A trenc d'alba, formigueig parlamentari. L'escultura del Desconsol, de Josep Llimona, torna a veure una Ciutadella custodiada policialment i és testimoni de la ressaca d'una trencadissa del dia anterior que encara cueja. Els presos polítics tornen fugaçment al Parlament i ho fan en un moment agònic de la legislatura. Pel diminut forat del pany d'una fictícia llibertat assisteixen, de fet, al seu epíleg. Pels passadissos, tothom es pregunta quan. "Existim perquè hem estat capaços d'apedaçar", reflexiona un veterà dirigent.
Desenes de flaixos. Potser centenars de focus. Es busca el retrat d'allò irretratable. La imatge d'una dècima de segon que només recollirà una aparença, però no tot el que hi ha al darrere. La vida a la presó és un forat negre i tanta excepcionalitat no hi cap ni en una fotografia ni en un frame. Tampoc en un text. Però, un cop més, els artesans de l'actualitat s'amunteguen en la línia blava que avui, en substitució del vidre, separa la llibertat de la presó per explicar allò que mai abans han vist.
Dolors Bassa és la primera que trepitja la moqueta vermella de la majestuosa escala parlamentària al compàs dels clics dels disparadors fotogràfics. I ho fa somrient. El darrer cop que va baixar aquests esglaons, el 22 de març del 2018, ho feia cap-cota i amb llàgrimes als ulls, i penjava l'acta de diputada abans d'enfilar de nou el camí cap a la presó. Avui, somriu. Com quasi sempre; però també com mai. Perquè insòlit és que entri al Parlament en condició de presa.
El fingit moment feliç
Minuts després -ella ve sola des de Puig de les Basses-, arriben des de Lledoners Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn. La darrera vegada que van estar tots junts a la cambra catalana va ser el 27 d'octubre del 2017, el dia de la no-nata declaració independència. Quan darrere dels aplaudiments d'una fingit moment feliç començava a obrir-se pas la llarga i enrevessada acció dels tribunals.
Junqueras escodrinya un per un els presents a la sala i saluda amb la mirada, un lleuger cop de cap i un mig somriure que no pot contenir
Sense corbata. Com sempre. Mirant de fit a fit tota la sala. Com mai. Emoció continguda als ulls en brases. Escodrinya un per un els presents a la sala i saluda amb la mirada, un lleuger cop de cap i un mig somriure que no pot contenir. "Estic constipat. No m'ha canviat la veu", assegura el líder d'ERC per trencar el gel en la seva intervenció a la comissió. Prefereix ser més prosaic que èpic, buscar el tu a tu -també amb els dirigents Ciutadans- que regeix la seva vida entre reixes. "Espero que m'atribuïu el mèrit de ser breu, perquè no tinc gaire costum", afegeix. Com sempre, recorre a la ironia per alleugerir moments d'altes dosis d'emotivitat. I, segurament, com mai són les reaccions que obté dels seus interlocutors, conscients de la situació. "Soc feliç d’estar aquí. Estic content com un gínjol", insisteix.
Oda al diàleg, malgrat els escarafalls de Lorena Roldán i de la comitiva de Ciutadans, que han anat a esprémer el rèdit mediàtic de la situació. "Vull parlar amb vostès", insisteix Junqueras mentre el partit taronja abandona la sala visiblement incòmode després d'una intervenció amb la música habitual però amb els decibels rebaixats. Per primera vegada des del seu empresonament, però, l'han mirat als ulls. Encara que hagi estat per dir-li que no és un màrtir. "Potser la propera vegada es quedaran més estona", resol Junqueras.
"No he vingut aquí per quedar bé. No vinc a demanar perdó sinó a dir gràcies", aclareix un Jordi Turull que paladeja cada paraula. Com sempre, des de la contundència mesurada i el front arrufat en els moments més emfàtics. I com mai demanant a Junts per Catalunya i ERC que no trenquin el Govern i explorin la negociació amb l'Estat. L'ona expansiva de la implosió del dia anterior s'escola també a la comissió del 155. Els estralls d'aquell octubre del 2017 recollits en una sala: el reflex de la repressió judicial i les restes d'unes confiances corcades.
"Són uns covards; a la presó hi ha molta més humanitat", deixa anar Turull clavant la mirada en les cadires buides de Ciutadans. Estava encara vigent la intervenció de l'autogovern quan es va sotmetre a aquell ple d'investidura en què la llosa de l'empresonament tornava a pesar sobre les seves espatlles a mesura que, quasi d'esma, acabava el seu discurs al faristol. No va passar de la primera volta. Era a Estremera quan s'hauria d'haver celebrat. Avui, segueix dormint a Lledoners.
Els que hi són i els que no
La veu de Raül Romeva omple la sala. Sense floritures, com sempre. I amb treballada claredat, com mai. Cartografia la via del diàleg i, estirant del mateix fil dels seus predecessors, la del no penediment. "Hem vingut per quedar-nos", insisteix. Rull, Bassa i Forn el seguiran tot col·leccionant els mateixos aplaudiments unànimes de l'independentisme. Els que no es van produir ahir i dels que difícilment se'n veuran els pròxims dies. Aplaudeixen com si fos tot com sempre, com quan transitaven conjuntament pel mateix itinerari, però en realitat aplaudeixen dividits com mai.
El Parlament intenta vestir-se d'una normalitat de cartró-pedra. Pedaços, que diria el veterà dirigent matiner, avui més espectador que protagonista. Com pedaços està convençut que es posarà de nou a un Govern trencat per aguantar una mica més amb respiració assistida. El Desconsol de Josep Llimona tornarà a veure els presos que abans van ser consellers quan el sol s'hagi fos custodiats policialment de tornada a complir la seva pena. Junqueras no s'ha estat, però, d'advertir que segueixen defensant el referèndum i estant en primera línia, com sempre i malgrat el 155. Mentre aquells que van prometre escapçar-los no només no van guanyar a les urnes sinó que estan desapareguts. Com mai.
