11
de setembre
de
2018, 21:22
Actualitzat:
12
de setembre,
19:47h
"Ara ja sabem que el camí serà llarg, però ja som al camp base". La Cristina, de Tona, envoltada d'un grup més d'osonencs que es disposa a tornar a casa després de la manifestació, no amaga la seva satisfacció per l'experiència viscuda. Hi ha una barreja d'il·lusió i de realisme en les seves paraules, que és compartida pels seus companys. Com si la gent fos conscient de l'abast del repte i la força del contrari. En què és diferent aquesta Diada? "Home, en l'existència dels presos". Aquesta és una idea que repeteixen tots els manifestants amb què es parla.
La sensació és que s'ha tornat a assolir l'objectiu de mobilitzar el gruix del sobiranisme. Comenten el dibuix de les samarretes d'aquest any, que mostren el Pedraforca amb un camí que porta al cim. L'última data visible és el 21-D, la de les darreres eleccions catalanes. "Però potser el cim no és tan a prop", opina la Lídia. En el que tots coincideixen és en l'emoció que han sentit quan ha arribat l'ona sonora al tram on estaven, a la cruïlla entre Diagonal i Enric Granados. "Aquell silenci, aquella remor ens ha posat els pèls de punta...", expressaven.
"Això va a més"
El poble ha respost i sembla que molts s'han vist sorpresos pel nou èxit de convocatòria. Manuel Sayrach, fill d'una família compromesa amb el catalanisme cultural des de fa dècades -els Sayrach van ser editors de la mítica revista infantil Tretzevents, que tant va fer per la recuperació de la llengua- està cofoi. "En contra del que es vulgui dir, el cert és que la mobilització no afluixa. Això no va a menys, va a més".
Sayrach no es fa il·lusions sobre les propostes que puguin sorgir de l'Estat: "No n'espero res del govern espanyol". A la vegada, té clar que "hem de continuar amb la mobilització amb la voluntat d'eixamplar la base". Una noia que va amb ell porta una pancarta amb un lema ben expressiu: "Tenim un pilar de 9 a la presó, però la pinya és al carrer".
"Això no té volta enrere", diu molt convençut Josep, del Bruc, que s'ha anat fent independentista des del 2010. Abans no ho era. Explica que ell va ser dels catalans que va veure la transició amb esperança i que va votar la Constitució de 1978: "Era una manera de deixar enrere la dictadura i començar de bell nou, fer que Espanya fos un país de l'Europa democràtica". Però des de la sentència de l'Estatut tot han estat decepcions: "Ja no creuré més en cap paraula del govern espanyol ni en cap pacte".
La base està mobilitzada
La Diada d'aquest 2018 ha nodrit els ànims dels mobilitzats. La Montserrat Rodríguez enarbora amb orgull una bandera republicana a la cruïlla entre la Diagonal i Roger de Llúria. Li preguntem si ja sap que és una bandera espanyola. "Ja ho sé, però és la bandera que simbolitza més clarament la República i per això la porto", explica aquesta vilanovina que va a la "mani" amb un grup d'amigues de mitjana edat.
La Montserrat, com les seves amigues, no és ingènua ni creu que el cim estigui a tocar: "No hi ha dreceres i les fites les hem de fer poc a poc, però amb pas ferm". "I de manera pacífica", corrobora una amiga. Això ho tenen claríssim. Com també que l'empresonament dels dirigents sobiranistes fa d'aquesta Diada alhora un crit de llibertat. Però resumeix el seu estat d'ànim amb un "mal que els pesi a Madrid, ens ens sortirem".
La sensació és que s'ha tornat a assolir l'objectiu de mobilitzar el gruix del sobiranisme. Comenten el dibuix de les samarretes d'aquest any, que mostren el Pedraforca amb un camí que porta al cim. L'última data visible és el 21-D, la de les darreres eleccions catalanes. "Però potser el cim no és tan a prop", opina la Lídia. En el que tots coincideixen és en l'emoció que han sentit quan ha arribat l'ona sonora al tram on estaven, a la cruïlla entre Diagonal i Enric Granados. "Aquell silenci, aquella remor ens ha posat els pèls de punta...", expressaven.
Imatge aèria de la massiva manifestació d'este 11 del setembre del 2018 a Barcelona. Foto: Adrià Costa
"Això va a més"
El poble ha respost i sembla que molts s'han vist sorpresos pel nou èxit de convocatòria. Manuel Sayrach, fill d'una família compromesa amb el catalanisme cultural des de fa dècades -els Sayrach van ser editors de la mítica revista infantil Tretzevents, que tant va fer per la recuperació de la llengua- està cofoi. "En contra del que es vulgui dir, el cert és que la mobilització no afluixa. Això no va a menys, va a més".
Sayrach no es fa il·lusions sobre les propostes que puguin sorgir de l'Estat: "No n'espero res del govern espanyol". A la vegada, té clar que "hem de continuar amb la mobilització amb la voluntat d'eixamplar la base". Una noia que va amb ell porta una pancarta amb un lema ben expressiu: "Tenim un pilar de 9 a la presó, però la pinya és al carrer".
"Això no té volta enrere", diu molt convençut Josep, del Bruc, que s'ha anat fent independentista des del 2010. Abans no ho era. Explica que ell va ser dels catalans que va veure la transició amb esperança i que va votar la Constitució de 1978: "Era una manera de deixar enrere la dictadura i començar de bell nou, fer que Espanya fos un país de l'Europa democràtica". Però des de la sentència de l'Estatut tot han estat decepcions: "Ja no creuré més en cap paraula del govern espanyol ni en cap pacte".
Multitud de persones a la Diagonal, entre Rambla Catalunya i Balmes. Foto: Pilar Màrquez Ambròs
La base està mobilitzada
La Diada d'aquest 2018 ha nodrit els ànims dels mobilitzats. La Montserrat Rodríguez enarbora amb orgull una bandera republicana a la cruïlla entre la Diagonal i Roger de Llúria. Li preguntem si ja sap que és una bandera espanyola. "Ja ho sé, però és la bandera que simbolitza més clarament la República i per això la porto", explica aquesta vilanovina que va a la "mani" amb un grup d'amigues de mitjana edat.
La Montserrat, com les seves amigues, no és ingènua ni creu que el cim estigui a tocar: "No hi ha dreceres i les fites les hem de fer poc a poc, però amb pas ferm". "I de manera pacífica", corrobora una amiga. Això ho tenen claríssim. Com també que l'empresonament dels dirigents sobiranistes fa d'aquesta Diada alhora un crit de llibertat. Però resumeix el seu estat d'ànim amb un "mal que els pesi a Madrid, ens ens sortirem".