Periodista, editor i professor a la Universitat Ramon Llull. El món de la comunicació, l’acadèmia i l’activisme de país conflueixen en la trajectòria d’Eduard Voltas (Barcelona, 1970). La seva biografia permet resseguir molts dels projectes que han sorgit de la societat civil, des de mitjans que van d’El Temps a Sàpiens, a iniciatives com el Grup Cultura 03, des d’Òmnium Cultural -n’ha estat vicepresident- al sector públic com a secretari de Cultura del Govern. Col·laborador de nombrosos mitjans, aquí podeu consultar els seus articles a Nació. 

Ara, després d'una llarga etapa com a conseller delegat de TimeOut a Barcelona, llança un nou projecte mediàtic com a cofundador i director de Pròxima Estació, amb Quim Campa, conseller editorial. Un mitjà que ve a sacsejar el debat públic sobre Barcelona. Hi conversem a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya, espai seductor i que alhora el fereix, amb un port ocupat per grans iots que delata alguns dels problemes de fons que arrossega la ciutat.

Què és Pròxima Estació?
És un mitjà independent, local, sobre Barcelona, per parlar a fons sobre la ciutat, i que renuncia a la publicitat i les subvencions per poder tenir el màxim de llibertat possible en la seva tasca editorial. 

I el nom d’on sorgeix?
Bé, de dues coses. De debatre sobre el futur de la ciutat, sobre quina serà la pròxima estació de la ciutat. Però, al mateix temps, no hi ha cosa més barcelonina que el "na-ni, na-na, pròxima estació, Urquinaona". És com una mena d’anunci gratis que em fa TMB.  

Pròxima Estació és un cert acte de contrició per part seva, després de ser el responsable de Time Out?
No. He estat catorze anys a TimeOut i hi he estat molt feliç. Sempre he vetllat perquè fos un mitjà dirigit als barcelonins, un mitjà en català i un mitjà que recomanés i premiés el millor de l’oci i la cultura de Barcelona perquè els barcelonins aixequin el cul del sofà, surtin i consumeixin cultura. No hi ha acte de contrició possible. TimeOut Barcelona forma part d’una xarxa global de TimeOut al món, cadascun amb la seva línia. I el de Barcelona crec que ha ajudat molt perquè el sector de la cultura i de la restauració tinguin bona salut.  

En el manifest de presentació asseguren que cada cop els resulta més difícil reconèixer Barcelona. Què està passant?
Estan passant moltes coses. El problema bàsic que té és que és una ciutat que no es respecta a si mateixa. Una ciutat que, tenint com té un problema de massificació turística brutal, proposa i vol ampliar l’aeroport perquè encara en vinguin més, és una ciutat que no es respecta. Una ciutat que aquí mateix, al port, té una peça urbanística de 125.000 metres quadrats, aquesta llenca d’aigua que entra dins de la ciutat, amb una ubicació privilegiada, i en comptes de donar-li un ús ciutadà, la privatitza, la bunqueritza i la regala a uns fons d’inversió que exploten una marina de luxe de superiots perquè els homes més rics del planeta vinguin a aparcar el seu iot aquí. 

Una ciutat que permet que la seva llengua pròpia estigui ja per sota del 30% d’ús social és una ciutat que no té respecte per ella mateixa. És una ciutat que, amb una crisi d’habitatge com la que tenim, permet que hi hagi 10.000 pisos dedicats a apartaments turístics. Aleshores, aquesta és l’espurna que em mou. Jo soc barceloní i em fa patir molt tot això. Em cremava aquest projecte i volia contribuir des del periodisme a rectificar el rumb.

Té una visió crítica en el tema de l’aeroport.
Sí. Veig que l’ampliació interessa moltíssim els accionistes d’Aena. Aena cotitza a borsa, el 51% és de l’Estat i el 49% de fons d’inversió. A l’Estat, Aena no li costa res, no hi posa un euro, a l’inrevés, Aena contribueix amb els seus beneficis als pressupostos generals de l’Estat i els fons d’inversió que estan a Aena tenen com a gran interès que l’acció pugi. 

No veu una necessitat de major connectivitat de la ciutat?
El tema aquí no és la connectivitat de Barcelona amb el sud-est asiàtic. L’interès de l’accionista d’Aena és fer pujar el valor de l’acció i ho fa amb accions que facturen més. Ampliar l’aeroport de 55 milions de passatgers a 70 o fins i tot a 80 vol dir molta més gent allí consumint a les botigues, més taxes aeroportuàries i una ciutat aeroportuària al voltant amb unes quantes operacions urbanístiques molt interessants pels accionistes. 

