Es fa difícil d'oblidar. Dilluns passat, El Món a RAC1 va emetre una mena de cara a cara entre l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, i una persona estranyíssima que durant 40 anys ha gravat totes i cadascuna de les converses que s'han produït al Regne d'Espanya i de qui tots els mitjans de comunicació ja tenen un obituari preparat, José Manuel Villarejo.
Artur Mas sol ser una persona mesurada i conscient; va ser-ho durant el seu període presidencial i ho és ara, en aquesta etapa seva tan peculiar en què fa tota la pinta de llevar-se exageradament d'hora al matí malgrat no saber exactament a què es dedica. Amant de les metàfores marineres, sovint repetia en mítings i entrevistes aquell mantra tan convergent i, per tant, tan català: cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. I potser per això sorprèn tant que dilluns, davant del botxí atrotinat de l'Estat, perdés gairebé totes les qualitats que ell mateix sempre ha exigit al seu cap, al seu cor, al seu puny i als seus peus.
L'expresident, amb aquell extens riure de pillo i aquelles celles alçades que posa quan se sent còmode en un context, va mantenir una conversa gairebé amable amb una autèntica rata de claveguera, un sotacarro tòxic que mai saps si puja o baixa i que mai et resoldrà cap dels teus dubtes perquè l'únic que busca és salvar la seva pròpia pell, sigui com sigui. Un tio, a més, que ni tan sols és el responsable directe de totes les atrocitats i vulneracions que ha executat en nom de l'Estat.
Presentar-se davant Villarejo, doncs, ja era un error més o menys evident de càlcul; però fer-ho amb el to amb què va fer-ho el president encara va fer més incomprensible l'espectacle. L'estratègia de Mas va consistir a intentar apel·lar a l'empatia (!) de Villarejo perquè aquest li reconegués la magnitud de la tragèdia. En aquest sentit, el president començava les frases amb tendríssimes interpel·lacions com ara "¿Però vostè creu, amb la mà al cor, ?" o "Però senyor Villarejo, ara posis en la pell d'un ciutadà corrent...". Villarejo encara riu. Tot un president de la Generalitat demanant a la viva representació de l'Espanya més podrida una contrició des del cor o, pitjor encara, un exercici de solidaritat vers la ciutadania catalana. Com ens hem de veure.
El moment culminant potser va arribar quan Mas, amb tota la catalanor possible concentrada en cada paraula, va preguntar al comissari: "¿Però vostès eren conscients que allò era il·legal?". Es va haver d'apagar la ràdio i tornar a la rutina diària, perquè allò ja era massa indesxifrable. La innocència desesperant, l'intent de presentar un victimisme inútil, la vergonya que provocava la debilitat exhibida pel president... tot plegat feia impossible continuar escoltant aquella derrota de país.
Fou una trobada tant desafortunada com incomprensible. Com pot ser que algú de l'alçada d'Artur Mas hagi caigut en la temptació d'arrossegar-se d'aquesta manera davant l'home dels encàrrecs de Goliat? L'única resposta que se m'acut és que hagi estat una de les condicions del govern espanyol per acceptar l'amnistia que està plantejant l'independentisme. D'acord, us la donarem, però només si abans deixeu que un dels nostres bufons jugui una mica amb un dels més alts representants de la vostra tribu. Volem riure una última vegada, clavar l'estocada final d'aquest capítol repressiu i humiliant (abans que comenci el següent).
I nosaltres, és clar, els hem dit que sí, perquè poques coses ens defineixen tant com creure que estem sent més llestos que l'opressor. Ai, senyor. Com diu el refrany: cap emboirat, cor feble, mà tova i peus de fang.