02
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
03
de febrer
a les
9:43h
El president de l’Autoritat Portuària, Sixte Cambra, ha estat aquest dijous objecte d’un escorcoll per part de la Guàrdia Civil en el marc de l’operació Pika. El màxim responsable del Port de Barcelona, càrrec al qual va accedir el 2011 amb l'aval d'Artur Mas, sempre ha format part de l’entorn convergent i els seus lligams d’amistat personal amb l’expresident són ben coneguts.
Sortit de la factoria de directius d’Esade, va ser el director general del grup tèxtil Vilà. L’any 1990, va ser un dels fundadors, junt amb Luis Conde, de Seeleiger&Conde, la firma caçatalents que va tenir entre els seus fitxatges ni més ni menys que l’ex-presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre.
L’home de CiU al Barça
Sixte Cambra (Barcelona, 1952) va saltar al primer pla de l’actualitat el 1989 com a candidat a la presidència del Barça. Catalunya tenia aleshores tres règims. El pujolisme a la Generalitat, on Jordi Pujol conservava una hegemonia sense contrapesos. D'altra banda, el poder socialista dominava a l’àmbit municipal. I finalment, al Barça regnava Josep Lluís Núñez, el constructor sense gaires manies que havia construït un imperi immobiliari i havia guanyat contra pronòstic les eleccions al club de l’any 1978, arrabassant el control de l’entitat a la burgesia tradicional i suaument catalanista dels Montal i De Carreras.
Des de l’entorn de CiU sempre es va considerar el Barça com un objectiu a conquerir. Per l'ex-secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, fer-se amb la presidència del club era una obsessió. L’operació Cambra va ser la més elaborada i va forçar un Núñez autoritari i amb pèssimes relacions amb Pujol a concórrer a unes eleccions disputades. L’actual president del Port de Barcelona va perdre aquelles eleccions, però des d’aleshores va esdevenir un cap de pont rellevant en la voluntat de CiU de solidificar les seves arrels en el món de la burgesia, on topava amb resistències.
Cambra va ser integrat finalment en la directiva de Núñez com a vicepresident, dins dels pactes entre les diverses famílies culers. El 1999, amb el nunyisme en plena decadència i Joan Laporta fent una oposició dura, va abandonar la junta.
La pèrdua d'un set decisiu
Cal dir que Cambra ha protagonitzat algunes de les batalles electorals més sorprenents dins de les institucions del patriciat català. President del Reial Club de Tennis Barcelona, el novembre del 2009 va haver d’enfrontar-se a un contrincant en una entitat que només havia celebrat eleccions dos cops en 109 anys. El va vèncer Albert "Beto" Agustí.
Aquella va ser una derrota que va coure especialment Cambra perquè es va veure obligat a deixar la direcció del Trofeu comte de Godó, que organitzava des de feia 23 anys. Aquí el va substituir Albert Costa, capità de la selecció espanyola a la Copa Davis. Els seus crítics l’acusaven d’una gestió poc transparent i argumentaven que calia limitar mandats.
Tecnocràcia i discreció
Cambra es va incorporar plenament a la política com a senador per Barcelona en les llistes de CiU (1993-2004). No va ser una figura menor. Va dirigir l’àrea econòmica del grup a la cambra alta i durant una legislatura va presidir la comissió d’Hisenda. Ha estat present en molts dels grans esdeveniments de la ciutat, com els Jocs Olímpics, com a director de l’Estadi Olímpic.
Però el cert és que Cambra ha estat sempre un home discret. I en el si de l’univers convergent, pel seu tarannà, més còmode amb la CDC pragmàtica de temps passats que no pas amb l’actual línia sobiranista dels seus hereus. Tecnòcrata abans que res, la seva gestió al port ha merescut elogis (el 2015 va incrementar els seus beneficis en més d’un 6% amb la Xina com a primer soci comercial).
