Desunió estratègica, capital Madrid

El ritual s'ha repetit en més d'una ocasió. Gabriel Rufián puja al faristol del Congrés dels Diputats i, enmig de qualsevol debat de més o menys transcendència, envia un missatge directe cap a Junts. Quan és el torn de Míriam Nogueras, passa exactament el mateix, però qui rep la crítica és ERC. Una dinàmica que s'ha allargat durant tota la legislatura i que ha afectat el moll de l'os de les relacions entre les dues principals formacions independentistes, que han convertit Madrid en un camp de batalla particular. La llavor de la desunió estratègica, de fet, es va plantar a la capital de l'Estat quan els republicans van decidir fer costat a la investidura de Pedro Sánchez en els últims dies del 2019, amb Quim Torra a la Generalitat. Aquesta llavor ha anat florint i, en campanya, tot i els intents per desescalar, torna a ser central.

Només un any i mig abans, el Congrés va viure l'últim episodi d'unitat de l'independentisme: la moció de censura que va portar Sánchez a la Moncloa i va servir per jubilar Mariano Rajoy després de la sentència del cas Gürtel. L'impacte de la gestió del PP de la tardor del 2017 -repressió política, policial i jurídica- va ser un dels elements centrals en la decisió de Junts -en aquell moment encara no existia com a partit- per sumar-se a la moció, prèvia conversa entre Carles Puigdemont i Pablo Iglesias. La unitat d'acció, per raons diverses, es va allargar uns mesos més tard, quan tant ERC com els diputats postconvergents van tombar els primers pressupostos del PSOE i van precipitar la convocatòria de noves eleccions.

La primavera electoral del 2019 va ser un duel entre Puigdemont i Oriol Junqueras -el primer es va imposar en el xoc directe entre els dos de les europees del mes de maig, mentre que el segon va obtenir 15 diputats al Congrés, vuit més que Junts-, mentre que a la tardor, en el marc de la repetició electoral derivada del bloqueig a Madrid, la ciutadania va anar a votar sota l'influx de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders del procés i les protestes ciutadanes que se'n van derivar. Poques setmanes després dels comicis, just abans que acabés l'any, Pere Aragonès -home fort d'ERC i vicepresident de Torra- va desplaçar-se a Madrid per citar-se amb Sánchez. La reunió va servir per aplanar el camí d'un acord que va arribar a finals d'any.

A canvi de què? De posar en marxa la taula de diàleg i que els acords que en sortissin fossin sotmesos a una consulta. Els republicans ho van vendre com una fita inèdita -bàsicament perquè es reconeixia l'existència del conflicte polític i perquè el compromís era "superar la judicialització"-, però a Junts van arrufar ràpidament el nas. No només pel contingut, sinó perquè les negociacions s'havien fet sense consultar el partit i tampoc Torra, que va cridar Aragonès a consultes. El futur del Govern penjava d'un fil i, al cap d'uns dies, tot va empitjorar quan la Junta Electoral Central (JEC) va desposseir el president del seu escó al Parlament, que va acatar-ho.
 
Quan s'estava agendant la primera reunió de la taula de diàleg, però, Torra va mostrar interès en presidir juntament amb Sánchez l'estrena del mecanisme, que es va veure interromput per la pandèmia i no es va tornar a reunir fins el setembre del 2021, ja amb Aragonès instal·lat a Palau. Aquesta segona trobada va estar marcada per la polèmica entre ERC i Junts sobre l'alineació a la trobada: els republicans assenyalaven que només hi podien anar membres del Govern, mentre que els exsocis hi pretenien enviar Jordi Turull, Jordi Sànchez i Míriam Nogueras. L'episodi va deixar una cicatriu dins l'executiu de coalició, que va resistir només un any més.

El flanc de Madrid, de fet, va ser decisiu a l'hora del divorci. Un dels elements inclosos en l'acord que van signar Jordi Sànchez i Aragonès per desbloquejar l'inici de l'actual legislatura catalana passava per tenir unitat d'acció al Congrés i al Senat, circumstància que mai s'ha produït. ERC ha tingut més interès en travar una aliança amb Bildu -Junqueras, en aquesta campanya, ha fet mítings amb l'esquerra abertzale i ha apostat per fer "simultanis" els processos de Catalunya i del País Basc-, mentre que amb Junts la coincidència ha estat escassa. Les votacions diferenciades en els pressupostos generals de l'Estat -ERC els ha aprovat tots en aquesta legislatura- demostren la discrepància estratègica entre les dues formacions.

Tampoc ha ajudat a greixar les relacions determinats episodis protagonitzats per Rufián, com el moment en què va carregar amb tota la duresa contra Puigdemont i el seu entorn pels presumptes vincles entre l'independentisme i Rússia. L'expresident, que ja va tenir els seus dubtes sobre si col·laborar amb la moció de censura, sempre ha estat escèptic sobre l'estratègia pragmàtica de Junqueras, i ha volgut deixar clar -per escrit i en persona- a Aragonès que no volia formar part de cap negociació, a diferència del que va passar amb els indults, que ara ERC els reivindica com a fruit del nou clima generat amb Sánchez. Si la desunió estratègica té una capital, aquesta capital és Madrid. A partir del 23-J, s'hi obrirà una nova etapa?