Segur que el lector ha vist El rei lleó de Disney. Hi ha una escena duríssima, un cop Mufasa ja és mort i enterrat, en la qual el pervers Scar té una conversa profundament desagradable amb les lleones, que ara són les seves serventes. En el tens cara a cara, el nou rei, amb una arrogància impecable, els pregunta on coi és el menjar per a ell i per a les hienes, que tenen l'estómac que els xiscla des de fa dies. Llavors Sarabi, l'exreina viuda, amb una dignitat i una contundència admirables, fa un pas endavant i li respon que no hi ha menjar, ni per a ell ni per a ningú, que està sent impossible caçar res en una terra morta, arrasada per la sequera i per la seva extrema maldat, i que tot això amb Mufasa no passava. En sentir el seu nom, Scar li engalta una bufetada que la tomba a terra.
D'ençà de la presa de possessió de Salvador Illa com a president de la Generalitat, la ment de qualsevol articulista ras d'aquest país s'assembla molt a la planura seca, esquerdada i esquitxada d'ossos per on les lleones d'El rei lleó vaguen mentre intenten trobar un tros de carn en condicions. La vida política sembla haver-se fos. Aquella verdor del procés (fins i tot de la repressió, per què no dir-ho) que omplia els nostres paps d'idees, de lluites i d'objectius, ha quedat abruptament substituïda per un camp erm, un no-res que cada setmana (en cas que calgui escriure l'article setmanalment) ens posa al límit i ens mina l'autoestima.
Com cada divendres, avui em toca posar un article sobre la taula de Ferran Casas. Déu me'n guard de comparar-lo mai amb un personatge despòtic i llardós com Scar, però he d'admetre que jo sí que em sento una mica com la lleona Sarabi en veient-me avançar cap al seu despatx sense cap proposta amb cara i ulls. No hi ha temes, Ferran. No hi ha un present explicable ni un futur mínimament llegible. De les gaseles només en queden els esquelets. Allà fora tan sols hi ha una autonomia amb poca aigua i encara menys ambicions. I els quatre nyus que queden i que podríem caçar estan protegits perquè els turistes s'hi puguin fer fotos.
És francament horrorós. No desitjo a ningú la responsabilitat d'haver de tirar endavant un article en un país que s'ha convençut a si mateix que no val la pena tirar endavant massa res. Una Catalunya que avui no té al cap cap somni inabastable i que, per no tenir, ni tan sols té un estat autoritari al clatell, pendent de reprimir-li tot allò que es proposi. Entre tots hem dut Illa a la Generalitat, i Illa ens ha dut al centre que ens va prometre, el forat negre on no neixen flors a cada instant, només hi passen dies i s'empenyen anys.
Deixem-ho estar. Ja que no puc ser útil, com a mínim procuraré ser valent. Amb tota la pena del món, ara entraré al despatx del Ferran i li diré, Ferran, avui no hi ha article. Ni n'hi haurà avui, ni molt probablement n'hi haurà els propers mesos, perquè el panorama ja veus el que és. Ell no m'estamparà contra el terra perquè és un senyor i perquè segur que també és conscient que les cartes són les que són. Però sé que en el fons la rendició li sabrà greu, perquè la feina s'ha de treure, noi, i amb la meva deserció l'estaré fallant com feia temps que no el fallava ningú. Enmig d'un silenci que auguro llarg i incòmode, jo abaixaré la mirada, amb una cara que no em caurà de vergonya de miracle, i ell pensarà que tot això amb Mufasa no passava.