Josep M. Vila d'Abadal: «La CUP només treballa per a les seves assemblees»

Josep M. Vila d'Abadal (Barcelona, 1954) observa la política des de certa distància, un cop va deixar pas a l'alcaldia de Vic i a la presidència de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Rep NacióDigital al Mas Galí, a Osona, des d'on es disposa a parlar de l'actualitat del país. Atén als últims passos del procés -i també del que es cou a Barcelona-, es mostra especialment crític amb el paper que juga la CUP -hi té una relació tensa des de la seva etapa a l'alcaldia-, celebra la determinació de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i qüestiona la gestió dels "comuns" a l'Ajuntament de la capital catalana. Tampoc esquiva les dificultats que viu Unió, un partit que va contribuir a fundar el seu avi, però assegura que no guarda rancor a Josep A. Duran i Lleida. Vila d'Abadal parla clar.

-En què inverteix el temps després de ser alcalde de Vic i president de l'AMI?

- Ara faig de pagès, tan senzill com això. Em cuido de les explotacions ramaderes i continuo vinculat a la gestió forestal. 

- No troba a faltar l'etapa d'alcalde?

- Gens ni mica. D'alcalde, només se n'ha de fer durant uns anys. I amb vuit n'hi ha de sobres. De fet, el millor seria que fos un mandat de sis anys, i prou. És bo que hi hagi rotació a les alcaldies, que hi passi gent amb noves idees i ganes renovades de treballar. Les coses s'han de fer quan toquen i després s'han d'assumir altres funcions. I està bé tornar a la feina d'abans, amb tota la normalitat i la naturalitat que comporta això. 

- Quan passa balanç al seu mandat, de què se'n sent especialment satisfet?

- L'equip que vam construir des del primer mandat, amb diferents formacions al govern municipal, va donar la volta a la ciutat de Vic. La nostra prioritat va ser l'atenció a les persones amb necessitats, les que tenien el perill de quedar excloses. Després de vuit anys, els ciutadans que tenien necessitats sabien que disposaven de recursos als quals recórrer. També podem estar satisfets de la gestió del model universitari, amb el pas decisiu de la federació amb Manresa, i de la relació que vam teixir amb les ciutats que ens envolten. Tot això va consolidar una manera de fer política des del municipalisme que, si s'extrapolés, permetria avançar cap a la Catalunya-ciutat. I ens podem sentir orgullosos, finalment, de l'empenta a la cultura, amb la consolidació de L'Atlàntida, i de l'ampliació del servei de transport públic. 

- Però amb vostè d'alcalde també es van viure crisis polítiques, com la que va generar la regulació de l'empadronament d'immigrants.

- En aquell moment, el que vaig percebre va ser un gran suport de la societat. Hi havia gent, no només de Vic, que em donava les gràcies pel que vam assumir. 

- Considera que es va malinterprar el que pretenia fer l'Ajuntament?

- No es va entendre. La nostra intenció era defensar els immigrants més desprotegits. Aquell era el nostre primer mandat i veníem d'unes eleccions en què Josep Anglada havia incrementat representació a l'Ajuntament. La ciutat ens havia fet una advertència, que hi havia coses que no estàvem fent bé. Per recuperar la confiança del ciutadà, per avançar en la convivència, calia prendre mesures. I vam posar ordre a l'empadronament, que afectava un tant per cent minúscul del col·lectiu immigrant. Tant és així, que ho vam presentar amb tota la normalitat. La crisi es va fer gran quan va transcendir als mitjans nacionals. Però l'administració va respondre bé i el clima de confiança amb el teixit social es va preservar. La demostració és que l'oficina d'atenció ciutadana no va deixar de treballar ni un sol dia. És una crisi amb repercussió mediàtica de la qual me n'he oblidat, tot i que la meva família va patir molt en aquell moment. Em deien que era un xenòfob o un catalanista d'extrema dreta. 

- En el seu llegat també hi figura el treball per arrenglerar el municipalisme amb el projecte independentista.

-Tot va començar amb la iniciativa de declarar els municipis moralment exclosos de la Constitució. Això va iniciar-ho Port de la Selva. Al cap d'un temps, el seu alcalde ens va convocar a d'altres ciutats per reflexionar sobre el paper del municipalisme en el moment polític que vivia Catalunya, i l'única capital de comarca que hi va participar va ser Vic. Allò va iniciar un línia de treball compartida, que va desembocar en la idea de crear una associació de municipis per l'autodeterminació. Tot va cristal·litzar en l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Vaig batallar molt per fer que els municipis fossin un actiu del procés. 

