Fa deu anys, el referèndum del Brexit i l’elecció de Donald Trump van iniciar una era de populisme ultraconservador que ha tingut un impacte global d’intensitat desigual. Els vents ultres han nodrit els missatges xenòfobs i han donat munició a les diverses franquícies de l’extrema dreta. A Espanya ha arribat de ple aquest corrent, que ha donat ales a Vox i ha radicalitzat el discurs del Partit Popular. Ara, l’allau demòcrata a les eleccions de mig mandat dels Estats Units ha capgirat les tornes i pot tenir també implicacions a les portes de la campanya del 29-N.
La victòria del Partit Demòcrata ha estat de tal magnitud que ha deixat el mateix Donald Trump superat per la força del boc opositor. Ni tan sols ha gosat aquesta vegada apuntar a un suposat frau a les urnes. Els resultats són inapel·lables i deixen el moviment trumpista molt tocat. Com pot impactar en les eleccions espanyoles el terratrèmol que han viscut els Estats Units?
Sánchez guanya aire
Mentre Alberto Núñez Feijóo -que sempre es mou amb inseguretat en política internacional- i Santiago Abascal restaven muts, Pedro Sánchez ha reaccionat de seguida davant dels resultats nord-americans. El president espanyol deia en un tuit: “Ahir, la societat estatunidenca va votar en contra de les polítiques que només empobreixen. Contra l'odi. Contra el masclisme. Contra el negacionisme climàtic i contra els privilegis de les elits”.
Sánchez assegurava que la societat nord-americana havia fet com la brasilera quan, fa poques setmanes, va sorprendre amb uns resultats que van reelegir Lula i ensorrar les opcions de Flávio Bolsonaro, i que de la mateixa manera passaria el 29-N. Sánchez afirmava que “l'onada ultra a la qual pretenen enfilar-se Feijóo i Abascal ja no creix: s'enfonsa”. Salvador Illa, al Parlament, ha anat en el mateix sentit per allunyar els fantasmes domèstics.
Ayer, la sociedad estadounidense votó contra las políticas que solo empobrecen. Contra el odio. Contra el machismo. Contra el negacionismo climático y contra los privilegios de las élites. Ocurrió en Brasil. Acaba de ocurrir en EEUU. Y ocurrirá pronto en España. La ola ultra a la que pretenden subirse Feijóo y Abascal ya no crece: se desmorona.
— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) November 4, 2026
Sigui això cert o no, Trump ha perdut la seva aurèola de guanyador, que era molt sobreactuada, però havia generat una sensació d’inevitabilitat. Ara, el que ha estat el bressol del populisme reaccionari ha emès senyals d’esgotament. S’ha produït un canvi en la correlació de poder a Washington. I això mourà més peces de les que sembla en aquests moments. Una es pot produir a Israel, on les possibilitats de Benjamin Netanyahu de repetir com a primer ministre són avui menors que ahir. Sánchez començarà la campanya contemplant Trump i Netanyahu contra les cordes.
Els missatges xenòfobs són rebutjats
Caldrà veure si els discursos d’exclusió i d’odi als immigrants es mantindran en la mateixa ona en les properes setmanes. La crisi de Ceuta va dur aquestes consignes racistes al paroxisme i Vox se n’ha fet portaveu. També a la societat nord-americana es reclamaven unes fronteres més segures i més control migratori. Però la societat ha rebutjat les brutalitats trumpianes dels agents de l’ICE . Els demòcrates (això sí, bastant conservadors, com Bobby Pulido o Henry Cuéllar) han obtingut magnífics resultats a la vall de Río Grande.
Vox perd aliats
De tot el magma ultra europeu, el partit de Santiago Abascal ha estat dels més explícits en el seu suport a Trump. Des del 2020, quan el líder de Vox va anar a Washington a explicar el seu projecte polític, encarnat en el Fòrum Madrid, amb vocació d’influir en la política llatinoamericana. Des d’aleshores, els contactes entre Vox i centres de pensament de la dreta nord-americana han estat continus, habitualment a través de la Fundació Disenso. Abascal ha viatjat sovint als Estats Units, com va fer amb motiu de la segona presa de possessió de Trump, el gener del 2025.
- Abascal, en una trobada del CPAC.
- Vox
L’any abans, Abascal s’havia reunit amb Trump, aprofitant la sessió de la Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC). Les trobades d’aquest fòrum, fronterer amb l’extrema dreta malgrat el seu nom, han tingut el líder de Vox com a assistent habitual. Kevin Roberts, el president de la Heritage Foundation, ha estat un dels principals interlocutors del dirigent ultra. La Heritage va ser la inspiradora de l’anomenat Projecte 2025, l’estratègia global de l’Administració Trump. Ara s’haurà de veure com afecta la derrota trumpiana als objectius de Heritage.
El retorn del conservadorisme?
El Partit Republicà està atònit. L’any que ve serà ja el dels primers debats preelectorals i les diverses forces en pugna s’alinearan per preparar la campanya a la Casa Blanca. Després d’una destrossa com la patida, el lideratge de Trump perdrà autoritat. No sabem amb quina força, però el conservadorisme tradicional es farà escoltar. També és probable que això es produeixi en la política europea i, d’alguna manera, en l’espanyola.
A França, la dreta civilitzada intenta planificar la propera campanya a l’Elisi, potser amb l’exprimer ministre Édouard Philippe, o potser amb Christine Lagarde, en un intent de no perdre identitat davant el lepenisme. A Alemanya, la CDU de Friedrich Merz no en vol ni sentir a parlar de pactes amb l’AfD. Arran de l’accident ferroviari de Toledo, el PP ha fet un intent de mostrar un to més institucional que Vox. A Feijóo se’l va veure còmode, per una vegada, assajant un posat més mesurat. El temps dirà si l’ensulsiada de Trump impulsa alguna inflexió moderada.
Un avís contra la degradació de la política
Una de les claus que expliquen els resultats de les midterm és la reacció a un estil de vulgaritat i crueltat que Trump ha dut al màxim nivell. La barreja d’insults als crítics i corrupció manifesta ha estat tan òbvia que, segons els analistes de sondejos, s’ha convertit en un dels motius de la mobilització electoral. També al Brasil es va produir un fenomen així, com quan Bolsonaro es va enriure de Lula en el darrer debat a l’anmenar-lo “nou dits” perquè n’havia perdut al lloc de treball.
Vox es va apuntar fa temps a aquesta estratègia de desvergonyiment. És una manera -que s’ha demostrat errònia- de mostrar una suposada impunitat. Vox ho ha fet quan no s’ha volgut afegir als minuts de silenci per les dones assassinades o, més recentment, quan no va voler interrompre els seus actes després de l’accident d’Urda. Algú els devia aconsellar que mostrar-se irrespectuós donava vots. Del sud profund a les Muntanyes Rocoses, fins ara feus trumpistes, la societat nord-americana els recorda que els vents poden canviar de sentit en poc temps.
