01
de març
del
2019
Actualitzat
el
03
de març
a les
9:55h
La por mobilitza. És un dels elements actius del còctel electoral preparat per Iván Redondo, l'assessor de capçalera de Pedro Sánchez, que va prémer el botó dels comicis just en el moment en què PP, Cs i Vox més competien en radicalitat. Redondo va plantejar la legislatura com una llarga precampanya amb un final binari: Sánchez o la ultradreta. Els estels es van alinear quan ERC i el PDECat van amenaçar de deixar caure els pressupostos i van evidenciar, així, que el pacte que denuncien Rivera i Casado no existeix. Voilá!, va pensar Redondo, que va prendre la decisió de convocar l'endemà mateix que ERC presentés la seva esmena a la totalitat dels comptes, i per tant abans del xou del relator. La resta, teatro del bueno. Dues setmanes després, el CIS premia la seva aposta: el tripartit de dretes retrocedeix (la suma de PP, Cs i Vox cau dos punts fins al 37,9% contra el 47,8% del PSOE i Podem), i Sánchez s'erigeix ja com a virtual vencedor de les eleccions. Andalusia era un miratge?
Darrere l'optimisme que els socialistes espanyols expressen recentment hi ha com a mínim tres propulsors. El primer és l'efecte llop: la por que aixeca del sofà milers d'abstencionistes per aturar una dreta radical. Els veterans de Ferraz ja recuperen de les golfes els cartells d'aquella campanya del 2008, quan Zapatero va resistir el setge de les manifestacions de Rajoy en contra de la llei de l'avortament i del diàleg amb ETA. Aleshores el president va tenir dos grans aliats: el mateix Rajoy, que va mobilitzar involuntàriament l'electorat socialista, i Catalunya, que va donar 25 escons a Carme Chacón en resposta al lema ideat per José Zaragoza: "Si tu no hi vas, ells tornen". El CIS apunta ara en la mateixa direcció i atorga al PSC una clara victòria a Catalunya, on obtindria un de cada quatre vots (25,6%) a les eleccions del 28 d'abril. És la papereta de la supervivència: a més radicalitat per part de la dreta, més resposta. Un vot "útil" que surt de les forces independentistes i dels comuns, i que arriba patrocinat directament pel PP, Cs i Vox. Gràcies, Colón!
El segon turbo per a les opcions de Sánchez l'aporta Albert Rivera, que ha promès que no pactarà amb el PSOE després de les eleccions. Rivera busca espolsar-se l'etiqueta de partit veleta i repescar el vot que li ha marxat a Vox, molt més nombrós que el que viu a la frontera amb el PSOE. Però el seu gest té un preu: elimina l'opció d'un gran pacte transversal i, per tant, espanta actors –econòmics, polítics i mediàtics- que preferirien el carril de la moderació. El líder de Ciutadans podria haver combinat el fitxatge de personatges com Celestino Corbacho amb una ambigüitat calculada fins després de les eleccions, però ha optat per fer una única aposta i posar en risc la victòria del tripartit amb un objectiu: superar Pablo Casado. La dreta només pot tenir un "mascle alfa", i un o altre sortirà esquilat de les urnes. Si no fa un bon resultat, Rivera es veurà forçat a cedir terreny a Inés Arrimadas, l'astre ascendent al Congrés i autèntica rival interna. Si guanya, tindrà via lliure i veurà com els barons del PP -amb Feijóo com a referent- cuinen el relleu de Casado, que es materialitzaria després de les autonòmiques i municipals del 26 de maig.
Mentrestant -i aquest és el tercer propulsor- els líders de la dreta competeixen al ritme que marca Vox. Un ball que ha sobrerevolucionat els equips, que ha tensat les seves dinàmiques, i que ha esgotat l'arsenal de desqualificacions. Quan encara queden dos mesos per als comicis, un i altre comencen a notar els efectes d'una precampanya on no han desplegat propostes en positiu. Sánchez ha situat les eleccions massa a prop perquè PP i Cs articulin les seves alternatives programàtiques, i massa lluny perquè aguantin fresc l'espiral de radicalitat. És, també, l'estratègia de Redondo, que comptava que un sector dels votants de Casado i de Rivera tenen ganes d'agafar la papereta de Vox almenys en una ocasió, i que ha capgirat el calendari per permetre que ho facin abans a les eleccions generals que no pas a les autonòmiques.
