25
de gener
de
2022, 11:39
Actualitzat:
12:32h
Promoure el respecte, lluitar contra l'exclusió i estigmatització, blindar els seus drets garantint l'accés als serveis socials i a la sanitat i impulsar la seva emancipació. Aquests són els principals objectius de la proposició de llei per protegir les persones en situació de sensellarisme i buscar les vies per eradicar aquest fenomen, agreujat en els darrers anys per les crisis econòmiques i l'augment de les desigualtats. Es tracta d'una iniciativa impulsada des del món acadèmic i el tercer sector i avalada per tots els grups del Parlament, a excepció de Vox, i que preveu beneficiar 18.000 persones en cinc anys.
"Les persones sense llar són els grans oblidats de la nostra societat", ha assegurat Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant Egidi, una de les cinc entitats que, juntament amb Càritas, Fundació Arrels, Sant Joan de Déu Serveis Socials i ASSÍS, han col·laborat amb experts de la UAB i de la UB per redactar la proposició de llei. Els impulsors han alertat dels buits legals que existeixen per poder afrontar la situació d'aquestes persones que viuen al ras o bé en refugis o equipaments per a persones sense llar. És per aquest motiu que presenten una llei que asseguren que pot ser "pionera" a escala europea per assegurar la dignitat de les persones que es troben en aquesta situació.
La llei, asseguren, és un "primer pas" per eradicar el sensellarisme, tenint present que garantir un habitatge per a totes aquestes persones requereix temps però que cal també atendre la seva urgència. És per això que s'advoca per incloure a la cartera de drets socials el dret a un "espai residencial digne" a totes les persones que estiguin empadronades en un termini de dos anys i un habitatge d'inserció en un termini de cinc anys. Aquest empadronament de totes les persones que viuen al carrer serà obligatori per als municipis i aquests espais residencials dignes podran ser una pensió, un hotel, un alberg, un establiment residencial, un allotjament dotacional o un habitatge d'inserció o equiparable. A més, estiguin o no empadronats, els ciutadans sense llar tindran dret a accedir a un "centre de baixa exigència", és a dir, un espai cobert d'ús col·lectiu per poder pernoctar o descansar i que compti amb servei de llum, aigua corrent i lavabo.
Segons la norma presentada, els municipis hauran de fer recompte de persones sense llar als municipis de més de 50.000 habitants, així com la institucionalització dels plans d'actuació municipal per atendre les necessitats d'aquestes persones. En la carpeta d'obligacions es recull la de prestar assistència sanitària a les persones que es trobin en la via pública o en altres espais quan estigui en risc la seva integritat física o psíquica i l'assistència davant d'episodis climàtics extrems o de crisi sanitària. També que es faciliti el seu accés a la cartera de drets socials universals, així com a rebre prestacions com l'ingrés mínim vital o la renda garantida de ciutadania.
A més, s'estableix que les persones sense llar tinguin dret a dutxa en els municipis de més de 10.000 habitants i de consigna i bugaderia en els de més de 1.000 habitats, així com accés a una alimentació digna. També que tinguin dret a la gratuïtat del transport públic col·lectiu per garantir el seu dret a la mobilitat, una matèria per la qual s'adopten també mesures per combatre les polítiques d'alguns ajuntaments per fer fora del municipi les persones sense llar. S'hi afegeix el dret a serveis funeraris bàsics. "Serà una llei barata amb un retorn social i públic molt alt", ha defensat Salvador Maneu, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials.
Un fenomen agreujat per la pandèmia
Només a Barcelona, en els darrers 11 anys s'ha passat de comptabilitzar 562 persones que vivien al carrer l'any 2008 a 1.027 l'any 2019, unes xifres que representen un increment del 66% i que han estat especialment significatives durant la pandèmia, quan aquestes persones es van trobar sense poder complir amb el confinament domiciliari decretat. Amb tot, s'estima que les xifres són superiors i que, de fet, no hi ha una metodologia comuna de recompte ni a Catalunya ni a l'Estat, una monitorització que es complica perquè hi ha persones en situació de sensellarisme que no estan al carrer.
