En certa manera, a Catalunya s'hi va viure més d'un procés, en l'arrencada de la dècada passada. La retallada de l'Estatut i el fracàs del pacte fiscal van servir de motor a l'esclat independentista; en paral·lel, el 15-M va canalitzar, tant a Barcelona com a Madrid, la indignació pels efectes de la crisi econòmica del 2008. Mentre Convergència feia el gir cap a l'estat propi i ERC, ja sota el lideratge d'Oriol Junqueras, es convertia en soci indispensable d'Artur Mas al Parlament, l'espai ara aplegat sota el paraigua dels Comuns feia el salt a la política institucional gràcies a figures com Ada Colau, alcaldessa de la capital catalana entre el 2015 -després de vèncer contra pronòstic Xavier Trias- i el 2023.
La relació entre els dos moviments ha estat complexa, com s'ha tornat a demostrar en la negociació per la candidatura a l'esquerra del PSOE de cara a les eleccions del 29-N. Amb l'espai postconvergent no hi ha hagut mai cap col·laboració estreta a nivell de partits -més aviat al contrari-, però entre ERC i els Comuns sí que hi ha hagut més simpatia, especialment en termes ideològics. La qüestió nacional sempre els ha separat -durant la tardor del 2017 es va apreciar amb nitidesa, ja fos amb la votació de les lleis de desconnexió o amb els dubtes de Colau sobre l'obertura de col·legis electorals per l'1-O, finalment gestionada per la Generalitat-, tot i la voluntat de tenir col·laboració.
El marc argumental estava ancorat en la voluntat de teixir una majoria pel dret a decidir, que en aquell moment aplegava el 80% de la ciutadania. Òmnium Cultural, per exemple, va construir aquest imaginari, que lligava amb els missatges vinculats a les "lluites compartides". En el seu moment, els responsables d'ICV-EUiA -les sigles que aglutinaven l'esquerra alternativa abans que Colau arribés a l'alcaldia amb Barcelona en Comú com a marca- van sumar-se al 9-N i, fins i tot, Joan Herrera va defensar al Congrés que es deleguessin a la Generalitat les competències per organitzar una consulta. La implicació va ser menor en el referèndum, que havia de tenir conseqüències pràctiques.
No hi van ser -les càrregues policials, molt criticades pels Comuns, van impedir que la votació fos vàlida, i el resultat mai es va aplicar-, i la legislatura catalana es va moure cap a la declaració d'independència i l'aplicació de l'article 155. Carles Puigdemont, al principi del seu aterratge a Palau, va intentar tenir una bona relació amb Colau, i el grup parlamentari de Junts pel Sí va provar de situar el grup de Catalunya Sí que Es Pot -amb Lluís Rabell i Joan Coscubiela al capdavant- com a part implicada en la comissió d'estudi del procés constituent. Una presència que es compaginava amb el Pacte Nacional pel Referèndum, que coordinava Joan Ignasi Elena, ara a ERC i abans al PSC.
La moció de censura (i el paper d'Iglesias)
Però la relació amb l'esquerra alternativa no se circumscrivia exclusivament a Catalunya. A l'Estat, qui va canalitzar el malestar expressat a les places va ser Podem, amb Pablo Iglesias al capdavant. Tant Puigdemont -que s'hi va reunir a Palau- com Junqueras -que hi va sopar a casa de l'empresari Jaume Roures- van tenir interès en conèixer-lo durant la legislatura del referèndum. El vincle va continuar viu més endavant: Iglesias va viatjar a Bèlgica per veure's amb el líder de Junts, i també va anar a la presó a veure els dirigents privats de llibertat. La moció de censura va ser el moment en què van cristal·litzar uns contactes clau perquè Pedro Sánchez arribés, el juny del 2018, a la Moncloa.
Per què? Perquè una trucada del líder de Podem va ser fonamental perquè Puigdemont s'inclinés a votar a favor de la moció. Iglesias, en aquest sentit, va assegurar al líder a l'exili que el PNB estava al vaixell de Sánchez, tot i que en aquell moment processal encara no era el cas. En aquella operació ja hi va participar Santos Cerdán, que en aquell moment estava intentant que els socialistes tinguessin els suports tant de Junts com d'ERC. Uns mesos després, però, ja amb Sánchez a la Moncloa i a punt de començar el judici del procés al Tribunal Suprem, les dues formacions independentistes van tombar els comptes del PSOE. El president espanyol va decidir prémer el botó electoral.
Pressupostos, investidures i l'amnistia
A partir d'aquí, i després de repetir els comicis per manca d'entesa de l'esquerra, Sánchez va repetir al capdavant de l'executiu, ja amb Iglesias com a vicepresident. ERC va sumar-se al bloc de la investidura a canvi d'una taula de diàleg molt criticada per Junts, que igualment s'hi va asseure quan es va estrenar a la Moncloa. Poc després, això sí, va arribar la pandèmia, i les circumstàncies van canviar. Fins al punt que els Comuns van aprovar els comptes de Quim Torra, un moviment impensable només uns mesos abans. Ja amb Pere Aragonès a Palau i Jaume Giró -de Junts- com a conseller d'Economia, el grup de Jéssica Albiach també va validar els pressupostos. La CUP se'n va desmarcar.
Amb Salvador Illa com a president, ERC i els Comuns són els seus principals suports, i coincideixen -malgrat els matisos exhibits en el debat de polític general- en carpetes tan rellevants com l'habitatge o la fiscalitat. També es fan costat en el finançament, per bé que hi ha formacions integrades a Sumar que no veuen bé cap grau de bilateralitat amb Catalunya. Amb Junts, això sí, el xoc és frontal: acusen Illa de comprar-li l'agenda a Albiach, i al Congrés han tombat totes les grans mesures de Yolanda Díaz, com la reducció de la jornada laboral. ERC, en l'anterior legislatura, va votar en contra de la reforma laboral de la vicepresidenta espanyola, ja de sortida de la primera fila de la política.
Un dels elements de connexió, això sí, ha estat l'amnistia. És conegut de sobres que Jaume Asens, eurodiputat dels Comuns, és qui va recomanar a Toni Comín la figura de Gonzalo Boye per defensar-se des de l'exili. Boye, amb el pas del temps, s'ha acabat convertint en un dels principals suports de Puigdemont. Asens va acompanyar Díaz a Brussel·les l'estiu del 2023, un viatge que va servir per amorosir la relació amb el líder de Junts i per abonar el terreny a una amnistia que ha trigat més de dos anys a posar-se en pràctica. Asens va ser un dels artífexs de la norma, ja avalada pel Tribunal Constitucional (TC) i que permetrà a Puigdemont, Comín i Lluís Puig tornar a Catalunya.
Fa uns dies, Colau va dir que el líder de Junts tindria problemes per caminar per Catalunya arran del vot contrari als decrets d'habitatge. Fa uns mesos, Junqueras va assenyalar que no havia anat a la presó per compartir llista amb l'alcaldessa de Barcelona. Era quan Rufián ja havia engegat la maquinària per fer una llista plurinacional d'esquerres. Potser en aquell moment el líder d'ERC tenia al cap com Colau va impedir a Ernest Maragall ser alcalde de Barcelona gràcies als vots de Manuel Valls. Perquè, a banda de qüestions electorals i electoralistes, hi ha hagut travetes al llarg d'aquests anys que expliquen la impossibilitat de disposar d'una relació estable entre els republicans i els Comuns.
