Els grans partits, com si es tractés d'una gran empresa, solen organitzar-se en cercles concèntrics. Més quan, com en el cas del PP, són molt jeràrquics. Al principal partit conservador espanyol tots els cercles estan, sense excepció, confiats en el fet que la suma de les dretes els durà a la Moncloa el 29-N. Però al primer cercle estan preocupats -més després de l'èxit d'audiència i el passeig militar de dilluns a la nit de Santiago Abascal a La Revuelta- pel mal que els pot fer Vox i per com els pot complicar la governabilitat a més de deixar-los sense la primera posició a les urnes.
Tot i això, aquest dimarts al matí, en un espai d'esdeveniments d'estil industrial chic i refinat al barri de Chamartín -just davant del club de tenis-, aquest temor no s'ha fet notar en la presentació del programa electoral a càrrec d'Alberto Núñez Feijóo. Les 249 mesures -set d'elles es faran públiques durant la campanya- són una mena d'oferta de contracte matrimonial amb l'extrema dreta. La música és la seva, no hi ha línies vermelles i tot encaixarà com un guant, arribat el cas. Per aquí no cal patir. Una altra cosa és l'ambició d'Abascal per ser alternativa i no crossa.
El ple de dirigents del partit era total, inclosos exministres i alts càrrecs de l'aznarisme. I també hi havia convidats com el Padre Ángel o els representants de la patronal catalana PIMEC. El líder del PP ha explicat que ell farà el que diu i que el govern, segurament amb ministres de l'extrema dreta, serà "un equip i no un galliner" perquè el govern s'ha d'exercir i no ocupar. Per això ha promès arribar i fer dos pressupostos el primer any -el de 2027 i el de 2028- i convocar eleccions si no se'n surt dos anys seguits. "No vull ser el puto amo", ha afirmat contraposant-se a Pedro Sánchez i als seus "incompliments".
Però, ¿per què les mesures que ha treballat la fundació Reformisme XXI, el think tank del PP que dirigeix Gabriel Elorriaga, ex alt càrrec d'Aznar, encaixen amb l'ideari dretà i espanyolista de Vox? Vegem-ne quinze exemples i cordin-se els cinturons per a la "reconstrucció nacional" que ve, a la qual caldrà afegir-hi les noves mesures i la contundència que reclami l'extrema dreta a canvi dels seus vots:
1. Una auditoria al sanchisme
L'oposició de les dretes i de les seves terminals mediàtiques i judicials ha estat dura a un govern que consideren corrupte en tots els aspectes. La resposta és una auditoria en cent dies (veurem com s'ho fa la mastodòntica administració de l'Estat per revisar-se tan de pressa) per veure què s'ha gastat, com i si han estat prou eficaços els programes i subvencions i començar a prendre decisions.
2. Motoserra a l'espanyola
El PP i Vox fa anys que denuncien la proliferació de guinguetes i despeses innecessàries per satisfer els socis o compromisos diversos de Sánchez per seguir al govern, i sectors populars, com el que lidera Isabel Díaz Ayuso, i Abascal són amics del president argentí Javier Milei. La motoserra és la seva icona i Feijóo també l'agafa. Anuncia menys ministeris, menys alts càrrecs, menys assessors i fusió d'organismes amb funcions duplicades. Els nous que es creïn tindran data de caducitat i les Corts hauran de votar prorrogar-los. Per cada nova regulació se n'eliminaran tres i també s'auditaran les participacions industrials de l'Estat per vendre les que no siguin estratègiques. Menys impostos també, això sí.
3. Menys administració... I més Espanya a Catalunya
Però una cosa és Madrid amb la resta de l'Espanya nacional i una altra els territoris rebels. El PP ja ha dit clarament que l'Estat estava en desaparició a Catalunya i al País Basc i Navarra, i que calia posar-hi remei. Promet una auditoria per constatar-ho, però sembla que ja té clar el resultat. Per això concreta la solució en una revisió de les plantilles de l'administració perifèrica de l'Estat per cobrir totes les destinacions i incorporar-ne de noves. I ull, perquè a les competències que ja exerceixen les autonomies de forma exclusiva, com ara educació o sanitat, impulsaran "estàndards comuns". Recentralització implacable en tots els àmbits.
