08
de setembre
de
2022, 20:45
Actualitzat:
09
de setembre,
12:21h
Artur Mas va prendre consciència de la rellevància de la manifestació mentre la seguia en directe per televisió des del Palau de la Generalitat. Era l'11 de setembre del 2012 i la legislatura catalana s'acostava a una cruïlla. Després d'un mandat marcat per les retallades pressupostàries -el Govern s'havia erigit com a alumne avantatjat de l'austeritat europea-, Mas va va constatar que el rumb de la seva presidència es veuria obligat a canviar de fesomia. Aquella Diada, la primera massiva, arribava dos anys després de la retallada de l'Estatut i indicava que el carrer, amb l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) -acabada de néixer i amb Carme Forcadell com a primera presidenta- i Òmnium Cultural com a tractors de la mobilització, apujaria el grau d'exigència. L'Onze de Setembre de fa deu anys va ser la guspira que va encendre el procés i la raó per la qual l'aleshores president i el partit que liderava, Convergència, apostarien inequívocament pel sobiranisme. Començava una nova era a Catalunya.
I, en aquesta nova era, el pacte fiscal amb el qual Mas va presentar-se a les eleccions del 2010 -62 diputats davant del naufragi del tripartit- es quedava curt. Havia viatjat en nombroses ocasions per parlar-ne directament amb Mariano Rajoy, però malgrat l'ampli suport parlamentari no hi havia manera que el PP -soci del Govern a la cambra catalana per aprovar dos pressupostos consecutius- acceptés singularitzar el model de finançament per a Catalunya. Entre la negativa persistent del PP a acceptar un grup de treball sobre el pacte fiscal i la pressió del carrer, la cita programada pel 20 de setembre del 2012, nou dies després de la Diada, adquiria una nova dimensió. Les eleccions anticipades ja eren un escenari probable a Palau, epicentre de les converses més restringides, com una que van tenir Mas i Francesc Homs, home de la seva màxima confiança, en la terrassa d'un hotel a Madrid durant aquell setembre.
Convergència, en aquell moment, ja havia fet el gir sobiranista. El congrés celebrat el març d'aquell any a Reus, feu del nou poder municipal del partit, va servir per situar l'estat propi al centre de l'estratègia política. En les converses entre passadissos de Mas i el seu entorn -encara amb Jordi Pujol actiu, perquè quedaven dos anys per la defenestració derivada de la confessió de la deixa- s'hi parlava de la Hisenda pròpia, i les estructures d'estat ja no eren motiu de debat únicament entre els més abrandats. El que per alguns -com ara el secretari general, Oriol Pujol, o bé l'històric Felip Puig- era la certificació d'un gir llargament esperat, per altres -com ara Santi Vila, que estava a les portes d'ascendir a conseller- era l'inici del final. "Es veia que les retallades ens castigaríem i ens vam embolicar amb la bandera", ha assenyalat més d'una vegada Vila, apartat de la política des que va dimitir el dia abans de la DUI, l'octubre del 2017.
Per aquell moment, però, encara quedaven cinc anys. "Això no ha anat bé", va assenyalar Mas, amb vestit de color gris, quan va sortir de la Moncloa, un cop certificada la negativa al pacte fiscal. El retorn cap a Palau va ser inèdit, perquè es va trobar una manifestació de suport -d'aparença espontània, però de la qual a Presidència no n'eren desconeixedors- que pretenia situar-lo com a líder de l'incipient procés. Amb enquestes a la mà -no són pocs els dirigents de Convergència que encara recorden amb poca simpatia els números que els presentava Homs, fonamentats en una majoria absoluta esclatant que no es va produir-, la maquinària electoral es va posar en marxa. ERC s'estava reordenant i, de fet, només feia un any que Oriol Junqueras havia arribat a la presidència del partit per refer l'organització al costat de Marta Rovira.
Abans de concórrer a les urnes, però, calia que Mas pactés amb Unió el programa electoral. S'hi va incloure, després d'una reunió en què Josep A. Duran i Lleida va assistir a Palau amb crosses, l'estat propi com a objectiu i el dret a decidir com a mètode. Aquest concepte va ser clau a l'hora de la negociació entre CiU i els republicans després de les eleccions, perquè es posaria rumb a una consulta amb l'horitzó del 2014. Junqueras va aconseguir imposar la decisió de no formar part del Govern i de convertir-se en soci parlamentari de Mas. Es van convertir en dos capitans per un mateix procés que, com després passaria amb el president d'ERC i Carles Puigdemont, acabarien tenint una relació de desconfiança, com es va demostrar els dies previs al 9-N.
En aquell moment ja s'havien celebrat dues Diades massives més: la Via Catalana del 2013 i la manifestació en forma de V amb l'epicentre a la plaça de les Glòries a Barcelona. En aquella ocasió, Forcadell va emetre el missatge que marcaria la seva carrera al capdavant de l'ANC: "President, posi les urnes!". A Palau van entomar amb incomoditat l'exhortació, i aquella tardor, la del 2014, va ser un joc de mirades de reüll entre Mas i Junqueras sobre fins on portar la consulta, contactes inclosos amb Madrid envoltats de la màxima discreció. El president es va treure de la màniga un procés de participació que va descol·locar ERC, arrossegada a sumar-s'hi. La resta és història: dos milions de persones als col·legis electorals, duel de conferències entre els líders de CDC i de les sigles republicanes, chicken game sobre una candidatura unitària i, finalment, formació de Junts pel Sí amb Raül Romeva com a cap de llista a les plebiscitàries.
