07
de novembre
de
2016, 20:20
Actualitzat:
08
de novembre,
21:12h
Vist en perspectiva, el principi del final d'Unió es va començar a dibuixar la tarda del 2 de juny del 2015. El comitè de govern democristià, dividit, va aprovar una pregunta complexa de cara a la consulta interna que el partit va celebrar per posicionar-se sobre les eleccions plebiscitàries del 27-S. La qüestió, que no preguntava directament sobre la independència i que va rebre el vot contrari del sector renovador encapçalat per Toni Castellà, va desembocar dues setmanes després en el trencament d'unes sigles que avui compleixen 85 anys en la pitjor crisi de la seva història.
La direcció encapçalada per Josep A. Duran i Lleida, que porta mesos desaparegut de l'escena pública, va obtenir la victòria en la consulta del 14 de juny del 2015, però un 46% de la militància va posicionar-se en contra de la proposta oficialista. A partir d'aquí, la pugna interna es va fer pública i notòria: per una banda, els renovadors van iniciar el camí per fundar Demòcrates de Catalunya, mentre que la cúpula es va sentir legitimada per conduir la formació cap a les eleccions del 27-S en solitari. 507 dies després de sortir del Govern liderat per Artur Mas, Unió arriba "al final del camí", fent servir les paraules del secretari general Ramon Espadaler. Aquests han estat els cinc desencadenants de l'esfondrament gradual i accelerat de les sigles democristianes.
1. Un partit dividit en dos
Poc abans de la jornada de participació del 9-N, els renovadors i la direcció afí a Duran -representada en aquella negociació per Espadaler- van pactar incloure la independència en l'ideari de la formació -mitjançant una resolució del consell nacional- a canvi de donar llibertat de vot en la consulta alternativa. Va ser l'última vegada que els sobiranistes i els oficialistes es posaven d'acord en una qüestió rellevant. Camí de les plebiscitàries, el sector liderat per Castellà i els duranistes van anar apujant una tensió interna que va desembocar en el trencament.
Els renovadors volien una pregunta clara en la consulta del 14 de juny del 2015 -on hi estaven cridats a participar 4.000 militants-, però es van trobar amb un redactat complex, enrevessat, que no preguntava directament sobre la independència. Això va fer que fessin campanya oberta pel "no" acompanyats de bona part dels veterans del partit, encapçalats per Núria de Gispert. Aquella campanya va ser el germen de Demòcrates de Catalunya, on van migrar la gran majoria de quadres locals d'Unió. Això va debilitar encara més les sigles democristianes, que es van trobar amb una sagnia de càrrecs al territori.
2. El trencament de CiU
Quatre dies després que la direcció d'Unió s'imposés pírricament en la consulta interna, el partit va prendre la decisió de deixar el Govern que en aquell moment compartia amb Convergència. Els nacionalistes havien llançat un ultimàtum als socis per tal de saber si defensarien la independència a les eleccions del 27-S, i els democristians van respondre deixant l'executiu sense aclarir si això trencava la federació CiU. La resposta oficial va arribar un dia després per part de Josep Rull, llavors coordinador general de CDC: "El projecte polític de CiU s'ha acabat", va assenyalar amb un somriure que va coure profundament a les files duranistes.
S'arribava així al final del camí del matrimoni més llarg de l'autonomisme, vencedor en totes les eleccions catalanes des del 1980. Artur Mas i Duran tenien pactat seguir junts fins al 9-N, com a mínim, però la necessitat d'esclarir el futur polític del país i la divergència en les estratègies nacionals va acabar esberlant una federació que segueix en tràmits de divorci oficial. La sortida dels consellers d'Unió -Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí- va obligar Mas a recompondre l'executiu.
Enrere quedaven aquells temps en què, com va resumir un alt càrrec de CDC durant un consell nacional de la formació, "Unió representava el 7% de la militància i el 25% dels càrrecs". Els convergents, que s'han vist obligats a refundar-se en un procés que ha generat tensions internes, feia anys que mantenien mala relació amb els quadres d'Unió per la manca de suport de la cúpula a la independència.
3. Situació financera
Segons el concurs de creditors en què està immers Unió, les sigles democristianes deuen 22,5 milions d'euros als bancs. Aquesta xifra condiciona completament el futur del partit i, en essència, és la raó per la qual es considera que han arribat al "final del camí". La possibilitat de crear una nova formació -opció que ja es va contemplar amb la posada en marxa de la plataforma Construïm, amb afins a Duran al darrere de l'operació- s'explica, per tant, per la manca de viabilitat financera democristiana.