Que Aena defensi l’ampliació em sembla el més normal del món. Que els seus accionistes estiguin disposats a invertir-hi 2.700 milions d’euros, imagini’s els diners que els pot fer guanyar. El que em costa més d’entendre és que els poders públics s’hi posin bé. Barcelona està molt ben connectada. És líder mundial en fires i congressos. Si està mal connectada, per què el Mobile es fa a Barcelona? Diria que està de raonablement connectada a molt ben connectada. Es pot millorar? Sí i s’ha fet sense necessitat d’ampliar l’aeroport.  

Pròxima Estació serà també un full d’agitació?
No, no. No més que La Vanguardia. Tots els mitjans tenim línia editorial. Estar a favor del model de ciutat actual és tan agitador com estar-hi en contra. L’important és analitzar i informar amb rigor, practicar el periodisme segons les normes deontològiques, aportar valor al lector no fer un pamflet i intentar jugar en la lliga dels mitjans de referència. 

Diuen que volen una ciutat pensada per als que hi són sempre, no per als que hi venen quatre dies i no tornaran. Creu que Barcelona ja no es pensa per a la seva gent?
És obvi que la ciutat s’ha anat organitzant al servei del turista d’una manera formal i informal. Formalment, autoritzant l’activitat dels apartaments turístics, que ha estat una decisió administrativa. I d’una manera informal amb la transformació comercial. Com més turistes, menys interessa el públic local en determinades artèries de la ciutat i es produeix una substitució comercial. Hi ha barris sencers, com Ciutat Vella, on costa molt trobar un comerç que sigui pels veïns.

Però costa visibilitzar una alternativa viable a aquest model vigent. Quina mirada fan de la Barcelona deixada per Ada Colau, que d’alguna manera volia fer una esmena a la totalitat a les polítiques anteriors?
Crec que va ser la primera manifestació política del malestar ciutadà amb el model de ciutat. Va tenir el mèrit de posar a l’agenda política temes que fins aleshores no hi eren. Per exemple, el control del turisme o l’habitatge. També penso que va patir d’una manca de majoria i d’una certa d’eficiència, de manca de qualitat de govern. En tot cas, evidencia que cal molt més que 10 regidors per canviar el rumb d’aquesta ciutat. 

Cal un nou sentit comú. Perquè la política sempre va al darrera del sentit comú, mai va al davant. Mai s’anticipa. Va darrera de l’opinió majoritària, si considerem el sentit comú com el que pensa la majoria. Crec que no serà possible una transformació del model de ciutat si abans no hi ha una transformació del sentit comú. Aquest és el territori dels mitjans de comunicació. La creació d’opinió, la circulació d’arguments, el debat.  

Però fa la impressió que, darrerament, fins i tot els partits del mainstream, PSC i Junts sobretot, han virat el seu discurs, s’han allunyat del discurs més ortodox del model Barcelona.
Una cosa que ha passat és que problemes que fa deu o quinze anys només afectaven la classe treballadora ara ja afecten la classe mitjana, inclosa la classe mitjana acomodada. Hi ha un seguit de problemes que han fet metàstasi. Això fa que la política comenci a reaccionar, de manera molt tímida. 

Quin balanç faria de la gestió de l’alcalde Collboni? 
Crec que ha donat continuïtat al model sociovergent de la ciutat, que és un model més socio que vergent perquè Convergència només va governar quatre anys, però que és un model molt semblant de ciutat. Collboni és molt conscient dels problemes de la ciutat, però no és prou valent per afrontar-los.

Vol posar algun exemple d’això que diu?
Les solucions que proposa són molt tímides, molt conservadores, no agafen el bou per les banyes. La ciutat necessita més determinació política que la que ha mostrat fins ara.

Dels alcaldables que competiran a les properes municipals, n’hi ha que creu que té més treballada una certa idea de Barcelona? 
En aquest cas, m’ha de permetre que eviti contestar aquesta pregunta perquè crec que la meva feina com a editor no serà la de dir qui és el que té la millor idea de ciutat. Ja no soc un columnista. Ara dirigeixo un mitjà. Em correspon assenyalar els problemes i la gent ja votarà el que hagi de votar.