El "no" de Rivera i l'escenari que auguren les enquestes, però, assenyala una única alternativa per a Sánchez: una entesa amb Podem i les forces independentistes que li obri de nou el camí de la Moncloa. Un revival de la moció de censura on estarà temptat de jugar de nou la carta de la debilitat per obtenir un suport gratuït. "O jo o Vox", podria dir Sánchez. Tot i que en aquesta ocasió tindrà al costat unes forces que ja l'han deixat caure per recordar-li que no es pot governar sense Catalunya. És l'equació inversa: "O nosaltres, o el col·lapse de l'Estat".
Darrere l'optimisme que els socialistes espanyols expressen recentment hi ha com a mínim tres propulsors. El primer és l'efecte llop: la por que aixeca del sofà milers d'abstencionistes per aturar una dreta radical. Els veterans de Ferraz ja recuperen de les golfes els cartells d'aquella campanya del 2008, quan Zapatero va resistir el setge de les manifestacions de Rajoy en contra de la llei de l'avortament i del diàleg amb ETA. Aleshores el president va tenir dos grans aliats: el mateix Rajoy, que va mobilitzar involuntàriament l'electorat socialista, i Catalunya, que va donar 25 escons a Carme Chacón en resposta al lema ideat per José Zaragoza: "Si tu no hi vas, ells tornen". El CIS apunta ara en la mateixa direcció i atorga al PSC una clara victòria a Catalunya, on obtindria un de cada quatre vots (25,6%) a les eleccions del 28 d'abril. És la papereta de la supervivència: a més radicalitat per part de la dreta, més resposta. Un vot "útil" que surt de les forces independentistes i dels comuns, i que arriba patrocinat directament pel PP, Cs i Vox. Gràcies, Colón!
Si no fa un bon resultat, Rivera es veurà forçat a cedir terreny a Inés Arrimadas. Si guanya, tindrà via lliure i veurà com els barons del PP -amb Feijóo com a referent- cuinen el relleu de Casado
El segon turbo per a les opcions de Sánchez l'aporta Albert Rivera, que ha promès que no pactarà amb el PSOE després de les eleccions. Rivera busca espolsar-se l'etiqueta de partit veleta i repescar el vot que li ha marxat a Vox, molt més nombrós que el que viu a la frontera amb el PSOE. Però el seu gest té un preu: elimina l'opció d'un gran pacte transversal i, per tant, espanta actors –econòmics, polítics i mediàtics- que preferirien el carril de la moderació. El líder de Ciutadans podria haver combinat el fitxatge de personatges com Celestino Corbacho amb una ambigüitat calculada fins després de les eleccions, però ha optat per fer una única aposta i posar en risc la victòria del tripartit amb un objectiu: superar Pablo Casado. La dreta només pot tenir un "mascle alfa", i un o altre sortirà esquilat de les urnes. Si no fa un bon resultat, Rivera es veurà forçat a cedir terreny a Inés Arrimadas, l'astre ascendent al Congrés i autèntica rival interna. Si guanya, tindrà via lliure i veurà com els barons del PP -amb Feijóo com a referent- cuinen el relleu de Casado, que es materialitzaria després de les autonòmiques i municipals del 26 de maig.
Mentrestant -i aquest és el tercer propulsor- els líders de la dreta competeixen al ritme que marca Vox. Un ball que ha sobrerevolucionat els equips, que ha tensat les seves dinàmiques, i que ha esgotat l'arsenal de desqualificacions. Quan encara queden dos mesos per als comicis, un i altre comencen a notar els efectes d'una precampanya on no han desplegat propostes en positiu. Sánchez ha situat les eleccions massa a prop perquè PP i Cs articulin les seves alternatives programàtiques, i massa lluny perquè aguantin fresc l'espiral de radicalitat. És, també, l'estratègia de Redondo, que comptava que un sector dels votants de Casado i de Rivera tenen ganes d'agafar la papereta de Vox almenys en una ocasió, i que ha capgirat el calendari per permetre que ho facin abans a les eleccions generals que no pas a les autonòmiques.
Sánchez ha situat les eleccions massa a prop perquè PP i Cs articulin les seves alternatives programàtiques, i massa lluny perquè aguantin fresc l'espiral de radicalitat
El "no" de Rivera i l'escenari que auguren les enquestes, però, assenyala una única alternativa per a Sánchez: una entesa amb Podem i les forces independentistes que li obri de nou el camí de la Moncloa. Un revival de la moció de censura on estarà temptat de jugar de nou la carta de la debilitat per obtenir un suport gratuït. "O jo o Vox", podria dir Sánchez. Tot i que en aquesta ocasió tindrà al costat unes forces que ja l'han deixat caure per recordar-li que no es pot governar sense Catalunya. És l'equació inversa: "O nosaltres, o el col·lapse de l'Estat".