17
de febrer
del
2019
Actualitzat
el
18
de febrer
a les
9:23h
Les eleccions espanyoles anunciades avui per al 28 d'abril sentenciaran si Pedro Sánchez ha estat un parèntesi o un supervivent que desmenteix, altre cop, els seus enterradors. Enrere queden nou mesos d'infart en què la política espanyola ha entrat en una dimensió desconeguda. Un període de temps que ha convertit el líder socialista en el president més efímer -de moment- de la democràcia. Malgrat això, en la seva intervenció anunciant la convocatòria electoral, el líder socialista ha posat en valor la seva gestió en aquests mesos, amb 13 lleis i 25 decrets aprovats, i els grans objectius que s'havia marcat, des de la seva aposta per la reconstrucció de l'estat del benestar i una ocupació digna, a la reforma institucional. Sánchez ha subratllat allò que no ha pogut fer-se pel rebuig de l'oposició (com la derogació de la reforma laboral i de la llei mordassa, la bretxa salarial o la llei d'eutanàsia).
Després de ser elegit secretari general del PSOE el juliol del 2014 i ser derrocat en una votació dramàtica al comitè federal l'octubre del 2016, Sánchez va recuperar el poder al partit al tornar a imposar-se en unes noves primàries el 18 de juny del 2017. Una moció de censura triomfant el va dur a la Moncloa el 2 de juny del 2018. Ara obre una nova etapa en una trajectòria plena d'ensurts i girs inesperats. La seva gestió, anunciada com la fi de les retallades i la regressió que va representar el govern de Mariano Rajoy, ofereix un balanç de llums i ombres. Ha estat nou mesos intensos en què, tastant tothora una majoria precària i sota el foc d'una oposició de dretes molt bel·ligerant, no hi ha hagut ni un sol dia de pau.
El govern: de l'impuls inicial a les dimissions
L'executiu presidit per Sánchez va sorprendre l'opinió pública i els adversaris, externs i interns, del líder socialista. L'equip va aparèixer com una bona combinació. Amb una majoria de dones, es guanyava la batalla de la paritat. Al costat d'un veterà com Josep Borrell a Exteriors, que cobria el flanc més unionista, la també catalana Meritxell Batet del ministeri de Política Territorial i Funció Pública garantia sensibilitat autonomista. Hi havia alguns fitxatges de pes, com la titular d'Economia i Empresa, Nadia Calviño, fins aleshores directora general de Pressupostos de la UE, un nomenament que va agradar molt a Brussel·les i en àmbits econòmics.
Es combinava l'ala dreta, amb la sorprenent designació del magistrat Fernando Grande-Marlaska a Interior, amb una fiscal progressista a Justícia, Dolores Delgado. I la quota andalusa estava ben representada, amb Carmen Calvo a la vicepresidència i María Jesús Montero a Hisenda. I dues cireretes: l'astronauta Pedro Duque a Ciència, Innovació i Universitats, i el televisiu Màxim Huerta a Cultura i Esports.
El govern Sánchez, però, no va poder evitar les turbulències des de la primera hora. Dos ministres van haver de renunciar. Un pocs dies després de formar-se el govern: Màxim Huerta va dimitir per haver comès un frau a Hisenda. L'altra, la titular de Sanitat, Carmen Montón, el setembre, al descobrir-se que havia falsificat un màster. Tot i que aquestes caigudes no van impedir al govern continuar, sí que van desestabilitzar-lo.
El diàleg que ha acabat no sent
Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa amb els vots del PSOE, Podem i les confluències, i les forces independentistes. Una suma que s'ha demostrat massa complicada per mantenir-se en el temps. De cara a Catalunya, el nou president va assajar un llenguatge diferent, amb apel·lacions contínues al diàleg i alguns gestos, com activar la comissió bilateral Estat-Generalitat, que estava somorta des de feia anys, i la retirada dels recursos presentats per l'executiu de Mariano Rajoy contra les lleis del Parlament sobre sanitat universal i emergència habitacional.