I, en un sentit més general, el debat de ciutat de cara a les properes municipals el veu ben encarrilat?
Crec que els temes més grossos sortiran. Aquest cop serà impossible fer campanya a les municipals sense donar respostes clares a qüestions com l’habitatge, la turistització, el procés de substitució comercial, el retrocés galopant del català, la situació de l’aeroport, etcètera. Ja és impossible evitar aquests debats. En el que hem progressat és que ja és impossible fer política a Barcelona sense haver d’afrontar de cara tots aquests problemes. Per tant, crec que tindrem una campanya electoral molt interessant i el repte dels candidats serà explicar bé com pensen afrontar totes aquestes qüestions.   

Vindiquen la Barcelona que s’entén, sense complexos, com la capital de Catalunya. Com veu la relació actual entre ciutat i país?
Tenim un vici i és que problematitzem contínuament la relació entre Barcelona i Catalunya. La relació és molt natural. Miquel Puig ha escrit que Barcelona és l’obra més brillant del catalanisme. Sense el catalanisme no s’entén Barcelona. El que tenim és una emergència lingüística i un buit polític en relació a aquesta emergència. 

Però no contribuiré a problematitzar la relació Barcelona-Catalunya perquè la relació problemàtica és entre Barcelona i l’Estat. Qui ha bombardejat Barcelona, històricament, no ha estat la Generalitat, sinó l’estat espanyol. Qui no inverteix a Rodalies és l’Estat. Qui ens té vint anys endarrerits en matèria d’infraestructures és l’Estat. Amb qui té un problema Barcelona és amb Espanya, no amb Catalunya. 

L’ascens de l’extrema dreta com pot afectar el debat sobre Barcelona?
És una de les coses que m’amoïnen. La situació que tenim li provoca a molta gent angoixa identitària. La sensació que estem perdent la ciutat, que la llengua retrocedeix, que el comerç de sempre tanca, els expats, la immigració… A molta gent això li genera angoixa existencial i és terreny abonat per a la ultradreta. Per tant, és important que les institucions i els mitjans democràtics entenguem la funció que tenim en un moment així. Nosaltres diem en el manifest que, si ha de mossegar, Pròxima Estació només mossegarà cap dalt, mai cap a baix, cap a les persones vulnerables o els migrants.

Els autors d’aquest model de ciutat no són les persones migrants, els qui hi guanyen morterades de diners no són les persones migrants. Si el periodisme ha d’enfocar cap a alguna banda, ha de ser cap amunt, no cap a baix, que és el que fa la ultradreta, que al capdavall és una forma de covardia. L’extrema dreta és una covardia, és anar a pel feble. En això, Aliança Catalana és especialista, mossegar el feble i protegir el poderós.

Permeti’m que li plantegi alguna qüestió política, ara més enllà de Barcelona. El moment que viu el país, amb la perspectiva del retorn del president Puigdemont. Com el veu?
El primer que espero és que el president Puigdemont pugui tenir un retorn realment de país. I per això crec que és imprescindible que es produeixi després de les eleccions espanyoles. Això permetrà que tot aquell que vulgui pugui sortir a rebre’l sense recança de sentir-se utilitzat en favor d’una llista electoral. És un president de la Generalitat que torna de l’exili. Això no passa sovint, no passava des del 1977 amb Tarradellas i, abans, amb Macià quan torna de França.

I Companys, el febrer del 1936, quan torna de la presó al Port de Santa Maria. 
Exacte. Aleshores, Puigdemont es mereix una fotografia com aquestes.  

L’estratègia de pacte amb un govern progressista a Espanya li sembla comprensible? Amb l’horitzó probable d’un govern PP-Vox. 
Amb aquest horitzó, no hi ha pactes possibles. Vull pensar. Podria haver alguna pregunta oberta en cas d’un govern en solitari del PP, però tractant-se d’un acord del PP i Vox no crec que cap sobiranista es mostri favorable a pactar-hi. Aniríem a una situació de bloqueig de les relacions institucionals. Ja veuríem a nivell popular quins moviments es produeixen. En cas que fos possible una majoria com la que ha governat ara, jo demanaria als partits independentistes que, ara que la carpeta antirepressiva ja s’ha tancat, facin el favor de negociar obrint la carpeta de l’autogovern seriosament.