L'extrema dreta torna atreure el cap. I ho fa de manera espectacular, amb l'entrada apoteòsica en un parlament, el d'Andalusia, amb 12 diputats. L'únic precedent d'una presència d'extrema dreta en el centre de la política espanyola és la del diputat Blas Piñar López, elegit en les eleccions del març del 1979.
L'afirmació potser és inexacta. En les eleccions del 15-J del 1977, les primeres celebrades després de la dictadura, l'Alianza Popular fundada per set exministres de Franco, va ontenir 16 diputats i va encarnar, de fet, la dreta extrema nostàlgica de la dictadura. Manuel Fraga va ser durant un temps el rostre d'aquest sector cavernícola, fins que el partit es va escindir a l'hora de votar la Constitució i Fraga va optar per emergir -com havia intentat anteriorment- com a líder del conservadorisme espanyol. Aquest "gir" centrista d'AP a partir del 1978 va deixar espai a un sector més extremat, que Piñar va representar en les eleccions del 1979.
Notari de professió, Blas Piñar (Toledo, 1918-Madrid, 2014) havia estat procurador en les Corts franquistes. Durant uns anys, entre 1957 i 1952, va ser director general de l'Institut de Cultura Hispànica. Franquista acèrrim, va anar agafant un perfil de portaveu del sector més ultra dins del règim , manifestant-se crític amb altres sectors de la dictadura. Així, va acusar el govern de Carrero Blanco de treballar per "la destrucció del règim" i fou un enemic dels anomenats tecnòcrates de l'Opus Dei.
Quan es va discutir la Llei de Reforma Política, el 1976, que era el projecte del govern Suárez per iniciar l'operació política de la Transició, ell era procurador i com a tal va tenir una intervenció molt destacada: "Esto no es en realidad una reforma, es una ruptura, es desruir la obra política de Franco es pasar del Estado nacional al Estado liberal". Aquest capítol de la sèrie La transición mostra un moment dels debats a les Corts, amb part de la intervenció de Piñar.
La Unión Nacional
Amb una UCD cobrint tot l'espai del centre i el centre dreta, i amb Fraga buscant allunyar-se de la dreta més ultra, el partit de Piñar, Fuerza Nueva, va tancar una coalició amb la Falange Española, que liderava un altre exponent ultra, l'exministre Raimundo Fernández Cuesta, i altres grupuscles, que es va anomenar Unión Nacional. Piñar va ser elegit diputat per Madrid a l'obtenir 110.000 vots.
Piñar va ser diputat del Grup Mixt durant aquella legislatura. Allí va coincidir amb Juan María Bandrés, d'Euskadiko Eskerra, amb qui sembla que va acabar mantenint una relació cordial. Va destacar per la seva oratòria fogosa, a vegades amb un punt sarcàstic, quasi sempre sense notes, demostrant la bona memòria d'un opositor a notaria. La seva veu es va escoltar en el rebuig radical als projectes d'autonomia basc i català, com va fer el novembre del 1979.
També va tenir una intervenció molt dura en les diverses sessions d'investidura a Adolfo Suárez i, el 1981, a Leopoldo Calvo Sotelo. La seva invectiva contra aquest, fill d'una nissaga de la dreta més rància espanyola, va tenir la seva grapa. Piñar va afirmar que sentia "respecte i simpatia" pel seu cognom, però que votaria "no" a la investidura. Calvo Sotelo li va retreure que l'editorial Fuerza Nueva hagués publicat una biografia de José Antonio que posava a parir el seu oncle.
Les eleccions del 1982, van suposar la fi de la presència ultra al Congrés. Els 200 diputats socialistes i l'entrada de la Coalició Popular de Fraga com a segona força van deixar poc espai a altres grups. Passat ja el 23-F, l'estat espanyol iniciava una nova etapa política sota hegemonia socialista i semblava que tancava, de manera definitiva, les portes als fantasmes del passat. Ara, però, la porta es torna a entreobrir.
Piñar va continuar sent un referent pels grupuscles de l'extrema dreta més nostàlgica, intentant recuperar el protagonisme de la vella Fuerza Nueva amb noves marques, com Adelante España. Però el seu discurs explícitament franquista, com el seu component ultracatòlic el va convertir en una figura cada cop més llunyana.