A tot plegat cal sumar-li el divorci de CiU, que també té les derivades econòmiques corresponents. Convergència va assumir a principis d'any tot el deute de la federació, que arribava fins als 6,8 milions d'euros. La meitat del deute d'Unió, per cert, està en mans de La Caixa, segons va avançar el diari Ara.
4. Lideratges
A la sortida del consell nacional del 20 de juny del 2015, quan Unió va decidir acudir en solitari a les eleccions del 27-S, un alt dirigent de la formació va fer el següent pronòstic a un grup de periodistes: "Podeu donar per fet que Duran no serà el cap de llista". Dit i fet, perquè va ser Espadaler qui va assumir el paper de cap de cartell. Tot i obtenir més de 100.000 vots, Unió va quedar fora del primer Parlament amb majoria d'escons independentista de la història.
Duran sí que va presentar-se com a candidat al Congrés, amb el partit ja severament tocat, i no va ser capaç de superar els 63.000 vots. Unes setmanes després, el líder del partit i exsecretari general de CiU, que sempre havia presumit de la seva agenda internacional i dels seus tentacles entre la classe dirigent a Madrid, va anunciar que deixava la presidència del comitè de govern.
Des d'aleshores, el silenci més absolut. S'havia especulat amb la possibilitat que fos ministre al nou govern de Mariano Rajoy, però tot plegat no va passar de la categoria de rumor. El partit havia de triar nous líders a mitjans de setembre, però la situació concursal i les dificultats generades per la manca de presència institucional van obligar a frenar el procés congressual.
5. Estratègia política
En essència, la caiguda en desgràcia d'Unió també serveix per explicar el fracàs -si més no, a les urnes- de la tercera via. Els democristians, amb la figura de Duran al capdavant, aspiraven a representar un camí diferenciat entre els independentistes i un govern espanyol tancat en banda, i no se'n van sortir. Dirigents empresarials, segons diverses fonts consultades, van arribar a oferir a la cúpula duranista finançament per presentar-se contra Mas -que ja havia fet el gir cap a la consulta- a les eleccions del 2012, però els contactes no van fructificar.
Espadaler malda ara per situar Unió com a referent d'un catalanisme moderat que s'allunya de l'independentisme "extremat" de la CUP i del món dels "comuns". Aquesta oferta tercerista, que no és vista amb mals ulls pel PSC -amb qui Duran sempre va intentar cultivar una relació exquisita-, sembla ara lluny de concretar-se. Si més no, amb les sigles d'Unió al capdavant.
La direcció encapçalada per Josep A. Duran i Lleida, que porta mesos desaparegut de l'escena pública, va obtenir la victòria en la consulta del 14 de juny del 2015, però un 46% de la militància va posicionar-se en contra de la proposta oficialista. A partir d'aquí, la pugna interna es va fer pública i notòria: per una banda, els renovadors van iniciar el camí per fundar Demòcrates de Catalunya, mentre que la cúpula es va sentir legitimada per conduir la formació cap a les eleccions del 27-S en solitari. 507 dies després de sortir del Govern liderat per Artur Mas, Unió arriba "al final del camí", fent servir les paraules del secretari general Ramon Espadaler. Aquests han estat els cinc desencadenants de l'esfondrament gradual i accelerat de les sigles democristianes.
1. Un partit dividit en dos
Poc abans de la jornada de participació del 9-N, els renovadors i la direcció afí a Duran -representada en aquella negociació per Espadaler- van pactar incloure la independència en l'ideari de la formació -mitjançant una resolució del consell nacional- a canvi de donar llibertat de vot en la consulta alternativa. Va ser l'última vegada que els sobiranistes i els oficialistes es posaven d'acord en una qüestió rellevant. Camí de les plebiscitàries, el sector liderat per Castellà i els duranistes van anar apujant una tensió interna que va desembocar en el trencament.
Els renovadors volien una pregunta clara en la consulta del 14 de juny del 2015 -on hi estaven cridats a participar 4.000 militants-, però es van trobar amb un redactat complex, enrevessat, que no preguntava directament sobre la independència. Això va fer que fessin campanya oberta pel "no" acompanyats de bona part dels veterans del partit, encapçalats per Núria de Gispert. Aquella campanya va ser el germen de Demòcrates de Catalunya, on van migrar la gran majoria de quadres locals d'Unió. Això va debilitar encara més les sigles democristianes, que es van trobar amb una sagnia de càrrecs al territori.
