16
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
17
de desembre
a les
14:30h
Després de l’elecció de cada president del Parlament de Catalunya té lloc una cerimònia senzilla, però carregada de simbologia. El president sortint lliura a l’entrant la carta que el 15 de març del 1980, el president del Parlament a l’exili, Francesc Farreras i Duran, va adreçar a qui hagués de ser elegit primer president de la cambra, que seria, l’abril següent, Heribert Barrera. En la carta, Farreras i Duran renuncia al seu càrrec i traspassa la legitimitat del Parlament a la institució recuperada.
L’acte, que es va repetint des del 1980, és un recordatori de la història èpica –i sovint tràgica- de les institucions catalanes. El Parlament de Catalunya ha tingut des del 1932 catorze presidents. D’ells, cinc van morir a l’exili, un va ser afusellat i l’actual, Carme Forcadell, afronta un procés que pot acabar amb la seva inhabilitació.
1932: la recuperació de la tradició parlamentària
El 6 de desembre de 1932 va ser un dia solemne. Es va inaugurar la primera legislatura de la Generalitat republicana. Era el primer cop que Catalunya recuperava les seves atribucions legislatives des del 1714. Curiosament, el mateix dia que ara se celebra a Espanya el dia de la Constitució. Francesc Macià, el líder d’ERC, era el president de la Generalitat. El primer president del Parlament va ser Lluís Companys.
L’edifici escollit com a seu del legislatiu català havia estat l’arsenal de la Ciutadella erigida per Felip V després de la derrota del 1714 per tenir la ciutat vigilada. La vella ciutadella va ser aterrada després de la Revolució de 1868, però van quedar dempeus alguns edificis, entre ells l’antic arsenal. La Generalitat republicana va decidir que seria allí on es farien les lleis de la Catalunya recuperada.
L’entrada de Companys al govern espanyol com a ministre de Marina va obligar a elegir un nou president de la cambra, que va ser el també dirigent d’ERC Joan Casanovas. Però la normalitat institucional duraria ben poc. Les coses no anirien com s’imaginaven les forces democràtiques.
1934: el Parlament torna a ser ocupat militarment
La tensió entorn la llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament català el 1934, el gir brusc a la dreta a Espanya amb la formació d’un govern amb presència de la reaccionària CEDA, i la proclamació de l’Estat Català per Companys el Sis d’Octubre va culminar en la declaració de l’estat de guerra. L’exèrcit va ocupar la Generalitat i la seu del Parlament. I Casanovas, com a president de la cambra, es va trobar, en companyia de Companys i del govern, detingut i empresonat al vaixell Uruguai.
Amb l’autonomia suspesa, el 2 de gener de 1935, una llei del govern espanyol conservador va eliminar les potestats legislatives que l’Estatut atorgava al Parlament. El seu president va ser processat per rebel·lió.
1936: la guerra trunca la represa del Parlament
La victòria electoral del Front Popular el febrer de 1936 va suposar la recuperació de la Generalitat i l’autonomia. El Parlament reprèn les seves activitats. Sembla que torna la normalitat. Però la revolta militar del juliol i l’inici de la Guerra Civil trunca tota possibilitat de funcionament estable de les institucions. Amb el front militar obert i un procés revolucionari a Catalunya, l’activitat del Parlament resta a la pràctica suspesa. Només se celebraran dues sessions de la cambra al llarg del conflicte. Una el 18 d’agost de 1937, per prorrogar la legislatura, ja que la tardor de 1937 calia convocar les noves eleccions, impossible enmig de la guerra. L’altra l’1 d’octubre de 1938, quan ja s’intuïa l’ensulsiada. Casanovas, enfrontat a Companys i partidari d’una pau negociada amb Gran Bretanya i França, havia renunciat. Josep Irla va ser el nou president de la cambra.
1939: el saló de sessions, tancat a pany i forrellat
Amb el triomf franquista, el Parlament, com totes les institucions catalanes, va ser suspès. Però la humiliació havia de ser total i el nou règim va convertir l’edifici en una caserna militar. Una part de l’edifici va ser destinat al que havia de ser el Museu d’Art Modern. El saló de sessions, símbol de la democràcia catalana recuperada, va ser tancat a pany i forrellat. Així va ser fins a la fi del franquisme i el retorn del palau a la Generalitat.
Amb simbologia nazi
D’aquells anys hi ha una imatge sinistra que simbolitza com poques el que va representar la desfeta de 1939. L’aliança del franquisme amb el nazisme alemany, que tant l’havia ajudat a la guerra, era visible arreu. Barcelona va acollir visites de jerarques nazis -inclosa la de Heinrich Himmler- i nombrosos actes organitzats per les autoritats alemanyes. Un d’ells, una exposició sobre arquitectura moderna, es va mostrar precisament a la seu del Parlament, on va ser instal·lada la creu gammada del Tercer Reich.
La tragèdia dels presidents
La Generalitat i el Parlament van haver d’esperar quaranta anys d’exili. La sort dels presidents de la cambra és un exemple més del destí de la Catalunya vençuda. A Casanovas, que va morir el 1942, l’havia substituït Josep Irla (1938-40), fins que va assumir la presidència de la Generalitat després de l’afusellament de Companys. Antoni Rovira i Virgili, que n’era vicepresident, va substituir-lo entre 1940 i 1949, i a la seva mort, ho va fer Manuel Serra i Moret (1949-54).
Quan Josep Tarradellas va ser elegit president de la Generalitat pels diputats a l’exili, a l’ambaixada de la República espanyola a Mèxic, es va procedir també a l’elecció de president del Parlament, que va recaure en Ventura i Gassol. Però el polític i poeta va renunciar, i aleshores va assumir la presidència qui havia estat elegit vicepresident primer, l’esmentat Farreras i Duran, que vivia precisament a Mèxic. El darrer president del Parlament a l’exili ja no va tornar i va morir a Mèxic el 1989.
Ara, trenta-sis anys després de la recuperació del Parlament, la institució representativa de la sobirania catalana afronta, en la persona de la seva presidenta, Carme Forcadell, un altre embat.