10
de gener
de
2016, 23:21
Actualitzat:
11
de gener,
16:32h
Ningú diria que Carles Puigdemont no era el candidat inicial de Junts pel Sí. El fins ara alcalde de Girona ha estat investit al Parlament, amb els vots de Junts pel Sí i la CUP, com el 130è president de la Generalitat només un dia després que el seu predecessor, Artur Mas, fes un pas al costat. La tensió del moment converteix els minuts en hores i les hores, en dies. Sembla que hagi passat una eternitat. Però no és només això. Les taules que ha demostrat el nou màxim dirigent del Principat fan que no sembli un candidat sobrevingut.
Puigdemont només ha necessitat una tarda perquè ens acostumem al seu lideratge. Això és el que es palpava al Parlament i entre els periodistes que seguien el seu debat d'investidura. Tothom hauria entès un punt de nerviosisme en les seves primeres paraules. Però no n'hi ha hagut. La seguretat que desprenia el nou president de la Generalitat podia fer pensar que, en cada intervenció feta al plenari gironí, s'estava preparant pel que li vindria aquest diumenge, dia 10 de gener del 2016.
La seva intervenció inicial ha estat de tall protocol·lari. Ha demostrat ser bon jugador i no ha volgut arriscar. En aquest sentit, ha fet un repàs de diverses apostes, especialment en l'agenda social, que farà el seu Govern, com ara el treball per una renda mínima de ciutadania, o l'aposta per unes polítiques d'habitatge públic que, segons ha assenyalat, veu molt necessàries. Ara bé, ja ha deixat entreveure alguns detalls d'autor.
Sense por a l'eclipsi de Mas
El candidat de Junts pel Sí des de, tot just, aquest mateix cap de setmana, no ha tingut cap recança en fer un "agraïment apassionat" al seu predecessor i líder del partit en què també milita, Convergència Democràtica. Altres haurien pogut pensar que, amb aquest gest, se subordinaven a un quadre que està agafant una aura de forta càrrega simbòlica. Però Puigdemont ho ha viscut amb normalitat. I és aquesta naturalitat, aquesta transparència, la que l'ha revestit de seguretat i convicció durant tota la sessió parlamentària.
La recepta perfecta per a un polític és combinar la convicció interna amb les necessitats tàctiques de la seva formació. I el nou president ha sabut trobar aquest escenari, tot revestint-lo d'èpica històrica. Ha passat durant l'últim tram del seu discurs inaugural, quan ha fet referència a la revolta dels remences. El primer aixecament de les classes populars contra l'opressió. Una picada d'ull a l'independentisme d'arrel nacional per una banda, i a la lluita social de la CUP, per l'altra.
Unionisme a peu canviat
Segurament, alguns dirigents unionistes han marxat cap a casa mossegant-se les ungles. Perquè les seves intervencions, lluny de desgastar Puigdemont, l'han engrandit. Tant Ciutadans, com el Partit Popular i el Partit dels Socialistes de Catalunya, han intentat traslladar la idea que el nou executiu, inequívocament independentista, treballarà donant l'esquena al 52% dels votants que no van donar suport a la creació d'un estat independent. Però Puigdemont ha girat l'escenari com un mitjó.
"Ha parlat de cordó sanitari i ho ha confós amb l'estabilitat parlamentària", li ha respost el nou president a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. "No volem ser encaixats, volem tenir una relació normal", assenyalava al primer secretari del PSC, Miquel Iceta. I amb el cap de files de Catalunya Sí que es Pot al Parlament Lluís Rabell, és amb qui més s'ha deixat anar, després d'etzibar-li que el veia "molt enfadat": "No el volia fer enfadar, ja sé que un diumenge a la tarda és una cosa molt feixuga, venir aquí al Parlament".
Xavier García-Albiol ha estat el que més s'ha desmarcat de la resta de grups. Albiol ha carregat contra la CUP, per permetre la investidura, i a Junts pel Sí els ha fet l'enèsima defensa d'un referèndum pactat amb l'estat espanyol. Puigdemont no s'ha pogut estar de clavar un punyalet a la vehemència del popular: "No he vingut a donar lliçons, i no accepto que me'n donin vostès".
Empatia amb la CUP
Una de les principals victòries dialèctiques que ha aconseguit Puigdemont ha estat quan ha respost les acusacions de Ciutadans i de PP arran d'una cita que l'alcalde de Girona havia fet del periodista Carles Rahola, afusellat pel règim franquista. Rahola parlava d'"invasors" per referir-se a l'aviació italiana i als seus bombardejos, Puigdemont va recuperar l'article en què hi constava aquesta denúncia i tant Arrimadas com Albiol ho volien aprofitar per acusar el nou president d'extremista.
Com un expert en judo, Puigdemont ha utilitzat l'atac unionista per respondre amb força. No només ha situat la cita en el seu context, sinó que ha aconseguit el suport i aplaudiments de la CUP quan ha proclamat: "La grapa del feixisme, no la volem mai més". L'entrada del seu predecessor, Artur Mas, a l'hemicicle, no havia obtingut un gest de suport com aquest. I en política, els gestos, pesen tant o més que les paraules.
