29
de setembre
de
2019, 08:30
Actualitzat:
30
de setembre,
10:59h
Pocs dies abans de les festes de Nadal del 2016, Íñigo Errejón era a Barcelona. Podem afrontava una etapa congressual, i el dirigent tenia temps per conversar. I parlava tan clar com podia. La trobada va ser al barri de Gràcia i de l'entrevista en van sortir titulars que després van tenir recorregut mediàtic, especialment sobre l'exercici d'apoderament popular que s'assajaria a Catalunya la tardor del 2017. Però aquell dia d'hivern Errejón va pronunciar una altra frase que va passar més inadvertida, que avui explicaria bé la situació de l'esquerra alternativa espanyola. "Potser per a Podem s'ha acabat plantejar la política com un tot o res", va sentenciar. Eren conegudes les escletxes amb Pablo Iglesias, del tot insalvables. Les paraules d'Errejón s'han convertit en un bumerang. El 10-N serà un tot o res per a Podem, en gran part, per la seva irrupció.
La relació Iglesias-Errejón es va acabar a Vistalegre II. S'enfrontaven dos lideratges que havien compartit amistat. Iglesias havia promès que, si perdia el congrés, dimitiria de la secretaria general de Podem -es va assegurar de guanyar-lo- i Errejón donava per fet que una derrota -que es va acabar produint- implicaria una caiguda als abismes del partit. Així va ser.
La desfeta el va conduir a buscar una sortida airosa, la batalla de la Comunitat de Madrid, que finalment va decidir fer de la mà de Manuel Carmena, sense els resultats esperats. El divorci amb Iglesias i la marca Podem era un fet, i les autonòmiques madrilenyes van ser l'embrió del que ara és Més País. La candidatura d'Errejón per a les eleccions espanyoles amenaça la pròpia supervivència del que representava el partit que va contribuir a crear.
El PSOE es frega les mans
Iglesias i Errejón van obrir una escletxa al règim de possibilitats inimaginable, que el sistema i ells mateixos s'han encarregat de segellar. Pel camí han mort moltes coses en el projecte més efervescent de l'esquerra alternativa espanyola. Per limitat que sigui l'impacte d'Errejón a les urnes -intentarà tenir presència en les circumscripcions amb més pes, però s'ha encallat a Catalunya-, Més País pescarà en el viver de vots de Podem. El més probable és que, després del 10-N, davant de Pedro Sánchez hi aparegui un Iglesias encara més debilitat. Podem ja no va poder fer combregar el PSOE amb la tesi d'un govern de coalició i, si Sánchez torna a tenir les cartes guanyadores, mirarà la formació morada des de més distància.
El PSOE es frega les mans amb el serial. I dirigents que van veure néixer Podem es pregunten avui si hi ha alguna cosa més que una batalla personal en el moviment d'Errejón. Uns i altres deuen estar carregats de raons per reivindicar que són menys culpables que els altres, però és l'electorat progressista espanyol qui apareix dividit. Els comuns, amb tensions i divergències tan o més notòries que les que es coneixen en el projecte morat, han aconseguit fer de les sigles un espai compartit. El que un dia va ser Podem n'ha estat incapaç.
Ja se sap que és en la defunció quan brollen els elogis, a vegades fidels a la realitat, d'altres més fabricats per endolcir el moment. No cal tocar el violí amb la corda alta per interpretar la fallida de Podem com el desencant per allò que podria haver estat i no ha sigut. La potencialitat del binomi Iglesias-Errejón, i del partit que lideraven, podria haver esdevingut el vector d'una transformació encara més profunda del sistema bipartidista, oclusiu davant l'Estat plurinacional.
No hauria calgut assaltar el cel, n'hi hauria hagut prou amb la fidelitat a les idees que brollaven als despatxos de la universitat, sense envestides caïnites. En l'elogi de tot el que no ha estat possible hi troba un lloc la concepció dels poders públics com a eina fiscalitzadora dels interessos privats, la defensa a ultrança de les polítiques redistributives davant el maquillatge de la socialdemocràcia i la determinació per escoltar els moviments populars amenaçats per la vulneració de drets fonamentals, també els del sobiranisme perifèric. Iglesias i Errejón són la concreció d'una història de desengany. I la fatalitat de Podem, pràcticament obligat a la refundació si el 10-N torna a quedar en terreny de ningú, té més conseqüències per a l'independentisme del que es divisa a Catalunya.
