03
de maig
de
2017, 14:15
Actualitzat:
04
de maig,
7:18h
Iñigo Urkullu i el PNB fa temps que van prendre nota de quins són els límits de l'Estat: el pla Ibarretxe va posar a provar les costures d'un nacionalisme basc, més acostumat a governar que a practicar el frontisme amb Madrid. El lehendakari i el seu partit semblen haver posat en pràctica les lliçons acumulades, que entre altres coses incloïen mesures penals. El PNB ha rubricat un acord amb el PP aquest dimecres que facilitarà el tràmit parlamentari dels pressupostos de Mariano Rajoy -avui es començaven a debatre al Congrés les esmenes a la totalitat als comptes- a canvi de grans contrapartides econòmiques per a Euskadi.
Després d'una dècada de paràlisi, s'actualitzarà la liquidació de la quota basca -per valor de 1.400 milions d’euros- i es projectarà la del pròxim quinquenni, un pacte amb enormes beneficis per a l'autogovern del País Basc. El pragmatisme exhibit pel PNB, que permet al PP poder respirar, ha servit també per fer paral·lelismes amb el procés català. El nacionalisme basc és avui un referent per als defensors de la tercera via a Catalunya, crítics amb la via unilateral dels independentistes.
El lehendakari, que com Rajoy governa en minoria al parlament basc, ha esgotat els terminis per fer valer la seva posició de força i negociar la quota (els diners que Euskadi paga a l'Estat per les competències no transferides). Sense el PNB, el PP no disposava de prou avals perquè els pressupostos de l'Estat superessin el primer tràmit. A canvi, els nacionalistes bascos aspiren a treure un ampli rendiment al fet de convertir-se en crossa dels populars: a banda d'haver solucionar l'escenari pressupostari a Euskadi -on comparteixen govern amb el PSOE però els faltaven vots per la majoria absoluta- i de segellar el gran pacte de renovació del concert, exhibiran ingressos per a l'alta velocitat i més capacitat de gestió per a l'Ertzaintza.
Intercanvi d'interessos -vots per contrapartides-, amb la qüestió nacional situada en segon terme. El PNB esgarraparà ara el que el PP va negar a Artur Mas el 2012: un pacte que millorés ostensiblement el finançament i alimentés l'autogovern. Rajoy va dir que no al pacte fiscal i l'antiga Convergència va pujar al carro de l'independentisme, que bullia al carrer.
Aplaudit per la seva moderació, Urkullu ha deixat clar en més d'una ocasió que no renuncia al reconeixement nacional d'Euskadi, però que en el seu guió no hi ha el camí de la unilateralitat. "Aconsello als catalans que abandonin el frontisme", afirmava el setembre passat en una entrevista a La Vanguardia. El PNB és conscient del que li ha passat a l'antiga Convergència quan ha fet el salt cap a tesis independentistes, una pèrdua de centralitat a l'Estat que avui ha sabut aprofitar la força amb pes polític al País Basc. I el paper adoptat per Urkullu i el seu partit com a negociador de la governabilitat d'Espanya -quan la Generalitat planteja un pols per celebrar el referèndum- ja ha generat elogis, polítics i mediàtics, a Barcelona i a Madrid. Coincideixen defensors de la tercera via i veus més bel·ligerants amb l'independentisme.
Una de les reflexions més contundents l'ha formulada Andrea Levy, secretària d'Estudis i Programes del PP. Levy ha contraposat els "bons dirigents" del PNB amb una Generalitat que "no lluita" pels seus ciutadans. La diputada popular al Parlament considera que el Govern de Carles Puigdemont -a diferència d'Urkullu- "no negocia" ni "lluita per obtenir avantatges i millors inversions". El pragmatisme basc també ha alimentat tesis periodístiques, que pronostiquen que serà Catalunya qui pot acabar assumint la factura basca per emprendre la via de l'estat propi. "El nou PDECat i la vella CDC haurien de prendre nota: la política, o la fas o te la fan", escrivia aquest dimecres Enric Hernández a El Periódico.
Després d'una dècada de paràlisi, s'actualitzarà la liquidació de la quota basca -per valor de 1.400 milions d’euros- i es projectarà la del pròxim quinquenni, un pacte amb enormes beneficis per a l'autogovern del País Basc. El pragmatisme exhibit pel PNB, que permet al PP poder respirar, ha servit també per fer paral·lelismes amb el procés català. El nacionalisme basc és avui un referent per als defensors de la tercera via a Catalunya, crítics amb la via unilateral dels independentistes.
El lehendakari, que com Rajoy governa en minoria al parlament basc, ha esgotat els terminis per fer valer la seva posició de força i negociar la quota (els diners que Euskadi paga a l'Estat per les competències no transferides). Sense el PNB, el PP no disposava de prou avals perquè els pressupostos de l'Estat superessin el primer tràmit. A canvi, els nacionalistes bascos aspiren a treure un ampli rendiment al fet de convertir-se en crossa dels populars: a banda d'haver solucionar l'escenari pressupostari a Euskadi -on comparteixen govern amb el PSOE però els faltaven vots per la majoria absoluta- i de segellar el gran pacte de renovació del concert, exhibiran ingressos per a l'alta velocitat i més capacitat de gestió per a l'Ertzaintza.
Intercanvi d'interessos -vots per contrapartides-, amb la qüestió nacional situada en segon terme. El PNB esgarraparà ara el que el PP va negar a Artur Mas el 2012: un pacte que millorés ostensiblement el finançament i alimentés l'autogovern. Rajoy va dir que no al pacte fiscal i l'antiga Convergència va pujar al carro de l'independentisme, que bullia al carrer.
El lehendakari Iñigo Urkullu Foto: Flickr PNB
Aplaudit per la seva moderació, Urkullu ha deixat clar en més d'una ocasió que no renuncia al reconeixement nacional d'Euskadi, però que en el seu guió no hi ha el camí de la unilateralitat. "Aconsello als catalans que abandonin el frontisme", afirmava el setembre passat en una entrevista a La Vanguardia. El PNB és conscient del que li ha passat a l'antiga Convergència quan ha fet el salt cap a tesis independentistes, una pèrdua de centralitat a l'Estat que avui ha sabut aprofitar la força amb pes polític al País Basc. I el paper adoptat per Urkullu i el seu partit com a negociador de la governabilitat d'Espanya -quan la Generalitat planteja un pols per celebrar el referèndum- ja ha generat elogis, polítics i mediàtics, a Barcelona i a Madrid. Coincideixen defensors de la tercera via i veus més bel·ligerants amb l'independentisme.
Una de les reflexions més contundents l'ha formulada Andrea Levy, secretària d'Estudis i Programes del PP. Levy ha contraposat els "bons dirigents" del PNB amb una Generalitat que "no lluita" pels seus ciutadans. La diputada popular al Parlament considera que el Govern de Carles Puigdemont -a diferència d'Urkullu- "no negocia" ni "lluita per obtenir avantatges i millors inversions". El pragmatisme basc també ha alimentat tesis periodístiques, que pronostiquen que serà Catalunya qui pot acabar assumint la factura basca per emprendre la via de l'estat propi. "El nou PDECat i la vella CDC haurien de prendre nota: la política, o la fas o te la fan", escrivia aquest dimecres Enric Hernández a El Periódico.