4. Espanya es defensa
El PP va liderar des de la Moncloa la resposta repressiva al procés català. El PSOE li va fer aleshores costat i Vox va aprofitar el context per créixer. No recula. La "defensa de la unitat d'Espanya" implica revisar el delicte de sedició per adaptar-lo a la legislació europea i impedir que no es pugui aplicar i tornar a penalitzar la convocatòria de referèndums no acordats amb l'Estat (ells en diuen "il·legals"), com el 9-N o l'1-O. També derogar l'amnistia o acabar amb l'intercanvi de mesures de gràcia, com els indults, per vots.
5. Més bandera, menys memòria i més doctrina
Els conservadors volen més símbols espanyols i que ningú els prengui la bandera del nacionalisme banal. Prometen una llei per "rehabilitat i protegir" els símbols nacionals, també a les comunitats autònomes. També derogaran la llei de memòria que rehabilita víctimes del franquisme i en faran una "de concòrdia" equiparant la legitimitat dels dos bàndols de la guerra civil. És una de les dèries de Vox i és coherent en un partit fundat per set ministres de Franco. Un dels mals de la norma vigent, afirmen, és que Bildu va participar en la seva redacció. Prometen inhabilitar de per vida les persones condemnades per terrorisme. També prometen ensenyar "la Història completa" a les escoles posant en valora la Constitució, la Transició i la lluita contra ETA. Si algú ha d'adoctrinar, seran ells, vaja.
6. Res de finançament a la carta
La gestió tributària "no es fragmenta" tal com van acordar el govern de Sánchez, ERC i el PSC per al nou finançament. També deixen clar que cap autonomia sortirà del règim comú i que el concert és per Euskadi i Navarra. I prou. El PP es compromet a acordar un nou sistema i a posar-hi més diners, tal com volen els seus barons. Però serà cafè per a tothom i sense cap singularitat. Els republicans van acordar amb l'executiu central una quitança del 20% del deute de Catalunya. Va quedar penjat per la convocatòria electoral i el PP se'n desentén. Cap privilegi a canvi de suports polítics, repeteixen. I això també val pel desplegament de l'Estatut basc, que inclou competències en seguretat social. La caixa i el sistema únics s'han de blindar, diuen.
7. Mà dura policial (i moixaina)
El govern de Rajoy va aprovar la llei mordassa, que volia limitar la protesta en època de retallades i que el bloc pluranacional i el PSOE no han estat capaços de derogar. El PP, amb figures com Xavier García Albiol, ha endurit el discurs securitari. Prometen evitar que es faci "del furt i l'ocupació" un modus vivendi proposa treure els ocupes en 48 hores i justícia ràpida (necessitarà molts més jutges) contra la multireincidència. Els aldarulls estan més penats -també si els fan joves- i es perseguirà la mutilació genital entre altres enduriments penals. Vox ha volgut erigir-se en el partit dels uniformats. Els populars també hi diuen la seva i volen reforçar la figura del policia donant-los protecció jurídica i assistència en cas de denúncies dels ciutadans. A més, els milloraran els sous i consideraran les seves i les dels funcionaris de presons "professions de risc" a compensar. Volen posar-los atenció psicològica. Creuen que els drets dels ciutadans ja estan prou garantits.
8. Justícia més "independent" (a la dreta)
L'apartat de Justícia és, en tota regla, un agraïment a la dreta judicial. Menys capacitat del Tribunal Constitucional de corregir al Suprem i la idea que els jutges (el 80% de la carrera que està associada milita en entitats conservadores o ultraconservadores) triïn qui els governa per garantir-ne "la independència". Una independència que sempre acaba afavorint els conservadors. Proposen que no estiguin sotmesos a control parlamentari i que augmentin la seva immunitat.
9. Prioritat nacional a mitges i sense traspàs d'immigració
El traspàs de la gestió de les competències d'immigració es va pactar entre el PSOE i Junts, i ha quedat pendent. El PP diu que ni parlar-ne i que el que cal és encara més centralització i coordinació en aquest assumpte per posar ordre i aplicar una política migratòria més restrictiva. No entra de ple en la "prioritat nacional" que exigeix Vox als acords per atorgar menys drets als nouvinguts, però sí d'endurir l'accés a la nacionalitat que vincula, d'entrada, a l'idioma. Més exigència per ser espanyols i més facilitats per als llatinoamericans que arriben a Espanya, que són més aviats religiosos i d'idees conservadores. Demostrar arrelament ("vincle amb Espanya") donarà prioritat pels ajuts.