"Aquesta pandèmia ha posat de manifest la fragilitat i la vulnerabilitat extremes de les persones sense cap altra alternativa que la de viure al carrer", recull la proposició de llei registrada. El redactat, a més, aclareix que aquesta no és una llei específica d'habitatge, malgrat que aquesta sigui la situació més evident de les persones afectades, i que s'inclourà un règim administratiu sancionador per penalitzar assetjament o delictes d'odi contra les persones que es troben en aquesta situació de vulnerabilitat.
"Les persones sense llar són els grans oblidats de la nostra societat", ha assegurat Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant Egidi, una de les cinc entitats que, juntament amb Càritas, Fundació Arrels, Sant Joan de Déu Serveis Socials i ASSÍS, han col·laborat amb experts de la UAB i de la UB per redactar la proposició de llei. Els impulsors han alertat dels buits legals que existeixen per poder afrontar la situació d'aquestes persones que viuen al ras o bé en refugis o equipaments per a persones sense llar. És per aquest motiu que presenten una llei que asseguren que pot ser "pionera" a escala europea per assegurar la dignitat de les persones que es troben en aquesta situació.
La llei, asseguren, és un "primer pas" per eradicar el sensellarisme, tenint present que garantir un habitatge per a totes aquestes persones requereix temps però que cal també atendre la seva urgència. És per això que s'advoca per incloure a la cartera de drets socials el dret a un "espai residencial digne" a totes les persones que estiguin empadronades en un termini de dos anys i un habitatge d'inserció en un termini de cinc anys. Aquest empadronament de totes les persones que viuen al carrer serà obligatori per als municipis i aquests espais residencials dignes podran ser una pensió, un hotel, un alberg, un establiment residencial, un allotjament dotacional o un habitatge d'inserció o equiparable. A més, estiguin o no empadronats, els ciutadans sense llar tindran dret a accedir a un "centre de baixa exigència", és a dir, un espai cobert d'ús col·lectiu per poder pernoctar o descansar i que compti amb servei de llum, aigua corrent i lavabo.
Segons la norma presentada, els municipis hauran de fer recompte de persones sense llar als municipis de més de 50.000 habitants, així com la institucionalització dels plans d'actuació municipal per atendre les necessitats d'aquestes persones. En la carpeta d'obligacions es recull la de prestar assistència sanitària a les persones que es trobin en la via pública o en altres espais quan estigui en risc la seva integritat física o psíquica i l'assistència davant d'episodis climàtics extrems o de crisi sanitària. També que es faciliti el seu accés a la cartera de drets socials universals, així com a rebre prestacions com l'ingrés mínim vital o la renda garantida de ciutadania.
A més, s'estableix que les persones sense llar tinguin dret a dutxa en els municipis de més de 10.000 habitants i de consigna i bugaderia en els de més de 1.000 habitats, així com accés a una alimentació digna. També que tinguin dret a la gratuïtat del transport públic col·lectiu per garantir el seu dret a la mobilitat, una matèria per la qual s'adopten també mesures per combatre les polítiques d'alguns ajuntaments per fer fora del municipi les persones sense llar. S'hi afegeix el dret a serveis funeraris bàsics. "Serà una llei barata amb un retorn social i públic molt alt", ha defensat Salvador Maneu, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials.
Un fenomen agreujat per la pandèmia
Només a Barcelona, en els darrers 11 anys s'ha passat de comptabilitzar 562 persones que vivien al carrer l'any 2008 a 1.027 l'any 2019, unes xifres que representen un increment del 66% i que han estat especialment significatives durant la pandèmia, quan aquestes persones es van trobar sense poder complir amb el confinament domiciliari decretat. Amb tot, s'estima que les xifres són superiors i que, de fet, no hi ha una metodologia comuna de recompte ni a Catalunya ni a l'Estat, una monitorització que es complica perquè hi ha persones en situació de sensellarisme que no estan al carrer.
"Aquesta pandèmia ha posat de manifest la fragilitat i la vulnerabilitat extremes de les persones sense cap altra alternativa que la de viure al carrer", recull la proposició de llei registrada. El redactat, a més, aclareix que aquesta no és una llei específica d'habitatge, malgrat que aquesta sigui la situació més evident de les persones afectades, i que s'inclourà un règim administratiu sancionador per penalitzar assetjament o delictes d'odi contra les persones que es troben en aquesta situació de vulnerabilitat.