Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramanet, 1982) sempre ha estat un polític diferent. Els seus orígens no encaixen amb els del típic dirigent sobiranista, però farà deu anys que és el líder d'un partit independentista a Madrid. La seva trajectòria, almenys fins fa uns pocs mesos, no el portava a impulsar un front d'esquerres a l'Estat, però ho ha intentat fins al final. No se n'ha sortit, ha admès que ha fracassat en l'intent, i tornarà a repetir amb ERC aquest 29-N. Al partit se li albiren uns bons resultats que no es poden deslligar de la projecció que ha guanyat el seu cap de files a Madrid, però que també ha suposat una certa fricció dins el partit.
I és que ERC sap que Rufián té alguna cosa que el fa un gran actiu. Ha sàpigut connectar amb espais on als republicans tradicionalment els ha estat díficil arribar. Ha entès que molt bona part de la política d'avui en dia es fa a les xarxes socials. Prefereix que els seus discursos arribin, diu, abans als tiktoks que a les biblioteques. S'ha construit una figura pública ben valorada -més enllà dels votants d'ERC o dels catalans- però també ha tastat els límits de la seva agenda, amb tensions amb la direcció nacional i amb el grup parlamentari que ha comandat en l'última legislatura. Tot plegat el fa el vers més lliure de la política catalana, però capaç de traspassar totes les fronteres. Siguin les del seu partit o les del país.
L'independentisme en castellà
De tot el que ha passat en els últims mesos n'ha sortit una figura de trajectòria meteòrica. Fa poc més d'una dècada, realment, que Rufián es va implicar en política gairebé com una rara avis dins el món independentista del moment. És fill i net d'andalusos de Jaén i Granada, i va créixer entre el barri del Fondo de Santa Coloma i Badalona -on està empadronat-. Encara recorda com en els anys del procés, com un dels portaveus de Súmate -entitat d'independentistes castellanoparlanats- era, des de certs sectors més puristes, caricaturitzat com un indepe xarnego -com si fos una criatura mitològica- i rebutja constantment repartir carnets de catalanitat.
Deu anys després, continua liderant l'independentisme en castellà: no li fa por parlar en la seva llengua materna al Congrés malgrat que ERC va assegurar que tots els seus diputats parlarien en català. A les files republicanes s'ha normalitzat perquè permet amplificar el discurs del partit. Rufián ho ha naturalitzat i rebutja obertament les crítiques per parlar públicament en castellà. "De res serveix tenir diputats que parlen perfectament en català si després voten en contra dels catalans", deia en una de les últimes compareixences al Congrés de la legislatura, en referència a Junts, el seu gran enemic i a qui desitja "l'ostracisme polític".
El flagell de Junts
Un comentari que ajuda a entendre Rufián com la veu més crítica dels republicans amb Junts és al seu últim llibre. Abans de fer el salt a ERC també va ser part del secretariat nacional de l'Assemblea Nacional Catalana. Entitat que, segons diu, ha passat de ser una "plataforma gloriosa" amb capacitat mobilitzadora a estar "reduïda a cendres" i convertida en "un apèndix de Convergència" -i considera, equivocadament, que el 90% de la premsa catalana obeeix les seves ordres-. És especialment tensa la relació amb Míriam Nogueras, amb intercanvis que han escalat a la part personal.
Un ambient de crispació permanent entre tots dos partits que, per les aritmètiques a cada cambra, no és tan palpable al Parlament. Perquè a Catalunya, ERC i Junts no han d'entrar al xoc. Els primers són el soci prioritari del Govern i els segons són els líders de l'oposició. Cadascú fa el seu rol. Però a Madrid, els juntaires tenien la clau, i Rufián, amb les seves maneres tan característiques, entra al xoc constantment. Llegir els noms dels diputats de Junts que votarien en contra dels decrets d'habitatge i treure'ls un bitllet de cinquanta euros per dir que votaven per interessos personals en són dos bons exemples. En tot cas, en el que sí que es troben Junqueras i Rufián és que Junts ja no és el soci prioritari.
Una esquerra desacomplexada
"El marc ja està comprat, jo aspiro a competir-hi". És la resposta que Rufián dona constantment quan li pregunten si, parlar sobre certs temes, és comprar el marc de l'extrema dreta. El del dirigent republicà és un discurs que dibuixa una esquerra descomplexada, sense por de parlar de temes que durant molts anys han estat tabú. Per això parla d'immigració -i discrepa amb Irene Montero- com un "repte" que cal afrontar. Evitant caure en el racisme i la xenofobia, sí, però admetent públicament que hi ha barris on, per factors socials, hi ha gent que no viu com hauria i voldria. Una de les seves proclames estrella és "Qui la fa la paga, es digui Javier o Mohamed".
És cert que Rufián ha tingut una agenda molt pròpia i que li ha fet guanyar-se simpaties més enllà d'ERC. Però en la realitat, en aspectes com la immigració, el discurs s'apropa al que ha adoptat el partit. En altres acords estrella dels republicans, ha quedat en un segon pla. No ha liderat les negociacions pel nou finançament -la foto de l'acord la van protagonitzar Sánchez i Junqueras- ni pel traspàs de Rodalies, per posar dos exemples rellevants en la legislatura. Però tant ell com la direcció nacional han après a conviure en aquestes dues línies paral·leles, que només en alguna ocasió puntual han arribat a topar.
Els mesos més complicats amb ERC
"Soc més junquerista que Junqueras" és una frase que Rufián ha dit al llarg de la seva trajectòria. Amb el president d'ERC els ha unit sempre una relació que va més enllà de la part professional. Però els últims mesos han estat especialment tensos per a totes les parts. Rufián, aquell independentista que fa anys havia estat molt crític amb Podem, ara es veia amb cor de salvar Espanya del feixisme. Volia empènyer ERC, acompanyat d'una idea que també abraçava el seu estimat mentor Joan Tardà, cap a un front d'esquerres. Però Junqueras, des del principi, li va deixar clar que no diluiria el partit en una sopa de sigles.
L'estira-i-arronsa va arribar al grup d'ERC al Congrés. El líder de files se'n fia del seu entorn a Madrid -de treballadors d'ERC- però els relacions es van trencar amb una part dels seus companys diputats. D'aquí que demanés condicionar la llista del 2024 i també que hagin plegat o s'hagin reubicat qui l'ha acompanyat en la passada legislatura. La llista confeccionada, però, és de la màxima confiança de Junqueras. Rufián sí que se n'ha sortit amb un acord amb Podem per poder fer campanya amb Irene Montero. Malgrat les tensions, els enfrontaments públics i les declaracions encreuades, Rufián tornarà a representar ERC. I ja farà una dècada.