En aquesta llista hi havia Forcadell i Muriel Casals, la presidenta que va portar Òmnium a primera fila de la reivindicació sobiranista. Era la constatació de fins a quin punt les entitats i els partits havien arribat a intimar, i fins a quin punt havia arribat la influència de l'independentisme civil. Apartat Mas per la pressió de la CUP, i ja amb Puigdemont a Palau, el focus es va posar sobre el "referèndum o referèndum", materialitzat l'1-O a través d'un estat major en el qual el protagonisme ja va ser per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, successors de Forcadell i Casals a l'ANC i a Òmnium. Res de tot això hauria passat, això sí, sense aquella Diada que va propulsar el procés i de la qual ja es compleixen deu anys. Una dècada que ja és als llibres d'història.
I, en aquesta nova era, el pacte fiscal amb el qual Mas va presentar-se a les eleccions del 2010 -62 diputats davant del naufragi del tripartit- es quedava curt. Havia viatjat en nombroses ocasions per parlar-ne directament amb Mariano Rajoy, però malgrat l'ampli suport parlamentari no hi havia manera que el PP -soci del Govern a la cambra catalana per aprovar dos pressupostos consecutius- acceptés singularitzar el model de finançament per a Catalunya. Entre la negativa persistent del PP a acceptar un grup de treball sobre el pacte fiscal i la pressió del carrer, la cita programada pel 20 de setembre del 2012, nou dies després de la Diada, adquiria una nova dimensió. Les eleccions anticipades ja eren un escenari probable a Palau, epicentre de les converses més restringides, com una que van tenir Mas i Francesc Homs, home de la seva màxima confiança, en la terrassa d'un hotel a Madrid durant aquell setembre.
Convergència, en aquell moment, ja havia fet el gir sobiranista. El congrés celebrat el març d'aquell any a Reus, feu del nou poder municipal del partit, va servir per situar l'estat propi al centre de l'estratègia política. En les converses entre passadissos de Mas i el seu entorn -encara amb Jordi Pujol actiu, perquè quedaven dos anys per la defenestració derivada de la confessió de la deixa- s'hi parlava de la Hisenda pròpia, i les estructures d'estat ja no eren motiu de debat únicament entre els més abrandats. El que per alguns -com ara el secretari general, Oriol Pujol, o bé l'històric Felip Puig- era la certificació d'un gir llargament esperat, per altres -com ara Santi Vila, que estava a les portes d'ascendir a conseller- era l'inici del final. "Es veia que les retallades ens castigaríem i ens vam embolicar amb la bandera", ha assenyalat més d'una vegada Vila, apartat de la política des que va dimitir el dia abans de la DUI, l'octubre del 2017.
Per aquell moment, però, encara quedaven cinc anys. "Això no ha anat bé", va assenyalar Mas, amb vestit de color gris, quan va sortir de la Moncloa, un cop certificada la negativa al pacte fiscal. El retorn cap a Palau va ser inèdit, perquè es va trobar una manifestació de suport -d'aparença espontània, però de la qual a Presidència no n'eren desconeixedors- que pretenia situar-lo com a líder de l'incipient procés. Amb enquestes a la mà -no són pocs els dirigents de Convergència que encara recorden amb poca simpatia els números que els presentava Homs, fonamentats en una majoria absoluta esclatant que no es va produir-, la maquinària electoral es va posar en marxa. ERC s'estava reordenant i, de fet, només feia un any que Oriol Junqueras havia arribat a la presidència del partit per refer l'organització al costat de Marta Rovira.
Abans de concórrer a les urnes, però, calia que Mas pactés amb Unió el programa electoral. S'hi va incloure, després d'una reunió en què Josep A. Duran i Lleida va assistir a Palau amb crosses, l'estat propi com a objectiu i el dret a decidir com a mètode. Aquest concepte va ser clau a l'hora de la negociació entre CiU i els republicans després de les eleccions, perquè es posaria rumb a una consulta amb l'horitzó del 2014. Junqueras va aconseguir imposar la decisió de no formar part del Govern i de convertir-se en soci parlamentari de Mas. Es van convertir en dos capitans per un mateix procés que, com després passaria amb el president d'ERC i Carles Puigdemont, acabarien tenint una relació de desconfiança, com es va demostrar els dies previs al 9-N.
En aquell moment ja s'havien celebrat dues Diades massives més: la Via Catalana del 2013 i la manifestació en forma de V amb l'epicentre a la plaça de les Glòries a Barcelona. En aquella ocasió, Forcadell va emetre el missatge que marcaria la seva carrera al capdavant de l'ANC: "President, posi les urnes!". A Palau van entomar amb incomoditat l'exhortació, i aquella tardor, la del 2014, va ser un joc de mirades de reüll entre Mas i Junqueras sobre fins on portar la consulta, contactes inclosos amb Madrid envoltats de la màxima discreció. El president es va treure de la màniga un procés de participació que va descol·locar ERC, arrossegada a sumar-s'hi. La resta és història: dos milions de persones als col·legis electorals, duel de conferències entre els líders de CDC i de les sigles republicanes, chicken game sobre una candidatura unitària i, finalment, formació de Junts pel Sí amb Raül Romeva com a cap de llista a les plebiscitàries.
En aquesta llista hi havia Forcadell i Muriel Casals, la presidenta que va portar Òmnium a primera fila de la reivindicació sobiranista. Era la constatació de fins a quin punt les entitats i els partits havien arribat a intimar, i fins a quin punt havia arribat la influència de l'independentisme civil. Apartat Mas per la pressió de la CUP, i ja amb Puigdemont a Palau, el focus es va posar sobre el "referèndum o referèndum", materialitzat l'1-O a través d'un estat major en el qual el protagonisme ja va ser per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, successors de Forcadell i Casals a l'ANC i a Òmnium. Res de tot això hauria passat, això sí, sense aquella Diada que va propulsar el procés i de la qual ja es compleixen deu anys. Una dècada que ja és als llibres d'història.