Són les set del vespre. El casal Orlandai de "l'antic poble de Sarrià" acull la presentació del programa d'un dels dos candidats a presidir ERC, Carles Bonet. Una quarantena de persones, entre elles Rafael Niubó, tenen ganes de celebrar una mena de catarsi col·lectiva. Una espècie d'auto-homenatge. I els hi ben asseguro que, escoltant-los, se'l mereixen.

Bonet és un tipus que sempre m'ha caigut bé. L'escoltava al mític Postres de Músic quan Catalunya Ràdio era Catalunya Ràdio, és a dir, quan comptava amb gent de la casa, feia companyia i tenia sentit de l'humor. I tornar a escoltar el to rondinaire de la seva veu és retrobar-se amb la ideologia, aquell farcell de bones intencions pensades i meditades que fugen de la plastilina de l'Ala Oest de la Casa Blanca, i de genis de la comunicació que es dediquen a insultar periodistes.

Els d'en Bonet, són d'esquerres i republicans, i com a tals, tenen una voluntat nacional. Independentistes sí, però si cal compartir trams del camí amb federalistes i altres espècies de la complexa biosfera política catalana s'hi conformen. Una cosa és Arbúcies i l'altra l'Hospitalet, es comenten entre ells. L'exsenador, matemàtic, aplica el codi binari, la sensibilitat social i el civisme republicà és perfectament compatible amb la voluntat nacional, de fet és astutament indestriable.

Reconeixen que no els faria res tornar a pactar amb el PSC. I, en certa manera, l'actualitat els dóna la raó. El president Montilla mai va enraonar en espanyol al Parlament; en canvi, els actuals socis de CiU en fan bandera. Posats a triar, la combinació binària ha portat més progrés que els números naturals. Sí, Bonet, "algú s'havia de presentar".