"És sentit comú". El lema llueix en els cartells de Vox en aquesta campanya electoral del 29-N. No hi ha enquesta que no assenyali el partit en clara tendència ascendent, fins al punt que podria arribar a duplicar els actuals 33 escons al Congrés. Sense que causi una sorpresa majúscula, Santiago Abascal liderarà la tercera força política a l’estat espanyol despres de les eleccions i té molts números de ser vicepresident en un govern de coalició presidit per Alberto Núñez Feijóo. Fa uns dies, el candidat del PP per Barcelona, Xavier García Albiol, relatitizava un pacte amb Vox: "Ja no fa por" .
Després del franquisme, l’extrema dreta va passar a ser una força residual. Durant dècades, no era present al Congrés -de manera autònoma, almenys; dins les files populars hi havia nostàlgics-, fins al punt que el cas espanyol va acabar sent quasi excepcional mentre els ultres aixecaven el cap a França, Itàlia i els Estats Units amb el Tea Party. Però ja fa temps que l’extrema dreta és un actor polític a Espanya i cada vegada fa menys por en un sector de l’opinió. Com hem anat normalitzant el seu discurs d’odi? Ho parlem amb dos experts, el professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona Just Serrano i el periodista Xavier Rius-Sant.
L’altre com a amenaça
Serrano ha estudiat a fons els moviments socials en una societat democràtica i les lluites per l’emancipació. Explica a Nació el rerefons social que explica com els corrents reaccionaris penetren en les mentalitats: "L’extrema dreta té una enorme capacitat per identificar el malestar social fruit de les grans transformacions estructurals, com la globalització. Sap imposar un imaginari hobbesià, segons el qual l’altre és algú que ens amenaça, algú de qui tenir por, que ens pot treure els serveis socials, que amenaça el nostre lloc de treball". Aquest dimarts, Abascal ha estat a les portades perquè la seva dona cobra una ajuda que ell tendeix a atribuir als estrangers.
Per al filòsof, l’extrema dreta produeix falses fantasies de poder: "Olora la por davant les grans disrupcions. Davant el sentiment de pèrdua de control sobre els esdeveniments, l’extrema dreta proposa una manera fàcil de recuperar el control. És Donald Trump prometent una edat d’or davant la suposada decadència. És l’eurofòbia assegurant un futur esplèndid si es vota pel Brexit".
L’erosió de la confiança en les institucions fa la resta. Just Serrano assenyala com els moments en què sembla que res funciona, quan l’escola mostra esgotament, les infraestructures tenen esquerdes, s’estenen els corrents anticientífics. Pel filòsof, aquest panorama afavoreix l’objectiu de l’extrema dreta, que no és altre que guanyar l’hegemonia del sentit comú i "apropiar-se'n per conquerir el poder". "Per triomfar, necessita capgirar el que entenem per raonable, convertint en acceptable la crueltat amb què es tracta els immigrants o els més desvalguts", ressalta.
La dreta democràtica ha legitimat l’extrema dreta
Xavier Rius-Sant, autor de llibres com Vox, el retorn dels ultres que mai se’n van anar i Aliança Catalana, apunta a la dreta democràtica com a responsable de l’ascens ultra: "Els legitimen des del moment que endureixen el seu missatge, n especial quan els partits conservadors tradicionals es limiten a repetir molts dels arguments dels ultres".
El cas del PP és evident. El partit d’Alberto Núñez Feijóo va entrar ja fa anys en una cursa amb Vox per guanyar el discurs antisanchista. És un procés que s’ha vist a altres països, com a França, on Els Republicans van anar cedint terreny davant el Reagrupament Nacional fins a quedar minoritzats. O a Itàlia, on els conservadors -hereus de Silvio Berlusconi- són el soci menor de la coalició que dirigeix Giorgia Meloni.
Meloni, moderada?
Precisament Rius-Sant subratlla el factor Meloni. En ocasions, l’extrema dreta modula i matisa el seu missatge per assolir la majoria. Aleshores, quan la societat ja ha girat molt a la dreta, tot gest d’aparent suavització és aplaudit per alguns sectors. És el que ha passat amb Meloni, a qui el pragmatisme ha dut a posicions més allunyades de l’extremisme, com s’ha vist en la seva política europea o en alguna crítica a Trump. També a França, Marine Le Pen va introduir esmenes en el guió més extrem escrit pel seu pare, Jean Marie Le Pen.
El "sentit comú" ja ha estat conquerit i el debat polític transcorre dins del marc establert pel populisme ultra. Tant ha virat a la dreta el mainstream polític que solen aparèixer alternatives encara més extremes que el partit ultra establert. És el que s’ha vist a França amb Éric Zemmour i el seu partit Reconquesta, o ara amb el general Roberto Vannacci a Itàlia. També Vox, que ja olora ministeris, sembla mostrar en algun moment certa suavització del to, matisant la seva proposta d'il·legalitzar els partits independentistes. Quan Meloni sembla moderada, vol dir que el debat l’està guanyant l’extrema dreta.

