Portem des del 25 de novembre donant voltes a la idea d'organitzar una consulta sobre la independència de Catalunya i resulta que no tenim ni urnes per votar. Les que fem servir cada quatre anys, són titularitat de l'Estat espanyol. I és poc raonable pensar que ens les deixi per a un referèndum secessionista. I l'entranyable conseller de la Presidència ni ho sap, tot i que l'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) li ho explica detalladament. Pàgina 97, per a més dades.

El pinyol de CiU està passant a la història i vol assaborir-ho. Vol gaudir de cada moment, sense tolerar que ningú li marqui el pas. Ni que aquest algú siguin els experts que ells mateixos han nomenat. Ni que aquest algú siguin les seves pròpies bases que els reclamen celeritat. Ni, molt menys, que siguin els txitxarel·los d'ERC, ICV o la CUP. Mentrestant, Montoro pronuncia quatre mots: "U coma cinquanta-vuit." I tot tremola. El procés arriba al seu moment crític.

Si la Generalitat no quadra la caixa, Montoro ja ha avisat que l'Estat no tindrà cap inconvenient en intervenir-la. Per motius econòmics, que consti. És a dir, la via menys sorollosa d'impedir que Artur Mas convoqui cap consulta, o que acabi convocant noves eleccions autonòmiques, amb caràcter plebiscitari. Tot plegat quedaria com un afer intern espanyol, per corregir allò que els malbaratadors catalans han esguerrat. Una estratègia brillant, cal reconèixer-ho.

En tot aquest panorama, les "caixetes" d'Homs, com els "hilitos de plastilina" de Rajoy, evidencien que el propi Govern ja veu poc o gens factible la via de la consulta. Minúcies. Estalviem-nos passos, a risc de sortir amb la clenxa mal feta. Montoro fa tic-tac.