Santi Vila: «CDC només té solució si posa guanyadors al davant»

Entrevistem Santi Vila (Granollers, 1973) a la seu del Departament de Cultura amb Sant Jordi a tocar i un mes abans que surti el seu proper llibre, "Un moment fundacional". Després d'abordar la matèria cultural, que es publicarà en breu a NacióDigital, parlem del futur del procés i del partit, i comprovem que el conseller té discurs com per publicar-ne uns quants, de textos. Queda clar que la refundació de Convergència ha de ser profunda, que es defineix més com un patriota que no pas com un independentista i que està orgullós de representar la moderació i la tradició liberal. 

- Fins a quin punt és independentista Santi Vila? Se li ha qüestionat aquest component arran de la seva moderació. 

- Les paraules poden ser molt traïdores, perquè la moderació que pot ser com una arma llancívola, acusatòria, per mi és una actitud. Una persona moderada com és? Vol dir que actitudinalment pressuposa que l'altre mereix ser escoltat. Per tant, quan em diuen que sóc un moderat, m'ho agafo com un elogi. Moderat acostuma a ser sinònim de tou, i crec que és molt injust. Perquè jo sóc 200% patriota, i sempre he dit que, per mi, la independència senzillament és un objectiu instrumental. He arribat a la conclusió que, ara, el millor instrument que podem tenir per dotar de progrés la nostra societat és la independència. Per tant, vostè, té al capçal del llit, des dels catorze anys, el santoral independentista? No. Perquè, a mi, el que em mou a estar en política és el convenciment que com a servidor públic puc ajudar a fer progressar la meva societat. Conec, i tinc amics, a Convergència o a Esquerra, que em diuen que estan en política per aconseguir la independència de Catalunya. I jo no estic en política per aconseguir la independència de Catalunya. Jo estic en política perquè m'estimo la gent. 

- Potser el problema ve de les relacions Catalunya-Espanya. Tant aquestes relacions com el procés són coses molt complicades. Quan es parla de moderació, en l'independentisme, és fàcil interpretar-ho com una manca de decisió en el moment en què es tensi més tot. 

 - Insisteixo, ja et dic com defineixo la moderació. És una qüestió actitudinal, no ideològica. Ideològicament, hi ha un eix dreta i esquerra. Penso que estic al centre-esquerra, des de molts punts de vista. Ara, en relació a la independència? Estic amb el Govern que vol la independència i que treballa per la independència. Jo sóc una persona molt racional, no em moc mai per sentiments abrandats en cap direcció. Catalunya serà un país independent? Sempre he respost el mateix: només que el 50,1% dels catalans ho vulguin, ho serem. I el meu vot no faltarà pas, que no hi dediquin ni un segon. Ara bé, amb el 49,9% de la població, no ho farem. Que hem de fer un gest per fer no se què? Que no hi comptin, amb mi. Que ens passarem les lleis pel clatell? No hi comptin. Hem dit que per no perdre les classes mitjanes, per no perdre els que es desgastaran si fem les coses malament, els hem d'enviar permanentment un missatge de seguretat jurídica, perquè estiguin tranquils i confiïn en nosaltres. 

- I vostè assumeix aquesta funció?

- Alguns polítics, crec que també estem aquí per aportar això. I el dia que se'ns emportin per davant, tinc una mala notícia per a qui ho faci, perquè haurà matat el procés. El dia que determinats sectors liberal-progressistes, diguem, pensin que això no és de fiar perquè alguns van a fer de Catalunya Veneçuela, o alguns faran no se sap què que acabarà pitjor que amb en Macià, aquell dia, s'ha acabat. I estic absolutament convençut que si aquest procés té alguna possibilitat d'acabar bé, tindrà a veure amb la capacitat més de no equivocar-se, que no pas d'encertar. Si analitzes els moments alts i baixos del procés, els moments més alts des del punt de vista de suport a l'independentisme han tingut a veure amb errors estrepitosos de l'estat espanyol. I a la inversa. Quan això ha decaigut més és quan nosaltres hem estat decebedors. 

