23
de setembre
de
2018, 08:29
Actualitzat:
24
de setembre,
20:54h
El proper desembre, es compliran quaranta anys del referèndum que va aprovar la Constitució espanyola. Es preparen diverses commemoracions que insistiran en la versió oficial de la Transició. Però aquells anys van ser molt durs, amb episodis violents i terrorisme. Es coneix l'acció armada d'ETA, però també va ser molt activa una extrema dreta ben vinculada amb els aparells de l'Estat i que va gaudir de simpaties policials i judicials. El periodista Carlos Fonseca explica, amb molta documentació, el que va ser un dels capítols més cruels d'aquells anys a No te olvides de mí (Planeta).
L'1 de febrer de 1980, un grup ultradretà acabdillat per Emilio Hellín Moro, militant del partit Fuerza Nueva, que dirigia l'històric líder d'extrema dreta Blas Piñar, va entrar al pis on viva la jove Yolanda González Martín, de 19 anys, i se la va endur. Eren dies de molta tensió a Madrid. Feia poques hores que ETA havia assassinat sis guàrdies civils. Yolanda González era una noia coneguda en els ambients de l'esquerra radical. De Bilbao, filla d'una família obrera originària de Burgos, milita a al Partit Socialista dels Treballadors (PST), organització trotskista que condemnava la violència i res tenia a veure amb ETA. Però a ulls de mentalitats com les d'Hellín, la seva condició de jove basca i d'esquerres era suficient.
La intenció que Hellín va explicar als seus companys de l'anomenat Grup 41, era segrestar i interrogar Yolanda. Però el cert és que la noia va ser conduïda fins a un terreny fora de Madrid i assassinada a trets. El crim va causar estupor per la seva brutalitat. L'oposició d'esquerres va exigir que s'investigués fins al final. El ministre de l'Interior del govern Suárez, el tinent general Ibáñez Freire, va haver de comparèixer al Congrés.
Complicitats
El testimoni de Juan Carlos Rodas va ser determinant per condemnar Hellín. Rodas era un policia que formava part del nucli ultra, però va creure la paraula d'Hellín que es tractaria tan sols d'un interrogatori. No va participar en l'assassinat i quan va saber que s'havia produït, va delatar els culpables.
Carlos Fonseca explica a Nació Digital que "l'assassinat de Yolanda González és una de les ombres de la Transició, i qüestiona la versió més beatífica d'aquells anys en què sembla que tot va anar molt bé. La veritat és que hi va haver molta violència i els crims de l'extrema dreta han quedat oblidats".
Fonseca assenyala que "els culpables es van beneficiar de simpaties i complicitats en els engranatges policials i en els tribunals. El jutge instructor va qualificar els fets d'homicidi i no d'assassinat i va voler tancar la instrucció amb precipitació. Es va voler establir que la noia havia intentat escapar dels seus captors, quan es va demostrar que els trets s'havien fet a menys d'un metre".
Hellín, empresari al Paraguai i assessor de la policia
Emilio Hellín va ser finalment jutjat i condemnat a 43 anys de presó. Ignacio Abad, que anava amb ell, a 28 anys. I va haver condemnes menors per a quatre individus més. Un d'ells era David Martínez Loza, condemnat a sis anys. Va ser qui va inspirar el segrest a Hellín i era en aquell moment el cap de seguretat de Fuerza Nueva.
La història d'Hellín, però, no acaba amb el judici i donaria material per més d'una novel·la. Gràcies a un polèmic permís, va fugir al Paraguai el 1987. Allí el va protegir un dels personatges més tenebrosos de la història d'Amèrica Llatina, el general Stroessner. Hellín va triomfar com empresari. Va tenir la mala sort que Stroessner va ser derrocat. Però se n'hagués sortit si no fos perquè una fotografia seva en un certament empresarial va fer que el seu rostre fos localitzat per un periodista d'Interviú. El 1990 va ser extraditat i va haver de concloure la seva condemna.
L'any 2013, un periodista d'El País, José María Irujo, va posar el colofó al perfil d'Hellín i, de pas, als baixos fons que encara hi ha a la democràcia espanyola, al descobrir que estava col·laborant com assessor en dispositius electrònics per al ministeri de l'Interior. El titular era Jorge Fernández Díaz. Aquestes històries a vegades diuen molt més sobre les vicissituds de la història patida que les grans paraules.
