10
de març
del
2017
Actualitzat
a les
19:49h
La capacitat de resistència que el PP ha demostrat davant l’esclat sistemàtic d’escàndols de corrupció (ha guanyat dues eleccions seguides malgrat els 31 casos i 835 imputats que tenia el 2016) contrasta amb l’efecte que el cas Pujol, el 3% i el cas Palau han tingut sobre l’estructura i les perspectives electorals de l’antiga CDC. En només dos anys –i a cavall del procés independentista- la formació d’Artur Mas ha hagut de canviar en dues ocasions de sigles i ha vist com ERC –amb qui no repetirà la fórmula de Junts pel Sí- se situa a deu punts de distància en intenció de vot.
L’equip de Mariano Rajoy té en compte aquest factor en els càlculs dels diferents fulls de ruta que planteja per als pròxims mesos a Catalunya, i dibuixa mapes diferents que tenen tres conclusions comunes: el referèndum d’independència a Catalunya no se celebrarà; la partitura del procés entona les seves últimes estrofes, i Catalunya es veurà abocada a unes eleccions anticipades que forçaran ERC –a qui veu com a guanyador- a guardar l’estelada al calaix, formar un govern de coalició d’esquerres i recuperar l’eix social com a prioritat del seu projecte polític.
La successió d’informacions sobre el cobrament de comissions per part de l’antiga Convergència és la base del primer d’aquests escenaris. Les confessions de Fèlix Millet, juntament amb el cas del 3% que s’investiga al Vendrell i els rèdits del cas Pretòria, que es comença a jutjar dilluns a l’Audiència Nacional, se solaparan en el temps amb les inhabilitacions d’Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau, que podrien arribar en les pròximes setmanes. Dos en un. Un còctel que servit en un moment de crida a la desobediència pot resultar indigest per a part de l’electorat del PDECat.
El segon escenari –que la cúpula del PP considera altament plausible- parteix de la creença que malgrat aquest combinat la direcció del PDECat mantindrà l’aposta i –independentment de l’eliminació política d’Artur Mas com a candidat- intentarà portar el procés independentista a les últimes conseqüències. L’entorn de Rajoy treballa sobre la hipòtesi que el govern de Junts pel Sí busca una reacció estrident de l’Estat que atorgui al sobiranisme la victòria del relat, i que en cas de fracàs aporti una justificació plausible dels partits independentistes davant la societat catalana: ‘No ens hem rendit, ens han matat’.
De moment, la consigna al carrer Génova és no parlar de l’article 155 de la Constitució, ni dels Mossos, ni dels "tancs". La Moncloa vol una victòria per rendició que eviti cap revifalla del procés independentista en els pròxims anys. Per aquest motiu espera pacientment que les contradiccions internes de Junts pel Sí i la CUP, macerades amb la corrupció, el bloqueig judicial i la necessitat de recórrer a la desobediència portin el procés a la dissolució.
Mentrestant, l’entorn polític de Rajoy frisa per a una implosió de Convergència que situï de nou el partit tres pantalles enrere. A la retina, el somni que el PDeCAT segueixi els passos del PNB i –un cop desapareguda la figura de Mas- sorgeixi un Urkullu que sigui capaç de dirigir les restes de la formació a la senda de la “moderació”. L’objectiu: situar novament l’independentisme a l’entorn del 30%, una proporció que La Moncloa considera manejable.
L’equip de Mariano Rajoy té en compte aquest factor en els càlculs dels diferents fulls de ruta que planteja per als pròxims mesos a Catalunya, i dibuixa mapes diferents que tenen tres conclusions comunes: el referèndum d’independència a Catalunya no se celebrarà; la partitura del procés entona les seves últimes estrofes, i Catalunya es veurà abocada a unes eleccions anticipades que forçaran ERC –a qui veu com a guanyador- a guardar l’estelada al calaix, formar un govern de coalició d’esquerres i recuperar l’eix social com a prioritat del seu projecte polític.
Un còctel que servit en un moment de crida a la desobediència pot resultar indigest per a part de l’electorat del PDECat
La successió d’informacions sobre el cobrament de comissions per part de l’antiga Convergència és la base del primer d’aquests escenaris. Les confessions de Fèlix Millet, juntament amb el cas del 3% que s’investiga al Vendrell i els rèdits del cas Pretòria, que es comença a jutjar dilluns a l’Audiència Nacional, se solaparan en el temps amb les inhabilitacions d’Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau, que podrien arribar en les pròximes setmanes. Dos en un. Un còctel que servit en un moment de crida a la desobediència pot resultar indigest per a part de l’electorat del PDECat.
Daniel Osàcar sortint de la Ciutat de la Justícia amb Fèlix Millet de fons Foto: Adrià Costa
El segon escenari –que la cúpula del PP considera altament plausible- parteix de la creença que malgrat aquest combinat la direcció del PDECat mantindrà l’aposta i –independentment de l’eliminació política d’Artur Mas com a candidat- intentarà portar el procés independentista a les últimes conseqüències. L’entorn de Rajoy treballa sobre la hipòtesi que el govern de Junts pel Sí busca una reacció estrident de l’Estat que atorgui al sobiranisme la victòria del relat, i que en cas de fracàs aporti una justificació plausible dels partits independentistes davant la societat catalana: ‘No ens hem rendit, ens han matat’.
La Moncloa vol una victòria per rendició que eviti cap revifalla del procés independentista en els pròxims anys
De moment, la consigna al carrer Génova és no parlar de l’article 155 de la Constitució, ni dels Mossos, ni dels "tancs". La Moncloa vol una victòria per rendició que eviti cap revifalla del procés independentista en els pròxims anys. Per aquest motiu espera pacientment que les contradiccions internes de Junts pel Sí i la CUP, macerades amb la corrupció, el bloqueig judicial i la necessitat de recórrer a la desobediència portin el procés a la dissolució.
Mentrestant, l’entorn polític de Rajoy frisa per a una implosió de Convergència que situï de nou el partit tres pantalles enrere. A la retina, el somni que el PDeCAT segueixi els passos del PNB i –un cop desapareguda la figura de Mas- sorgeixi un Urkullu que sigui capaç de dirigir les restes de la formació a la senda de la “moderació”. L’objectiu: situar novament l’independentisme a l’entorn del 30%, una proporció que La Moncloa considera manejable.