10. Sense immersió ni català al Congrés
Cayetana Álvarez de Toledo va dir que les orelleres s'acabarien al Congrés quan el PP governés i que, de nou, només s'hi podria parlar castellà. García Albiol va dir que no passaria. Guanya la marquesa de Casa Fuerte, i el programa promet només la "llengua comuna". Tota l'estona s'hi refereix i la prioritza davant les "llengües cooficials". Els agrada més aquesta terminologia diglòssica que referir-se a llengües oficials diferents del castellà, que és el que son el català, el gallec i l'èuscar. Proposen garantir el castellà a l'escola i que es compleixin les sentències (adeu, immersió) i defensen una "convivència cordial" entre llengües. Els resultats quan l'han aplicada des dels governs del País Valencià, les Balears o Galícia ben visibles sobre quina llengua hi surt perdent.
11. Les pensions no es toquen i de l'avortament res
Aquest és segurament l'únic punt de discrepància real amb Vox. Els d'Abascal han afirmat que calia avançar cap a un sistema mixt amb participació privada i el PP havia admès que el sistema actual és insostenible per la combinació de l'envelliment poblacional i les baixes cotitzacions. Però els populars són els campions en vot sènior i no se'ls en pot despistar cap. Per això les actualitzaran cada any amb l'IPC. Promouran, això sí, facilitats a la jubilació activa. Un altre punt sempre polèmic és l'avortament. El programa opta per no dir-ne res, però sí que contempla també ajuts a la família del "concebut no nascut", en la línia del que sempre ha demanat Díaz Ayuso. Promet ajuts a les famílies.
12. Comandament únic a protecció civil
El flaire recentralitzador és a tot el programa. Les comunitats tenen competències en bombers o en protecció civil i els focs a Castella i Lleó o Extremadura o la Dana al País Valencià han deixat els gestors del PP en evidència. La solució no és l'autocrítica o la millora: és un comandament únic estatal en casos de desgràcies sobrevingudes. Establiran un "mecanisme nacional de resposta" que farà que l'Estat actuï sense que els governs autonòmics -se n'assumeix la incapacitat política- ho demanin.
13. Un milió de pisos i poca norma
El PP no s'aparta del liberalisme contrari a la regulació. Promet un milió d'habitatges, liberalitzar el sòl i treure traves regulatòries i urbanístiques. També preveu incentius per allargar contractes de lloguer, però sense fer la guitza als propietaris. Es derogaran les actuals regulacions aprovades pel govern d'esquerres.
14. Contra el canvi climàtic, sí, però sense emprenyar
Feijóo és conscient de la crisi climàtica. Prometen ajudar i premiar a qui faci accions positives, però afirmen que no es pot caure en la regulació i les limitacions excessives. Cal actuar, afirmen, amb criteris científics (Vox no ho acaba de veure igual) i "frenar la imposició de calendaris impossibles". Deixen clar que la lluita contra l'escalfament global no pot atacar el creixement econòmic i el benestar. No es poden prendre mesures que, segons ells, posin en risc "la competitivitat, la indústria o l'ocupació" provocant un encariment de la vida. I més vida a les nuclears: eliminaran el calendari de tancament de les centrals, també de Vandellós i Ascó.
15. Abraçar Trump i Gibraltar espanyol
El programa dels conservadors obvia el conflicte entre Israel i Palestina (una de les flaques de Vox, que fa costat a Netanyahu), però aposta per tornar a Espanya a l'atlantisme i reconciliar-la amb els Estats Units de Donald Trump revisant la política del PSOE malgrat que aposta per grans acords d'estat en política exterior i de defensa. Tot dins del marc europeu, és clar. Només amb "l'atlantisme", afirmen, Espanya pot tenir "un paper rellevant al món". Amb el Sàhara Occidental, que Sánchez ha deixat a l'estacada, no es mullen per evitar conflictes amb els EUA i el Marroc i sí que tornen a posar damunt la taula la sobirania de Gibraltar. Reivindiquen una sobirania que els habitants del penyal rebutgen.
És un programa electoral, sí. I és dur i centralista, també. Però és, sobretot, una carta de petició de mà a Abascal. Feijóo no amaga les cartes.