- Com a president de l'AMI va viure moments de tensió, com aquelles cimeres a Palau amb el debat de la llista única i les eleccions plebiscitàries. En algun moment va veure que el procés podia descarrilar?

- No, no vaig tenir aquesta sensació. Sempre he cregut que el procés s’ha de fer amb unitat. I encara ens falta enfortir aquesta unitat. Encara hi ha massa desconfiança entre uns i altres. Els interessos de partit n'han de quedar al marge.
 
- Veu alineats Carles Puigdemont i Oriol Junqueras?

- Ells dos i Carme Forcadell són tres persones clarament compromeses amb el procés independentista, que no es faran enrere i que ja fa anys que persegueixen aquest objectiu. Això aporta molta seguretat. És important, molt més del que pot semblar. La situació ha millorat clarament i la ciutadania ho ha de viure amb esperança. És normal que hi hagi gent dubtosa, gent que no entén per què Artur Mas es va veure forçat a apartar-se. Però la situació actual és bona.

- Diu que la situació ha millorat. No era tan bona quan Artur Mas era al Govern?

- Mas no tenia tot el Govern compromès amb la independència. Hi havia consellers que no remaven en aquesta direcció. Ho tenia més complicat.

- Quina relació té amb Mas?

- La relació normal que han de tenir qui va ser president de la Generalitat amb qui va ser president de l'AMI. Ens vèiem quan tocava. En tinc bon record, em va tractar molt bé. Vam viure dies intensos. Ara no tenim relació. No acostumem a parlar.

- Vostè hauria pogut ser conseller en governs de Mas. I no es va concretar.

- Sí, hi va haver una possibilitat de ser conseller d'Agricultura. Però Duran i Lleida em va vetar.

- Va presentar batalla a Unió per discutir el seu lideratge.

- No m'agrada parlar de Duran i Lleida, perquè el faig un home. Si en parlo sembla que li guardi rancor, i no ho vull fer. No m'interessa, ja és aigua passada. Vaig presentar una proposta alternativa per dirigir el partit, per tornar als principis fundacionals d'Unió. La democràcia es basa en això, en fer propostes. En aquell moment, Duran era un dels polítics més valorats d'Espanya. No era fàcil allò que vaig intentar. I no vaig aconseguir el que em proposava. Sabia que anava a perdre. I vaig marxar al cap d'un any.

- Certs pactes van impedir que aquella alternativa fos viable. Es va sentir traït?

- Traïció és una paraula molt dura. Entenia que el partit havia d’anar en una altra direcció, perquè la societat catalana anava en una altra direcció. Recordo com en un consell nacional em vaig aixecar per dir que havíem d'escoltar el que es deia en les consultes ciutadanes sobre la independència, com la que es va fer a Vic. El dia de la consulta a Vic em vaig adonar del moviment de fons que s'estava produint a la societat catalana. La gent sortia il·lusionada a votar. Unió podia haver contribuït a enfortir el procés.

- Un any després del 27-S, Unió està en concurs de creditors i fora del Parlament. 

- Em sap molt greu. És una situació complicada. A mi m'acusen d’haver trencat CiU per plantejar aquella alternativa a Unió. Però no sóc el culpable de res. No tinc cap responsabilitat de l'actual situació del partit, que va decidir emprendre un camí que jo no compartia. Si Unió hagués seguit el mandat fundacional, no es trobaria en aquesta situació. Si hagués treballat per fer possible la independència, ara estaria liderant el procés al costat d'altres formacions polítiques. Faria de contrapès a ERC, la força hegemònica del centre-esquerra independentista. Unió seria avui un partit importantíssim. 

- El full de ruta ara inclou el referèndum. Junts pel Sí i la CUP han ubicat la consulta el setembre del 2017. És el camí adequat?

- És una manera de fer-ho, però també n'hi ha d'altres. Una altra manera seria aconseguir un bloc independentista unificat, que tot i que necessités més temps per culminar el procés, fes passos més segurs. Això permetria disposar de més unitat, de sumar-hi més gent. Quan tinguéssim una gran majoria al Parlament, que anés de bracet, amb la CUP també compromesa, estaríem en la posició d'Escòcia. Els escocesos van treballar per assolir això i, quan ho van aconseguir, va anar a parlar amb els anglesos. Nosaltres podríem fer-ho igual. El 48% no és el 51%. I el 48%, amb la CUP dins d'aquest còmput, encara és menys, perquè la CUP no està d'acord amb el sistema. El referèndum és un dels camins. Està bé perquè, si es convoca, l'Estat s'haurà de moure, ja sigui pactar una consulta o suspendre l'autonomia. 

