En moments clau com la investidura de Pedro Sánchez, els gestos són més rellevants -i calculats- que mai. No és casualitat, per tant, que Carles Puigdemont rebés amb tots els honors una delegació del PNB aquest divendres a Waterloo, ni que se'n distribuïssin múltiples fotografies, ni que el comunicat fos pactat entre les dues formacions, ni que els dos actors tinguessin la voluntat de reivindicar el seu "paper clau" a Madrid a les portes que arrenquin les converses de debò entre el PSOE i els potencials socis al Congrés. Les fotografies del líder a l'exili amb Andoni Ortuzar, president dels nacionalistes bascos, són l'enèsim senyal que Puigdemont està disposat a jugar la partida de la negociació amb les cartes obtingudes el 23-J.

Vol dir això que Junts, que ha entregat tot el poder decisió a Waterloo, acabarà investint Sánchez? El partit repeteix la fórmula "cobrar per avançat" com a mantra per definir l'actitud que adoptarà quan arrenquin els contactes reals amb els socialistes, de manera que el vot dependrà dels rèdits obtinguts i dels compromisos -calendaritzats, en el millor dels escenaris- signats. L'actitud de Puigdemont suposa un gir en l'estratègia seguida des de la moció de censura, i suposa una sèrie de debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats per a Junts.
 

Debilitats

La principal debilitat -i principal paradoxa- del partit és el resultat que va obtenir a les eleccions. Són set escons decisius, però amaguen els pitjors números de la història de l'espai postconvergent amb menys de 400.000 vots. Un escenari de no acord podria beneficiar Junts en la mesura que en una repetició dels comicis estiguin en disposició de superar ERC -una de les prioritats de Puigdemont-, però poden tenir -a diferència d'ara- un paper intranscendent si el PP i Vox sumen majoria absoluta. Puigdemont, per tant, perdria el rol de kingmaker desitjat durant els sis anys d'exili, i deixaria de tenir el futur de Sánchez a les seves mans.
 

Amenaces

El canvi d'estratègia de Junts passa per adoptar l'actitud negociadora que fins ara tenia ERC a Madrid, però amb unes formes -aparentment- diferents, més dures. El fet d'haver abonat el discurs del bloqueig -en campanya es menystenia la rellevància d'una repetició electoral, i fins i tot es deixava en segon terme un govern de dretes- pot confrontar el partit amb una part de les seves bases, dins les quals va calar el discurs de l'abstenció. I, al mateix temps, negar-se al pacte -un escenari que a les files més pragmàtiques preocupa, sobretot si es concedeix l'amnistia- pot fer perdre centralitat i percepció d'utilitat a les files de Puigdemont.
 

Fortaleses

La figura de Puigdemont s'ha revaloritzat des del 23 de juliol, perquè lluny de ser una "anècdota" -així el va definir Sánchez en campanya- s'ha convertit en peça clau de la política espanyola. El fet que aquesta negociació contingui elements que l'agermanen amb la tardor del 2017 també permet a Junts reparar elements de relat, com si es tractés d'una segona oportunitat d'avançar cap a la independència després d'una gestió erràtica de l'1-O. A banda, ERC ha assumit en solitari el desgast del diàleg amb l'Estat durant l'última legislatura, i ara Junts es pot aprofitar del camí que ja està transitat sense haver-se rostit prèviament.
 

Oportunitats

En el fons, i així ho recalquen des de la sala de màquines del partit, el dilema -i l'oportunitat- és la següent: "Ser els més coherents o bé tenir la capacitat de pressionar Sánchez durant els propers quatre anys". A banda, una de les oportunitats més clares del nou escenari, malgrat que mai s'hagi situat com a prioritat en públic, és que Puigdemont pugui tornar a Catalunya, i que ho pugui fer amb plenes facultats. Ja sigui per tornar a fer política amb la Generalitat en l'horitzó, o per continuar internacionalitzant la causa catalana des del Parlament Europeu. La decisió -sobre Sánchez i sobre el seu futur- estarà a cavall de la Moncloa i de Waterloo.