Els presidents Sánchez i Torra s'han reunit dos cops en aquests noum mesos, un primer a la Moncloa i el segon desembre passat, quan el president espanyol va convocar un consell de ministres a Barcelona (amb una declaració de reparació de la figura de Lluís Companys i posar el nom de Josep Tarradellas a l'aeroport del Prat) i, més tard, es va celebrar una cimera a Pedralbes que va culminar amb un document conjunt força ambigu (amb referències a la "seguretat jurídica", però no a la Constitució).
La trobada posterior el 17 de gener a Moncloa entre el vicepresident Pere Aragonès i la consellera Elsa Artadi amb la número dos de l'executiu espanyol, Carmen Calvo, va semblar donar llum verda a una taula de negociació entre partits. Però en aquests mesos no ha quedat mai clar el marc estratègic en què es volia (o podia) moure Sánchez, més enllà de donar un no rotund al dret d'autodeterminació. La polèmica entorn la figura del relator ha estat l'últim episodi d'un terreny ple de mines en què s'ha tornat a mostrar la histèria desfermada pel bloc de dretes i les divisions internes al PSOE, amb uns barons -i l'expresident Felipe González- hostils a tota aproximació al sobiranisme.
La llosa de Franco, massa pesada
A manca d'una majoria consolidada al Congrés i un marge de maniobra mínim per entomar l'expedient català, Sánchez ha apostat fort per la memòria històrica, terreny amic pel seu electorat i on és més fàcil trobar-se amb les forces que van sumar per a la moció de censura. El peix gros en això va ser anunciar l'exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos. Però com en altres aspectes, l'executiu va delatar imprevisió. El que semblava un trasllat ràpid es va convertir en un problema enrevessat. On es dipositarien les restes del dictador? La família i la comunitat benedictina del Valle va començar a posar pals a les rodes. Es va arribar a especular amb la catedral de l'Almudena com a lloc definitiu, però això hagués convertit en lloc de pelegrinatge franquista el mateix cor de Madrid. Finalment, aquest divendres, el consell de ministres ordenarà l'exhumació. La família haurà de decidir on vol que es dipositin les restes i, si no ho fa, el govern decidirà. Franco ja no serà al Valle quan comenci la campanya electoral.
Un gir social amb llums i ombres
L'àmbit social era el que es preveia més amable pel govern socialista. Deixada enrere l'etapa més crua de la crisi econòmica, l'executiu tenia una mica més de marge per donar una inflexió a l'esquerra. Però la que era la promesa estrella d'aquest capítol, la derogació de la reforma laboral, encara espera. Sí que Moncloa va tancar un acord amb CCOO i UGT per suavitzar alguns aspectes de la norma, defensada a capa i espasa per la patronal. Amb tot, Sánchez va engegar millores en la situació dels autònoms. La gran carta que pot presentar el líder socialista és la decisió d'augmentar el salari mínim, de 735 de 735 a 900 euros, en el que ha estat l'increment més rellevant en democràcia.
Una reforma de la Constitució que no es deixa
L'impuls reformista amb què Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa ha topat amb la realitat aritmètica i política d'un Congrés en què el PSOE només disposa de 84 diputats. La reforma de la Constitució, vell tema que apareix i desapareix de manera contínua des de fa dècades, va ser anunciada de manera emfàtica per la ministra Meritxell Batet, un dels rostres més progressistes de l'executiu. La ministra va arribar a qualificar de "viable i urgent" la reforma en la seva primera visita a Catalunya com a membre del govern. Però també aquí no va quedar gaire clar el contingut de la reforma, tot i que va mostrar-se favorable a fer altres canvis legislatius per recuperar els articles de l'Estatut rebutjats pel TC. Però si ja és difícil governar amb majoria precària i una oposició de dreta enfurismada, una reforma constitucional encara ho és més. La proposta de retirada dels aforaments ha estat l'únic aspecte que s'ha proposat.
