Una sala noble d’una entitat emblemàtica de la societat civil catalana com la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP) ha acollit aquest vespre Francesc-Marc Álvaro, periodista assagista, diputat d’Esquerra Republicana en la legislatura passada i ara candidat de les mateixes sigles al Senat, que ha dissertat entorn el tema Entre l’algoritme i el Minotaure: un sobiranista català al Madrid DF. L’ha presentat Miquel Roca, president de la SEBAP, que conserva la capacitat per emmarcar amb concisió una situació complexa: “La indiferència pot suposar per Catalunya pagar un preu elevadíssim”.
Álvaro ha explicat el que ha nodrit la seva trajectòria per fer-lo un sobiranista, un socialdemòcrata, un europeista, un antifeixista. “Soc un moderat”, ha dit, però advertint contra el pragmatisme sense memòria i la reivindicació sense estratègia, que pot esdevenir un gest buit. Ha emprat el terme Minotaure, metàfora del gran poder que s’encarna al Madrid DF. Tot un bloc de poder format per elits de l’Estat, membres del poder judicial, grans mitjans i fins i tot la cúpula eclesiàstica.
El Minotaure és molt sensible quan alguna decisió o reforma qüestiona les velles estructures de l’Estat, com ha passat amb l’aprovació de l’amnistia. Aleshores, es mou ràpid per sortir al pas del que veu com una amenaça. Sap actuar de manera demolidora i al seu ritme perquè el poder que té li ve de molt lluny i està ben falcat. “El Minotaure no té pressa. I quan els catalans en tenen i ell no en té, els catalans solen perdre”, ha advertit el polític.
El candidat al Senat s’ha esplaiat també sobre el poder de l’algoritme, que ha colonitzat la política. "El clickbite ha matat les possibilitats d'explicar el món, però tornarà el cara a cara i el llibre", ha dit. L'algoritme “ens accelera, mentre el Minotaure ens atura”. L’algoritme com a esperonador de l’emotivitat que tant de mal ha fet a la política amb arguments. Álvaro ha assenyalat que entre els dos móns, el Minotaure i l’algoritme hi ha un espai, que és la política. Ha al·ludit a la “fractura de la veritat” com a tret característic del moment, que ha considerat més perillós que l’extrema dreta.
El conferenciant s’ha referit a allò que ve, “que és l’extrema dreta”, i ha definit Vox com “un producte molt espanyol, però molt global”, la versió local del trumpisme però alhora hereu del pòsit nacionalcatòlic. Un Vox que vol “substituir el PP, com la campanya està mostrant”. I ha advertit que si hi ha un govern del PP-Vox a l’Estat, “l’autogovern català serà el principal objectiu, no amb un 155 sinó per asfíxia”.
I els ultres catalans? “Són el cavall de troia del Minotaure”, ha assenyalat en referència a Aliança Catalana i l’orriolisme. Ha dit de forma contundent que el partit ultra català suposa un xoc frontal i un rebuig del catalanisme, tota la tradició en favor de la integració i la cohesió que van expressar de diverses maneres Paco Candel, el Guti, Josep Benet o Jordi Pujol.
Francesc-Marc Álvaro ha defensat protegir les institucions, afermar la unió entre les forces democràtiques i, si és elegit, treballar per una nova Entesa dels Catalans, regular les xarxes socials, allí on viu l’algoritme, i afrontar un nou pacte social, que passa per polítiques d’habitatge, que alimenten el malestar. Ha defensat la moderació com a valor, definint-la com la que fa possible distingir entre l’adversari i l’enemic. Una moderació que implica també paciència. Perquè el Minotaure en té molta.
El líder d’ERC, Oriol Junqueras, hi era present. Álvaro ha congregat també un grup nodrit amb aires transversals: els exconsellers Carles Campuzano, Ester Capella, Joan Manuel Tresserras, Jaume Giró, Ramon Tremosa, al costat d’històrics del país, com Miquel Sellarès, Enric Marín o Ferran Requejo. Aromes de centre esquerra, soldats potser cansats però disposats, de nou, a mobilitzar-se a l’intuir la gravetat de l’hora política.
“El que està passant no ens pot deixar indiferent”, ha expressat Roca. Álvaro ha afirmat que el 29-N és una batalla “existencial”: “Jo no puc estar al mig”. Un acte com el que s’ha fet a la SEBAP pot semblar fins i tot d’un altre temps perquè recorda que la política també pot ser el terreny de la idea, del debat nodrit de lectures i experiències, de l’intercanvi seriós de discursos. Els esdeveniments diran si aquesta defensa d’una política vigilant amb l’algoritme pot ser també combustible de futur.