Carles Puigdemont ha estat investit president de la Generalitat al Parlament amb 70 vots a favor, 63 en contra i dues abstencions, la dels diputats de la CUP Gabriela Serra i Josep Manel Busqueta. Que ve del periodisme i sap comunicar, ha quedat demostrat en poca estona. Que no el fa tremolar el repte majúscul que té al davant, també. És difícil de dir com continuarà evolucionant el procés, perquè la resposta de l'estat espanyol és incerta. Però el que és evident és que, després de tres mesos de dubtes, s'ha reactivat amb força.
Puigdemont només ha necessitat una tarda perquè ens acostumem al seu lideratge. Això és el que es palpava al Parlament i entre els periodistes que seguien el seu debat d'investidura. Tothom hauria entès un punt de nerviosisme en les seves primeres paraules. Però no n'hi ha hagut. La seguretat que desprenia el nou president de la Generalitat podia fer pensar que, en cada intervenció feta al plenari gironí, s'estava preparant pel que li vindria aquest diumenge, dia 10 de gener del 2016.
La seva intervenció inicial ha estat de tall protocol·lari. Ha demostrat ser bon jugador i no ha volgut arriscar. En aquest sentit, ha fet un repàs de diverses apostes, especialment en l'agenda social, que farà el seu Govern, com ara el treball per una renda mínima de ciutadania, o l'aposta per unes polítiques d'habitatge públic que, segons ha assenyalat, veu molt necessàries. Ara bé, ja ha deixat entreveure alguns detalls d'autor.
Sense por a l'eclipsi de Mas
El candidat de Junts pel Sí des de, tot just, aquest mateix cap de setmana, no ha tingut cap recança en fer un "agraïment apassionat" al seu predecessor i líder del partit en què també milita, Convergència Democràtica. Altres haurien pogut pensar que, amb aquest gest, se subordinaven a un quadre que està agafant una aura de forta càrrega simbòlica. Però Puigdemont ho ha viscut amb normalitat. I és aquesta naturalitat, aquesta transparència, la que l'ha revestit de seguretat i convicció durant tota la sessió parlamentària.
La recepta perfecta per a un polític és combinar la convicció interna amb les necessitats tàctiques de la seva formació. I el nou president ha sabut trobar aquest escenari, tot revestint-lo d'èpica històrica. Ha passat durant l'últim tram del seu discurs inaugural, quan ha fet referència a la revolta dels remences. El primer aixecament de les classes populars contra l'opressió. Una picada d'ull a l'independentisme d'arrel nacional per una banda, i a la lluita social de la CUP, per l'altra.
Unionisme a peu canviat
Segurament, alguns dirigents unionistes han marxat cap a casa mossegant-se les ungles. Perquè les seves intervencions, lluny de desgastar Puigdemont, l'han engrandit. Tant Ciutadans, com el Partit Popular i el Partit dels Socialistes de Catalunya, han intentat traslladar la idea que el nou executiu, inequívocament independentista, treballarà donant l'esquena al 52% dels votants que no van donar suport a la creació d'un estat independent. Però Puigdemont ha girat l'escenari com un mitjó.
"Ha parlat de cordó sanitari i ho ha confós amb l'estabilitat parlamentària", li ha respost el nou president a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. "No volem ser encaixats, volem tenir una relació normal", assenyalava al primer secretari del PSC, Miquel Iceta. I amb el cap de files de Catalunya Sí que es Pot al Parlament Lluís Rabell, és amb qui més s'ha deixat anar, després d'etzibar-li que el veia "molt enfadat": "No el volia fer enfadar, ja sé que un diumenge a la tarda és una cosa molt feixuga, venir aquí al Parlament".
Xavier García-Albiol ha estat el que més s'ha desmarcat de la resta de grups. Albiol ha carregat contra la CUP, per permetre la investidura, i a Junts pel Sí els ha fet l'enèsima defensa d'un referèndum pactat amb l'estat espanyol. Puigdemont no s'ha pogut estar de clavar un punyalet a la vehemència del popular: "No he vingut a donar lliçons, i no accepto que me'n donin vostès".
Empatia amb la CUP
Una de les principals victòries dialèctiques que ha aconseguit Puigdemont ha estat quan ha respost les acusacions de Ciutadans i de PP arran d'una cita que l'alcalde de Girona havia fet del periodista Carles Rahola, afusellat pel règim franquista. Rahola parlava d'"invasors" per referir-se a l'aviació italiana i als seus bombardejos, Puigdemont va recuperar l'article en què hi constava aquesta denúncia i tant Arrimadas com Albiol ho volien aprofitar per acusar el nou president d'extremista.
Com un expert en judo, Puigdemont ha utilitzat l'atac unionista per respondre amb força. No només ha situat la cita en el seu context, sinó que ha aconseguit el suport i aplaudiments de la CUP quan ha proclamat: "La grapa del feixisme, no la volem mai més". L'entrada del seu predecessor, Artur Mas, a l'hemicicle, no havia obtingut un gest de suport com aquest. I en política, els gestos, pesen tant o més que les paraules.
Carles Puigdemont ha estat investit president de la Generalitat al Parlament amb 70 vots a favor, 63 en contra i dues abstencions, la dels diputats de la CUP Gabriela Serra i Josep Manel Busqueta. Que ve del periodisme i sap comunicar, ha quedat demostrat en poca estona. Que no el fa tremolar el repte majúscul que té al davant, també. És difícil de dir com continuarà evolucionant el procés, perquè la resposta de l'estat espanyol és incerta. Però el que és evident és que, després de tres mesos de dubtes, s'ha reactivat amb força.