2. El trencament de CiU
Quatre dies després que la direcció d'Unió s'imposés pírricament en la consulta interna, el partit va prendre la decisió de deixar el Govern que en aquell moment compartia amb Convergència. Els nacionalistes havien llançat un ultimàtum als socis per tal de saber si defensarien la independència a les eleccions del 27-S, i els democristians van respondre deixant l'executiu sense aclarir si això trencava la federació CiU. La resposta oficial va arribar un dia després per part de Josep Rull, llavors coordinador general de CDC: "El projecte polític de CiU s'ha acabat", va assenyalar amb un somriure que va coure profundament a les files duranistes.
Josep A. Duran i Lleida, Jordi Pujol i Artur Mas, durant una reunió de la cúpula de CiU Foto: ACN
S'arribava així al final del camí del matrimoni més llarg de l'autonomisme, vencedor en totes les eleccions catalanes des del 1980. Artur Mas i Duran tenien pactat seguir junts fins al 9-N, com a mínim, però la necessitat d'esclarir el futur polític del país i la divergència en les estratègies nacionals va acabar esberlant una federació que segueix en tràmits de divorci oficial. La sortida dels consellers d'Unió -Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí- va obligar Mas a recompondre l'executiu.
Enrere quedaven aquells temps en què, com va resumir un alt càrrec de CDC durant un consell nacional de la formació, "Unió representava el 7% de la militància i el 25% dels càrrecs". Els convergents, que s'han vist obligats a refundar-se en un procés que ha generat tensions internes, feia anys que mantenien mala relació amb els quadres d'Unió per la manca de suport de la cúpula a la independència.
3. Situació financera
Segons el concurs de creditors en què està immers Unió, les sigles democristianes deuen 22,5 milions d'euros als bancs. Aquesta xifra condiciona completament el futur del partit i, en essència, és la raó per la qual es considera que han arribat al "final del camí". La possibilitat de crear una nova formació -opció que ja es va contemplar amb la posada en marxa de la plataforma Construïm, amb afins a Duran al darrere de l'operació- s'explica, per tant, per la manca de viabilitat financera democristiana.
A tot plegat cal sumar-li el divorci de CiU, que també té les derivades econòmiques corresponents. Convergència va assumir a principis d'any tot el deute de la federació, que arribava fins als 6,8 milions d'euros. La meitat del deute d'Unió, per cert, està en mans de La Caixa, segons va avançar el diari Ara.
4. Lideratges
A la sortida del consell nacional del 20 de juny del 2015, quan Unió va decidir acudir en solitari a les eleccions del 27-S, un alt dirigent de la formació va fer el següent pronòstic a un grup de periodistes: "Podeu donar per fet que Duran no serà el cap de llista". Dit i fet, perquè va ser Espadaler qui va assumir el paper de cap de cartell. Tot i obtenir més de 100.000 vots, Unió va quedar fora del primer Parlament amb majoria d'escons independentista de la història.
Duran sí que va presentar-se com a candidat al Congrés, amb el partit ja severament tocat, i no va ser capaç de superar els 63.000 vots. Unes setmanes després, el líder del partit i exsecretari general de CiU, que sempre havia presumit de la seva agenda internacional i dels seus tentacles entre la classe dirigent a Madrid, va anunciar que deixava la presidència del comitè de govern.
Josep A. Duran i Lleida, amb Jean-Claude Juncker en una imatge d'arxiu Foto: ACN
Des d'aleshores, el silenci més absolut. S'havia especulat amb la possibilitat que fos ministre al nou govern de Mariano Rajoy, però tot plegat no va passar de la categoria de rumor. El partit havia de triar nous líders a mitjans de setembre, però la situació concursal i les dificultats generades per la manca de presència institucional van obligar a frenar el procés congressual.
5. Estratègia política
En essència, la caiguda en desgràcia d'Unió també serveix per explicar el fracàs -si més no, a les urnes- de la tercera via. Els democristians, amb la figura de Duran al capdavant, aspiraven a representar un camí diferenciat entre els independentistes i un govern espanyol tancat en banda, i no se'n van sortir. Dirigents empresarials, segons diverses fonts consultades, van arribar a oferir a la cúpula duranista finançament per presentar-se contra Mas -que ja havia fet el gir cap a la consulta- a les eleccions del 2012, però els contactes no van fructificar.
Espadaler malda ara per situar Unió com a referent d'un catalanisme moderat que s'allunya de l'independentisme "extremat" de la CUP i del món dels "comuns". Aquesta oferta tercerista, que no és vista amb mals ulls pel PSC -amb qui Duran sempre va intentar cultivar una relació exquisita-, sembla ara lluny de concretar-se. Si més no, amb les sigles d'Unió al capdavant.