- Bon titular. Parlant d'ideologia. Segurament, és la millor recepta, però hi haurà gent que posarà cara estranya si els diu que és de centre-esquerra i liberal. 

- Però la història ens demostra just el contrari. La millor tradició socialista a Catalunya quina ha estat? La tradició socialista liberal, amb Pasqual Maragall com l'últim exponent, i anteriorment amb altres tradicions com Josep Pallach o, en el temps de la república, amb molts altres referents. Esquerra Republicana, d'altra banda, no és mai una esquerra de tradició marxista. Ara, es definiran com vulguin, però és una esquerra de base liberal. Convergència és la confluència de moltes maneres de pensar unides en un substrat inicialment nacionalista, o pujolista fins i tot, amb una diversitat ideològica molt gran, i avui dia sobiranista. Convergència té una complexitat major perquè CDC no pot ser només un partit a l'esquerra. D'aquí plora la criatura. Convergència ha fet una deriva, com l'ha fet tota la societat, conseqüència de la recessió econòmica, del que s'ha patit. Inevitablement, l'agenda que s'ha posat sobre la taula ha estat de temes, en la meva opinió, massa a l'esquerra. 

- Per part de CDC o en general?

- De Convergència i en general. Crec que per la societat, és dolent. 

Santi Vila, conseller de Cultura. Foto: Adrià Costa

- Entenc que no està d'acord amb Carles Campuzano en el sentit que CDC s'ha de definir com de centre-esquerra. 

- Aquesta definició queda curta. És absolutament insuficient per descriure què ha de ser Convergència. 

- Ni estratègicament, tenint en compte que la sociologia catalana tendeix al centre-esquerra, per no quedar escorats cap a la dreta?

- La gran batalla, a deu anys vista, serà entre el populisme d'esquerres que representa Ada Colau, i una oferta política que continuï sent meritocràtica, de societat emprenedora, de tradició liberal. Això sí, protegint els més febles, que és la bona tradició. Però una societat que té autoestima i que confia en ella mateixa, i que s'alegra que la gent guanyi diners. La gran batalla que viurem a Catalunya, a Espanya, a França, a Holanda... és entre el populisme i la tradició democràtica de base liberal, que la representaran els socialistes, els liberals i els conservadors, aquestes tres famílies. Els partits convencionals que han protagonitzat el progrés de la segona meitat del segle XX serem capaços de refundar-nos i fer el relleu generacional i tornar a ser vistos pels ciutadans com persones solvents? 

- I quines són les millors persones perquè Convergència aconsegueixi ser el partit essencial d'aquest pol polític?

- Les persones que han guanyat eleccions. No crec en el polític de saló. I no crec en el polític de despatx. Per mi, CDC només té solució si posa al davant guanyadors. Els alcaldes amb majories absolutes, els polítics que tenen ciutadans que els estimen. Si posem al davant perdedors o persones que no s'han presentat mai, no farem res. 

- Per concretar, si és possible, s'hauria d'apostar més per l'expresident Artur Mas o per Santi Vila, Marc Castells, Albert Batalla i, en definitiva, una nova generació?

- Són coses diferents i complementàries. El president Mas, sense cap mena de dubte, ja està en condicions de jugar una veritable autoritat moral al partit i, crec, fora del partit. Crec que és una persona escoltada per tothom. I té una avantatge, i és que cada cop serà vist més com un home sense interès partidista, sense interès personal. Tenim la sort que, en un temps en què ja no queda autoritat moral, hi ha hagut un polític que, de gran o per força, ha fet un pas al costat. En aquestes circumstàncies, ell es pot erigir com una autèntica autoritat moral. Crec que aquest capital polític, pensant ara en clau domèstica, ha de ser utilitzat amb generositat per fer possible que tot aquest nou estol de polítics que tenim un quatre al davant diguem: va, posem-nos-hi.