Immigració: entre l'Aquarius i la realpolitik
La decisió d'acollir el vaixell Aquarius al port de València, amb 630 migrants en el seu interior, poc després de formar govern, va ser un gest que Sánchez va lluir com una manera de marcar terreny en un tema sensible i alhora de desmarcar-se de la dreta extrema que governa Itàlia i que havia tancat els ports als refugiats. Però en aquest camp, el gir experimentat per l'executiu va ser ràpid. Fos pel temor a l'efecte crida o a les campanyes demagògiques d'una dreta radicalitzada, el govern aviat va donar un cop de volant i va impedir la sortida al mar de vaixells d'ONG dedicades a la solidaritat internacional, com Open Arms. En aquest cas, s'ha donat la paradoxa que el mateix Matteo Salvini, ministre de l'Interior italià i líder de la xenòfoba Lega, va aplaudir la decisió de bloquejar l'Open Arms: "S'han adonat que teníem raó".
Després de ser elegit secretari general del PSOE el juliol del 2014 i ser derrocat en una votació dramàtica al comitè federal l'octubre del 2016, Sánchez va recuperar el poder al partit al tornar a imposar-se en unes noves primàries el 18 de juny del 2017. Una moció de censura triomfant el va dur a la Moncloa el 2 de juny del 2018. Ara obre una nova etapa en una trajectòria plena d'ensurts i girs inesperats. La seva gestió, anunciada com la fi de les retallades i la regressió que va representar el govern de Mariano Rajoy, ofereix un balanç de llums i ombres. Ha estat nou mesos intensos en què, tastant tothora una majoria precària i sota el foc d'una oposició de dretes molt bel·ligerant, no hi ha hagut ni un sol dia de pau.
El govern: de l'impuls inicial a les dimissions
L'executiu presidit per Sánchez va sorprendre l'opinió pública i els adversaris, externs i interns, del líder socialista. L'equip va aparèixer com una bona combinació. Amb una majoria de dones, es guanyava la batalla de la paritat. Al costat d'un veterà com Josep Borrell a Exteriors, que cobria el flanc més unionista, la també catalana Meritxell Batet del ministeri de Política Territorial i Funció Pública garantia sensibilitat autonomista. Hi havia alguns fitxatges de pes, com la titular d'Economia i Empresa, Nadia Calviño, fins aleshores directora general de Pressupostos de la UE, un nomenament que va agradar molt a Brussel·les i en àmbits econòmics.
Es combinava l'ala dreta, amb la sorprenent designació del magistrat Fernando Grande-Marlaska a Interior, amb una fiscal progressista a Justícia, Dolores Delgado. I la quota andalusa estava ben representada, amb Carmen Calvo a la vicepresidència i María Jesús Montero a Hisenda. I dues cireretes: l'astronauta Pedro Duque a Ciència, Innovació i Universitats, i el televisiu Màxim Huerta a Cultura i Esports.
El govern Sánchez, però, no va poder evitar les turbulències des de la primera hora. Dos ministres van haver de renunciar. Un pocs dies després de formar-se el govern: Màxim Huerta va dimitir per haver comès un frau a Hisenda. L'altra, la titular de Sanitat, Carmen Montón, el setembre, al descobrir-se que havia falsificat un màster. Tot i que aquestes caigudes no van impedir al govern continuar, sí que van desestabilitzar-lo.
El diàleg que ha acabat no sent
Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa amb els vots del PSOE, Podem i les confluències, i les forces independentistes. Una suma que s'ha demostrat massa complicada per mantenir-se en el temps. De cara a Catalunya, el nou president va assajar un llenguatge diferent, amb apel·lacions contínues al diàleg i alguns gestos, com activar la comissió bilateral Estat-Generalitat, que estava somorta des de feia anys, i la retirada dels recursos presentats per l'executiu de Mariano Rajoy contra les lleis del Parlament sobre sanitat universal i emergència habitacional.
Els presidents Sánchez i Torra s'han reunit dos cops en aquests noum mesos, un primer a la Moncloa i el segon desembre passat, quan el president espanyol va convocar un consell de ministres a Barcelona (amb una declaració de reparació de la figura de Lluís Companys i posar el nom de Josep Tarradellas a l'aeroport del Prat) i, més tard, es va celebrar una cimera a Pedralbes que va culminar amb un document conjunt força ambigu (amb referències a la "seguretat jurídica", però no a la Constitució).