En el terreny polític, ha mantingut un perfil volgudament baix, evitant entrar en polèmiques o declaracions massa ideològiques. A una pregunta en una entrevista sobre la independència i la possible sortida de l'euro, va respondre assegurant que "en els cercles empresarials, la sortida de Catalunya de la zona euro no és ni plantejable".
Sortit de la factoria de directius d’Esade, va ser el director general del grup tèxtil Vilà. L’any 1990, va ser un dels fundadors, junt amb Luis Conde, de Seeleiger&Conde, la firma caçatalents que va tenir entre els seus fitxatges ni més ni menys que l’ex-presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre.
L’home de CiU al Barça
Sixte Cambra (Barcelona, 1952) va saltar al primer pla de l’actualitat el 1989 com a candidat a la presidència del Barça. Catalunya tenia aleshores tres règims. El pujolisme a la Generalitat, on Jordi Pujol conservava una hegemonia sense contrapesos. D'altra banda, el poder socialista dominava a l’àmbit municipal. I finalment, al Barça regnava Josep Lluís Núñez, el constructor sense gaires manies que havia construït un imperi immobiliari i havia guanyat contra pronòstic les eleccions al club de l’any 1978, arrabassant el control de l’entitat a la burgesia tradicional i suaument catalanista dels Montal i De Carreras.
Des de l’entorn de CiU sempre es va considerar el Barça com un objectiu a conquerir. Per l'ex-secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, fer-se amb la presidència del club era una obsessió. L’operació Cambra va ser la més elaborada i va forçar un Núñez autoritari i amb pèssimes relacions amb Pujol a concórrer a unes eleccions disputades. L’actual president del Port de Barcelona va perdre aquelles eleccions, però des d’aleshores va esdevenir un cap de pont rellevant en la voluntat de CiU de solidificar les seves arrels en el món de la burgesia, on topava amb resistències.
Cambra va ser integrat finalment en la directiva de Núñez com a vicepresident, dins dels pactes entre les diverses famílies culers. El 1999, amb el nunyisme en plena decadència i Joan Laporta fent una oposició dura, va abandonar la junta.
La pèrdua d'un set decisiu
Cal dir que Cambra ha protagonitzat algunes de les batalles electorals més sorprenents dins de les institucions del patriciat català. President del Reial Club de Tennis Barcelona, el novembre del 2009 va haver d’enfrontar-se a un contrincant en una entitat que només havia celebrat eleccions dos cops en 109 anys. El va vèncer Albert "Beto" Agustí.
Aquella va ser una derrota que va coure especialment Cambra perquè es va veure obligat a deixar la direcció del Trofeu comte de Godó, que organitzava des de feia 23 anys. Aquí el va substituir Albert Costa, capità de la selecció espanyola a la Copa Davis. Els seus crítics l’acusaven d’una gestió poc transparent i argumentaven que calia limitar mandats.
Tecnocràcia i discreció
Cambra es va incorporar plenament a la política com a senador per Barcelona en les llistes de CiU (1993-2004). No va ser una figura menor. Va dirigir l’àrea econòmica del grup a la cambra alta i durant una legislatura va presidir la comissió d’Hisenda. Ha estat present en molts dels grans esdeveniments de la ciutat, com els Jocs Olímpics, com a director de l’Estadi Olímpic.
Però el cert és que Cambra ha estat sempre un home discret. I en el si de l’univers convergent, pel seu tarannà, més còmode amb la CDC pragmàtica de temps passats que no pas amb l’actual línia sobiranista dels seus hereus. Tecnòcrata abans que res, la seva gestió al port ha merescut elogis (el 2015 va incrementar els seus beneficis en més d’un 6% amb la Xina com a primer soci comercial).
En el terreny polític, ha mantingut un perfil volgudament baix, evitant entrar en polèmiques o declaracions massa ideològiques. A una pregunta en una entrevista sobre la independència i la possible sortida de l'euro, va respondre assegurant que "en els cercles empresarials, la sortida de Catalunya de la zona euro no és ni plantejable".