- En el cas que no sigui pactat, el referèndum pot tenir reconeixement internacional i aglutinar la participació del no?

-Si els que no són independentistes senten que en aquell referèndum es decideix el futur de Catalunya, que va de debò, es mobilitzaran i aniran a votar.
 - És molt crític amb la CUP. Que hi hagi referèndum depèn del "sí" als pressupostos.

-Si la CUP diu que no als pressupostos, el procés trontolla. El president haurà de tornar a convocar eleccions, que seran de segell clarament autonòmic. Si això passa, la CUP s'haurà comportat en contra dels interessos del sobiranisme. El procés necessitat unitat d'acció. Hi ha gent que treballa per al seu entorn més íntim, i això és dolent. La CUP només treballa per a les seves assemblees, que és un espai molt petit. I ara s'ha de treballar per al país, no per a les teves assemblees. 

- Però sense la CUP no és possible una majoria. Sense la CUP, no se sumen 72 diputats.

-Però amb la CUP tampoc no se sumen 72 diputats. Només cal veure què passar amb el president Mas. T'agradés o no com a president, Mas s'havia posat al capdavant del procés. I s'hi deixava la salut. Aquell tracte de la CUP no va ser just. La CUP no aporta seguretat al procés. I, per anar bé, el procés ha de ser segur. La gent vol saber que el procés anirà endavant, i la CUP només aporta inseguretat. Amb els "comuns", passa el mateix. El problema és que només hi ha 62 diputats de Junts pel Sí, aquest és el problema. La CUP no és necessària, per fer una majoria són necessaris els independentistes. A les manifestacions de la Diada, hi ha anat molta gent que pensa coses ben diferents, però que té clar, majoritàriament, que vol la independència. Aquest és l’objectiu. 

- És dur amb l'esquerra alternativa: amb la CUP, però també amb els "comuns".

- No sóc d'esquerres. No comparteixo els seus postulats. Ells també deuen ser crítics amb mi. Els "comuns" han d’abandonar l’ambigüitat. Això del referèndum ho facilita. Perquè el referèndum preguntarà sobre un "sí" o un "no" a la independència. El problema dels "comuns" és que els independentistes que hi pugui haver són més d’esquerres que independentistes. 

- Però les eleccions municipals a Barcelona les van guanyar els "comuns", i les espanyoles a Catalunya, també. La ciutadania ha demanat un canvi.
 
- Que guanyi Barcelona en Comú és una anomalia, és un fet insòlit. Ningú no hi comptava. Que una persona que ve d'una plataforma ciutadana, sense disposar d'un partit polític, sigui capaç d'organitzar un projecte en un temps rècord i, finalment, guanyi les eleccions a Barcelona no és normal. Tinc la sensació que Barcelona està encallada. El gran problema que hi pot haver és que, sense adonar-se’n, la ciutat vagi baixant esglaons. El més difícil serà recuperar el temps perdut. 

- Convergència governava i va perdre l'alcaldia. Devia cometre errors.

- No es van definir bé. No van seduir els votants i, segurament, no van fer prou bé la feina quan tocava, tot i que la seva gestió, com havia passat amb els socialistes, era bona. Les alcaldies no es guanyen, es perden. I algú devia fer alguna cosa malament perquè, en pocs mesos de treball, algú que no tenia ni un partit polític fos capaç de guanyar les eleccions.

- A Xavier Trias el va perjudicar no posicionar-se clarament a favor del procés en aquella campanya?

- Li vaig dir. Li hauria anat bé manifestar-se clarament en aquella campanya a favor del procés cap a la independència. I també haver-se posicionat al costat de l'AMI. No ho va fer. Un dia deia una cosa, i un altre dia en deia una altra. 

- Catalunya enfila un any crucial i Espanya està a punt de completar un any sense govern. 

- El problema d'Espanya és que té una actitud autista amb Catalunya. I, com que no compta amb els catalans, les sumes no surten de cap manera. Els falten els vots per assolir una majoria. Fins que no resolgui com atendre Catalunya, Espanya no sortirà d’aquesta situació amb estabilitat. Però aquest horitzó de diàleg no el veig clar.