Artur Mas, actual president de la Generalitat, té prou clar que vol ser presidenciable d'una Catalunya independitzable. Tant que es permet el luxe de fer veure que renunciarà a encapçalar cap candidatura si arriba al convenciment que fer un pas enrere pot ser positiu per al procés sobiranista, això sí, advertint a les entitats sobiranistes que si convoca eleccions el 27-S és en resposta a la cèlebre petició que al seu dia va fer Carme Forcadell al crit de «president, posi les urnes!», tot demanat un exercici de corresponsabilitat que, avui per avui, no sembla que li serà concedit.

A més, Mas repeteix sovint que s'ho juga tot en aquest procés i no li falta raó, ja que de moment ja carrega una imputació per presumpte delicte en referència al 9-N, un divorci amb UDC i unes perspectives electorals sistemàticament a la baixa. I malgrat tot, Mas es mostra convençut de les complicitats que genera aquest projecte polític que ha fet seu, entenent que la política d'Estat vola més amunt que les conjuntures partidistes que, de moment, semblen acaparar el dia a dia més recent del procés sobiranista. 

En tot cas però, l'as a la màniga de Mas és la capacitat que sempre conservarà de ser el candidat de Convergència sense Unió, una possibilitat que, fet i fet, li ha permès guanyar quatre eleccions consecutives, un bagatge del que ningú més pot presumir, tret del president Pujol. És a dir, que en el cas que el sobiranisme de base popular s'esberli encara quedarà el sistema de partits, una opció prou legítima i vàlida per assolir la independència, però mancada de la il·lusió encomanadissa que havíem somniat. Val més això que res, esclar, però haurem perdut el somriure pel camí. I la culpa no serà només d'en Mas.