La relació Iglesias-Errejón es va acabar a Vistalegre II. S'enfrontaven dos lideratges que havien compartit amistat. Iglesias havia promès que, si perdia el congrés, dimitiria de la secretaria general de Podem -es va assegurar de guanyar-lo- i Errejón donava per fet que una derrota -que es va acabar produint- implicaria una caiguda als abismes del partit. Així va ser.
La desfeta el va conduir a buscar una sortida airosa, la batalla de la Comunitat de Madrid, que finalment va decidir fer de la mà de Manuel Carmena, sense els resultats esperats. El divorci amb Iglesias i la marca Podem era un fet, i les autonòmiques madrilenyes van ser l'embrió del que ara és Més País. La candidatura d'Errejón per a les eleccions espanyoles amenaça la pròpia supervivència del que representava el partit que va contribuir a crear.
El PSOE es frega les mans
Iglesias i Errejón van obrir una escletxa al règim de possibilitats inimaginable, que el sistema i ells mateixos s'han encarregat de segellar. Pel camí han mort moltes coses en el projecte més efervescent de l'esquerra alternativa espanyola. Per limitat que sigui l'impacte d'Errejón a les urnes -intentarà tenir presència en les circumscripcions amb més pes, però s'ha encallat a Catalunya-, Més País pescarà en el viver de vots de Podem. El més probable és que, després del 10-N, davant de Pedro Sánchez hi aparegui un Iglesias encara més debilitat. Podem ja no va poder fer combregar el PSOE amb la tesi d'un govern de coalició i, si Sánchez torna a tenir les cartes guanyadores, mirarà la formació morada des de més distància.
No cal tocar el violí amb la corda alta per interpretar la fallida de Podem com el desencant per allò que podria haver estat i no ha sigut
El PSOE es frega les mans amb el serial. I dirigents que van veure néixer Podem es pregunten avui si hi ha alguna cosa més que una batalla personal en el moviment d'Errejón. Uns i altres deuen estar carregats de raons per reivindicar que són menys culpables que els altres, però és l'electorat progressista espanyol qui apareix dividit. Els comuns, amb tensions i divergències tan o més notòries que les que es coneixen en el projecte morat, han aconseguit fer de les sigles un espai compartit. El que un dia va ser Podem n'ha estat incapaç.
Ja se sap que és en la defunció quan brollen els elogis, a vegades fidels a la realitat, d'altres més fabricats per endolcir el moment. No cal tocar el violí amb la corda alta per interpretar la fallida de Podem com el desencant per allò que podria haver estat i no ha sigut. La potencialitat del binomi Iglesias-Errejón, i del partit que lideraven, podria haver esdevingut el vector d'una transformació encara més profunda del sistema bipartidista, oclusiu davant l'Estat plurinacional.
No hauria calgut assaltar el cel, n'hi hauria hagut prou amb la fidelitat a les idees que brollaven als despatxos de la universitat, sense envestides caïnites
No hauria calgut assaltar el cel, n'hi hauria hagut prou amb la fidelitat a les idees que brollaven als despatxos de la universitat, sense envestides caïnites. En l'elogi de tot el que no ha estat possible hi troba un lloc la concepció dels poders públics com a eina fiscalitzadora dels interessos privats, la defensa a ultrança de les polítiques redistributives davant el maquillatge de la socialdemocràcia i la determinació per escoltar els moviments populars amenaçats per la vulneració de drets fonamentals, també els del sobiranisme perifèric. Iglesias i Errejón són la concreció d'una història de desengany. I la fatalitat de Podem, pràcticament obligat a la refundació si el 10-N torna a quedar en terreny de ningú, té més conseqüències per a l'independentisme del que es divisa a Catalunya.