Ho he pensat moltes vegades i la COP28 m'ho ha acabat de ratificar: la vida se'm farà llarga. Fa de mal dir, perquè en principi la vida de cadascú és un bé preuat que cal cuidar tant com es pugui i allargar al màxim. L'objectiu és viure. Vivim per viure. Tots els plans que dissenyem, totes les decisions que prenem, les prenem pensant en una trajectòria vital completa, que fa un segle havia de durar uns quaranta-cinc anys i que avui, amb una mica de sort i encerts, pot arribar a fregar els noranta.
Aquest objectiu tan redundant de viure per viure, però, cada dia es torna menys atractiu. El món està embogint a marxes forçades i allà a l'horitzó (quan els creuers ens permeten albirar-lo) només s'hi entreveuen amenaces de tota mena. Potser hi ha un parell d'esperances que encara no han naufragat, sí, però costa molt endevinar-les. Floten amagades enmig d'autèntics monstres.
En el meu cas, les amenaces estan perfectament identificades. Cadascú té les seves, és clar, però molt probablement les meves van lligades a les d'una generació atonyinada, la millennial, que amb els anys s'ha fet experta en diagnosticar amb encert els seus temors i en assumir que difícilment en podrà resoldre cap. Deixeu-me que us n'enumeri alguns de personals:
1. La previsible desaparició del català i qui sap si tard o d'hora de la nació. Desconec per on tiren les vostres projeccions de futur llunyà, però en el demà que jo projecto la meva llengua no hi és. En queden les cendres, provocades per unes generacions que no hauran entès el valor d'una llengua materna, per uns governs que hauran decidit actuar quan la funció ja s'acabava, i per una societat catalana que haurà quedat paradoxalment atrapada entre l'espasa de la globalització i la paret dels guetos.
2. La consolidació de la ignorància més reaccionària. La idea de no entendre res i d'utilitzar aquesta incomprensió amb agressivitat contra la resta cada vegada resulta més interessant per a moltíssimes persones. En plena era de la desinformació, la ignorància sedueix. Especialment, la ignorància de consum ràpid, que et consola les preteses conviccions i que provoca un retrocés col·lectiu. D'onades reaccionàries n'hi ha hagut tota la vida, sí, però per algun motiu que no sé explicar-vos les del segle XXI desanimen una mica més que les del segle X.
3. Lligat amb el punt anterior: l'individualisme desfermat. Ens semblava que Black Mirror exagerava, però només estava aixecant la mà. Va quedant clar que el progrés d'aquest segle ve acompanyat de solitud. Ja ho percebem ara, però ho veurem encara més quan el culte al jo i l'egoisme acabin prenent forma de pandèmia i aquesta actitud acabi repercutint -encara més- en qüestions com l'especulació immobiliària o el gran protagonista de la COP28, el desastre climàtic.
4. Efectivament, el desastre climàtic. Tots els punts anteriors queden arrasats per la mare naturalesa. El planeta se'n va inexorablement a la merda i la sensació de viure en un compte enrere ple d'incerteses aigualeix qualsevol perspectiva de futur sòlida. Les paraules buides d'aquesta última COP28 només són una gota més en aquest oceà de decepcions en què s'ha convertit la política climàtica internacional (i la no tan internacional).
Per tot això, sovint m'esborrona calcular la quantitat de vida que tinc al davant i penso en les virtuts de ser una persona sexagenària, amb bona part del camí fet i amb més possibilitats d'acabar esquivant la tempesta perfecta que es veu allà al fons. Sí, a mi a vegades també em sembla una anàlisi amb altes probabilitats de ser desafortunada, perquè soc conscient que la fa una persona afortunada. Però tampoc vull enganyar-me, aquesta és l'anàlisi més sensata amb els valors i els interessos (totalment occidentals, potser massa occidentals) que modulen avui la meva vida.
Afortunadament, però, els humans som animals de costums i tenim una capacitat d'adaptació miraculosa. I sé del cert que, per bé o per mal, el meu cos i la meva ment acabaran acostumant-se a una nació sense llengua, una societat sense persones i un planeta sense planeta. Això em fa content i els dies senars em tranquil·litza. De fet, acabaré assumint tant aquestes noves realitats, que quan tingui seixanta anys res em farà tanta il·lusió com fer-ne setanta. Quan en tingui setanta, vuitanta. I així successivament, fins que de sobte em trobi desitjant que la vida se'm faci llarga.