La trobada posterior el 17 de gener a Moncloa entre el vicepresident Pere Aragonès i la consellera Elsa Artadi amb la número dos de l'executiu espanyol, Carmen Calvo, va semblar donar llum verda a una taula de negociació entre partits. Però en aquests mesos no ha quedat mai clar el marc estratègic en què es volia (o podia) moure Sánchez, més enllà de donar un no rotund al dret d'autodeterminació. La polèmica entorn la figura del relator ha estat l'últim episodi d'un terreny ple de mines en què s'ha tornat a mostrar la histèria desfermada pel bloc de dretes i les divisions internes al PSOE, amb uns barons -i l'expresident Felipe González- hostils a tota aproximació al sobiranisme.
La llosa de Franco, massa pesada
A manca d'una majoria consolidada al Congrés i un marge de maniobra mínim per entomar l'expedient català, Sánchez ha apostat fort per la memòria històrica, terreny amic pel seu electorat i on és més fàcil trobar-se amb les forces que van sumar per a la moció de censura. El peix gros en això va ser anunciar l'exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos. Però com en altres aspectes, l'executiu va delatar imprevisió. El que semblava un trasllat ràpid es va convertir en un problema enrevessat. On es dipositarien les restes del dictador? La família i la comunitat benedictina del Valle va començar a posar pals a les rodes. Es va arribar a especular amb la catedral de l'Almudena com a lloc definitiu, però això hagués convertit en lloc de pelegrinatge franquista el mateix cor de Madrid. Finalment, aquest divendres, el consell de ministres ordenarà l'exhumació. La família haurà de decidir on vol que es dipositin les restes i, si no ho fa, el govern decidirà. Franco ja no serà al Valle quan comenci la campanya electoral.
Un gir social amb llums i ombres
L'àmbit social era el que es preveia més amable pel govern socialista. Deixada enrere l'etapa més crua de la crisi econòmica, l'executiu tenia una mica més de marge per donar una inflexió a l'esquerra. Però la que era la promesa estrella d'aquest capítol, la derogació de la reforma laboral, encara espera. Sí que Moncloa va tancar un acord amb CCOO i UGT per suavitzar alguns aspectes de la norma, defensada a capa i espasa per la patronal. Amb tot, Sánchez va engegar millores en la situació dels autònoms. La gran carta que pot presentar el líder socialista és la decisió d'augmentar el salari mínim, de 735 de 735 a 900 euros, en el que ha estat l'increment més rellevant en democràcia.
Una reforma de la Constitució que no es deixa
L'impuls reformista amb què Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa ha topat amb la realitat aritmètica i política d'un Congrés en què el PSOE només disposa de 84 diputats. La reforma de la Constitució, vell tema que apareix i desapareix de manera contínua des de fa dècades, va ser anunciada de manera emfàtica per la ministra Meritxell Batet, un dels rostres més progressistes de l'executiu. La ministra va arribar a qualificar de "viable i urgent" la reforma en la seva primera visita a Catalunya com a membre del govern. Però també aquí no va quedar gaire clar el contingut de la reforma, tot i que va mostrar-se favorable a fer altres canvis legislatius per recuperar els articles de l'Estatut rebutjats pel TC. Però si ja és difícil governar amb majoria precària i una oposició de dreta enfurismada, una reforma constitucional encara ho és més. La proposta de retirada dels aforaments ha estat l'únic aspecte que s'ha proposat.
Immigració: entre l'Aquarius i la realpolitik
La decisió d'acollir el vaixell Aquarius al port de València, amb 630 migrants en el seu interior, poc després de formar govern, va ser un gest que Sánchez va lluir com una manera de marcar terreny en un tema sensible i alhora de desmarcar-se de la dreta extrema que governa Itàlia i que havia tancat els ports als refugiats. Però en aquest camp, el gir experimentat per l'executiu va ser ràpid. Fos pel temor a l'efecte crida o a les campanyes demagògiques d'una dreta radicalitzada, el govern aviat va donar un cop de volant i va impedir la sortida al mar de vaixells d'ONG dedicades a la solidaritat internacional, com Open Arms. En aquest cas, s'ha donat la paradoxa que el mateix Matteo Salvini, ministre de l'Interior italià i líder de la xenòfoba Lega, va aplaudir la decisió de bloquejar l'Open Arms: "S'han adonat que teníem raó".