Carlos Fonseca, que va escriure també Trece rosas rojas, explica que encara hi ha preguntes sense respondre en el final tràgic de Yolanda González, com qui va passar al grupuscle ultra la informació sobre la víctima. L'autor del llibre assegura que "vull abordar la història a través de gent normal que ha quedat en els marges de la història. I crec que hem d'homenatjar tot una generació de gent jove que es van comprometre per les nostres llibertats". Amb aquesta investigació recupera un altre capítol de la història no oficial de la Transició, que és també la nostra.
L'1 de febrer de 1980, un grup ultradretà acabdillat per Emilio Hellín Moro, militant del partit Fuerza Nueva, que dirigia l'històric líder d'extrema dreta Blas Piñar, va entrar al pis on viva la jove Yolanda González Martín, de 19 anys, i se la va endur. Eren dies de molta tensió a Madrid. Feia poques hores que ETA havia assassinat sis guàrdies civils. Yolanda González era una noia coneguda en els ambients de l'esquerra radical. De Bilbao, filla d'una família obrera originària de Burgos, milita a al Partit Socialista dels Treballadors (PST), organització trotskista que condemnava la violència i res tenia a veure amb ETA. Però a ulls de mentalitats com les d'Hellín, la seva condició de jove basca i d'esquerres era suficient.
La intenció que Hellín va explicar als seus companys de l'anomenat Grup 41, era segrestar i interrogar Yolanda. Però el cert és que la noia va ser conduïda fins a un terreny fora de Madrid i assassinada a trets. El crim va causar estupor per la seva brutalitat. L'oposició d'esquerres va exigir que s'investigués fins al final. El ministre de l'Interior del govern Suárez, el tinent general Ibáñez Freire, va haver de comparèixer al Congrés.
Complicitats
El testimoni de Juan Carlos Rodas va ser determinant per condemnar Hellín. Rodas era un policia que formava part del nucli ultra, però va creure la paraula d'Hellín que es tractaria tan sols d'un interrogatori. No va participar en l'assassinat i quan va saber que s'havia produït, va delatar els culpables.
Carlos Fonseca explica a Nació Digital que "l'assassinat de Yolanda González és una de les ombres de la Transició, i qüestiona la versió més beatífica d'aquells anys en què sembla que tot va anar molt bé. La veritat és que hi va haver molta violència i els crims de l'extrema dreta han quedat oblidats".
Fonseca assenyala que "els culpables es van beneficiar de simpaties i complicitats en els engranatges policials i en els tribunals. El jutge instructor va qualificar els fets d'homicidi i no d'assassinat i va voler tancar la instrucció amb precipitació. Es va voler establir que la noia havia intentat escapar dels seus captors, quan es va demostrar que els trets s'havien fet a menys d'un metre".
Hellín, empresari al Paraguai i assessor de la policia
Emilio Hellín va ser finalment jutjat i condemnat a 43 anys de presó. Ignacio Abad, que anava amb ell, a 28 anys. I va haver condemnes menors per a quatre individus més. Un d'ells era David Martínez Loza, condemnat a sis anys. Va ser qui va inspirar el segrest a Hellín i era en aquell moment el cap de seguretat de Fuerza Nueva.
La història d'Hellín, però, no acaba amb el judici i donaria material per més d'una novel·la. Gràcies a un polèmic permís, va fugir al Paraguai el 1987. Allí el va protegir un dels personatges més tenebrosos de la història d'Amèrica Llatina, el general Stroessner. Hellín va triomfar com empresari. Va tenir la mala sort que Stroessner va ser derrocat. Però se n'hagués sortit si no fos perquè una fotografia seva en un certament empresarial va fer que el seu rostre fos localitzat per un periodista d'Interviú. El 1990 va ser extraditat i va haver de concloure la seva condemna.
L'any 2013, un periodista d'El País, José María Irujo, va posar el colofó al perfil d'Hellín i, de pas, als baixos fons que encara hi ha a la democràcia espanyola, al descobrir que estava col·laborant com assessor en dispositius electrònics per al ministeri de l'Interior. El titular era Jorge Fernández Díaz. Aquestes històries a vegades diuen molt més sobre les vicissituds de la història patida que les grans paraules.
Carlos Fonseca, que va escriure també Trece rosas rojas, explica que encara hi ha preguntes sense respondre en el final tràgic de Yolanda González, com qui va passar al grupuscle ultra la informació sobre la víctima. L'autor del llibre assegura que "vull abordar la història a través de gent normal que ha quedat en els marges de la història. I crec que hem d'homenatjar tot una generació de gent jove que es van comprometre per les nostres llibertats". Amb aquesta investigació recupera un altre capítol de la història no oficial de la Transició, que és també la nostra.