc es va apagar un ja llunyà 9 d'agost de 1992 no ha trobat un relat en què s'hagin sentit còmodes i integrats una àmplia majoria dels seus ciutadans, necessitava aturar-se, debatre i decidir quin camí emprèn. Si opta per continuar creixent, dient que sí a tot, i aprofundint en un model que aporta riquesa però també incomoditats en l'habitatge o la llengua; o bé fa una aposta d'entrada més sostenible i pensada en els que hi viuen, però també de menys dinamisme econòmic i amb més poders fàctics posant bastons a les rodes.

Com en tot, hi ha matisos i les coses no són blanc o negre, però els models de ciutat que es confrontaran a les urnes tenen molt d'aquesta dicotomia, més encara després que l'actual alcaldessa, Ada Colau, dels comuns, hagi aconseguit polaritzar al màxim. Té un 70% de rebuig, però els que l'adoren, suficients per imposar-se, n'abracen el model contestatari i amb rivets alternatius. Després d'un mandat gris, Colau ha polaritzat i revifat gràcies a la irrupció de Xavier Trias, la solució d'urgència de Junts per ser a la pole position, i al rotund i recent desmarcatge protagonitzat pel socialista Jaume Collboni, que els dos darrers mandats ha estat el seu tinent d'alcalde. El CIS d'aquest dijous deixa Colau en primera posició, seguida de ben a prop de Collboni i amb Trias més despenjat.


El quart en discòrdia és, per ara, Ernest Maragall, el vencedor del 2019 després de protagonitzar un esprint final amb l'alcaldessa. La macroenquesta de l'ens demoscòpic estatal el despenja, però no el mata del tot. El candidat d'ERC és el que s'abona més als grisos en aquest context de polarització i pretén fer-los valer en campanya oferint també feina conjunta amb el Govern d'Aragonès. 
 

Quatre eixos de debat

El debat de Barcelona es farà aquestes dues setmanes entorn de quatre grans temes. El primer serà la urgència que planteja l'habitatge, que no és la dels ocupes de la Bonanova, una polèmica atiada per l'extrema dreta i els partits unionistes amb pànic demoscòpic, i sí la de l'encariment dels pisos que castiga els joves i les classes populars. També el turisme i la seva regulació, el model d'urbanisme i de mobilitat i, finalment, la percepció d'inseguretat. Aquesta és una preocupació compartida a l'Àrea Metropolitana i a la resta de capitals del país i, de nou, és un element de desgast als governs, especialment als d'esquerres.


La campanya anirà —si no es torça— dels problemes de Barcelona. Ni del procés, ni de la nova política, de la corrupció o si calen uns Jocs d'Hivern en un país amenaçat de convertir-se en una de les zones zero de l'emergència climàtica. Però l'endemà hi tornarem amb els pactes. Els aspirants barcelonins demanen una victòria clara per convertir-se en alcalde. Quan no hi ha majories absolutes alternatives, qui ha guanyat les eleccions és investit. Però això no és el que va passar fa quatre anys i el record i la fragmentació fan que estigui molt present.
 

Sirera, el nou Valls?

Maragall va guanyar gràcies a la posició central que va aconseguir ERC, a l'efecte d'arrossegament del procés i al poc atractiu de l'oferta d'Elsa Artadi, però va empatar en regidors amb Colau. I es va produir l'"operació estranya" que Colau havia negat en campanya a preguntes d'aquest diari: va acceptar els vots de Manuel Valls, a més dels de Collboni, per seguir al càrrec. Ara, els comuns saben que la víctima poden ser ells. Encara que guanyin, Trias o Collboni poden unir-se per fer el mateix. Si els calen, tindran els vots de Daniel Sirera, del PP, com explicàvem en aquesta anàlisi de Joan Serra Carné.


Les aliances, com sempre, aniran més dels partits i de les seves urgències i ambicions que de la ciutat. El 28-M és una ceba de diverses capes i, a més de Barcelona, el seu tramvia, els pisos turístics, les superilles o els creuers ens pot donar pistes del cansament independentista —que es podria manifestar en forma d'una abstenció que hauria d'encendre encara més llums d'alarma— en uns eleccions clarament de postprocés. Un context que facilitarà pactes "amb el 155", a Barcelona i a altres ciutats, les diputacions i els consells comarcals, que fa quatre anys grinyolaven més i eren arma llancívola.  
 

Independentisme postprocés

Les altres capes de la ceba ens diran si l'aposta d'ERC per passar per davant de Junts a l'àmbit municipal i plantar cara al PSC al cinturó, ara amb Gabriel Rufián com a reclam com a alcaldable a Santa Coloma de Gramenet, es consolida. Per això, a més d'un bon resultat i un paper a la capital, és també clau si mantenen o no les alcaldies de Tarragona, Lleida i Sant Cugat. Si no surten satisfets del 28-M, l'estratègia d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès pot quedar qüestionada també dins del partit. De moment, el líder d'ERC opta per obrir foc contra els antics socis.


I l'aposta per Trias condicionarà el futur de Junts, remogut per la caiguda de Laura Borràs com a presidenta del Parlament per la condemna per corrupció en la seva gestió a Lletres. El retorn de Trias té molt de retorn de Convergència, amb el que això implica en l'eix social i el nacional, i ni la seva llista ni l'oferta política ho rebaten. Les enquestes afirmen que els seus votants no volen Colau, però tampoc pactar amb Collboni. Ho decidirà ell —la consulta als militants no serà vinculant— però pot escalar les tensions al partit de Borràs, Carles Puigdemont i Jordi Turull.  
 

Ofrenar un trofeu a Sánchez

Els socialistes també s'hi juguen molt, especialment a Barcelona, i creuen que el paper de Salvador Illa n'ha certificat la recuperació. El PSC s'ha autoexigit regalar a Pedro Sánchez un trofeu. I és Barcelona. El CIS no deixa en mala posició els socialistes al País Valencià i a Sevilla, però Madrid no està a l'abast i la capital catalana pot ser l'únic guany. En la primera volta de les generals que és el 28-M, Sánchez necessita alegries. Si ha de fer pactes antinatura per fer Collboni alcalde, els farà. Vindrà molt a Catalunya, tant ell com els seus ministres. El PSC no vol parlar del caos de Rodalies, però quedarà estrany que no ho faci perquè la responsabilitat els empatarà allà on vagin. No hi ha per on agafar-ho. El panorama per la CUP no és el millor a Barcelona, però sí que aspira a fer forrolla a Girona com a part de Guanyem i trobar sentit a la seva acció política. Allà Junts acusa desgast i l'esquerra tempteja l'entesa.   

Hi ha moltes capes, sobretot per a després. Però, almenys, durant els quinze dies de campanya parlarem també de Barcelona i dels seus problemes. Com sempre ha passat en les eleccions locals de la resta de municipis del país.