Xavier Domènech: «Poso en qüestió que el referèndum sigui l'espai de desobediència»

Xavier Domènech (Sabadell, 1974) ha donat ja el tret de sortida a la confecció del nou partit dels "comuns" . El líder d'En Comú Podem, la veu catalana amb més força al Congrés, és conscient del repte que té l'esquerra alternativa sobre la taula i també de les dificultats de la nova organització en un context en el qual seran constantment interpel·lats pel procés sobiranista. En dóna els detalls en aquesta entrevista amb NacióDigital.

- A la conferència que va fer la setmana passada va dir que els "comuns" s'han de situar en l'eix ideològic. Què volen ser els "comuns"?

- Som un espai d'esquerres i sobiranista, i agrupem al nostre entorn persones que procedeixen de l'activisme social i d'espais plurals ideològicament. Hem d'afrontar aquest debat, però l'hem de fer, no en funció de les preguntes i les respostes del passat, sinó tenint en compte les preguntes que ens planteja el futur. Les grans crisis mundials indiquen que hem de poder pensar societats amb models econòmics polítics i culturals que probablement ens portin a escenaris de societats post-capitalistes. En aquests debats ideològics sí que tenim uns fonaments prou clars: no apareixem del no res i emergim en un nou cicle històric en què el tema és la sobirania i la democràcia. Reclamem les sobiranies econòmica, energètica, social i nacional. I també la radicalitat democràtica. 
 
- Es defineixen en contraposició al model neoliberal?

- Clarament. Hi ha un problema de fons que és la construcció de l'hegemonia neoliberal que es gesta a partir dels anys 80, amb Thatcher i Reagan. En el cas de l'estat espanyol, es fa fort als anys 90. El que havia estat la socialdemocràcia espanyola bascula cada cop més cap a un model de social-liberalista. És el model que ha ordenat gran part de les noves legislacions i les noves formes de fer economia. Del que es tracta és de construir una nova eina per revertir aquesta hegemonia. Aquest és el repte de fons. 

- I en l'eix nacional, no s'han de situar?

- Sempre que ens hem presentat electoralment hem fet la proposta del procés constituent. Catalunya és una nació i ha de tenir una articulació constitucional. Sempre se'ns acusa d'ambigüitat per no definir-nos sobre la independència amb un sí o un no. És curiós que l'ambigüitat la defineixen uns grups polítics que ens van explicar que el 27-S era un referèndum i que el juny del 2017 Catalunya seria independent, els mateixos que ara han basculat i han tornat cap al referèndum. Sobre si som independentistes o no ho haurem de decidir en l'assemblea constituent. Per tant, màxim respecte sobre el que es decideixi. Ara bé, agafant el que ja som, és cert que som una força sobiranista però no majoritàriament independentista.

- Els "comuns" són conscients, però, que es poden trobar amb un referèndum en el qual el "no" no estigui dotat de contingut?

- No podem vincular la defensa d'un referèndum al fet que ens vagi bé o no. El referèndum s'ha de fer. Nosaltres defensem el referèndum pactat i el vinculem a moltes més coses: a una proposta d'estat plurinacional, per exemple. La proposta alternativa a la independència no és un "no" a la independència sinó que és una cosa dotada de contingut. Tan debò que es faci un referèndum. Ara bé, la proposta del president Puigdemont, de moment, sembla bastant aturada. Ara mateix només hi ha dues resolucions del Parlament. En el camp polític català, estem acostumant a fixar dates espasmòdiques. El referèndum ha de ser al setembre. I per què no a l'octubre o al juliol? 

- Confia, doncs, que el referèndum serà al setembre?

- En un procés en el qual constantment s'estan posant dates i després es canvien... Nosaltres, en dues campanyes electorals, vam defensar una proposta que es va considerar inviable. Ara, Junts pel Sí s'ha compromès amb el referèndum pactat. I diuen que, si no hi ha un referèndum pactat, al setembre es farà una altra proposta. Hem de ser respectuosos i esperar que la facin. 
 
- Els "comuns" han ocupat part de l'espai que ha deixat orfe el PSC. Vostè ja va dir que no estaven disposats a ser la versió 2.0 de ningú. Què aportaran de diferent?
- Aquest és un dels grans reptes que tenim com a espai polític. El que li està passant al PSC o al PSOE no és molt diferent del que està passant en d'altres llocs d'Europa. Ser socialdemòcrata quan hi ha creixement econòmic està bé, però les esquerres modernes neixen per donar resposta a les grans crisis del segle XIX. Has de poder demostrar que fas polítiques de justícia social en les pitjors condicions, no només en les millors. Hi ha camp per córrer en polítiques socials i polítiques de redistribució, però hem d'anar més enllà. S'ha parlat d'economia social, d'economia cooperativa, de nous models energètics... Hem de partir d'una humilitat: hi ha grans preguntes sobre la taula que han de tenir respostes però no les tenim totes acabades.
 
- Els "comuns" també han reivindicat una regeneració de noms, fins al punt que dirigents com Ricard Gomà van quedar fora del projecte de Barcelona en Comú. Jaume Collboni no és casta?
- A Ricard Gomà el veig cada dues setmanes. Vivim un canvi d’època i, en aquest canvi d’època, han de construir-se espais confluents. Això, a vegades, sí que implica una certa renovació de cares, però no s’hauria de perdre el capital polític de tota aquesta gent que porten molts anys treballant i que tenen també un paper important. En Ricard Gomà encara hi és en aquest procés, una altra cosa és que no sigui regidor.
 
- Hi ha diferències substancials entre el programa d'Ada Colau i el de Núria Parlon?
- Hi ha trajectòries diferents i, en termes de programa i ideari, Núria Parlon encara se segueix movent en els paràmetres de la socialdemocràcia clàssica i en l'intent de reconstruir el PSC, per la via de la renovació i la frescor. Nosaltres ens estem movent en un altre camp, el dels "comuns". El terme "comuns" simbolitza i evoca moltes coses: evoca una procedència i un tipus de model econòmic i de relacions socials, que té molt a veure amb la idea de buscar una alternativa al neoliberalisme.
 
- Vostè té una funció d'arquitecte en la confecció del nou partit dels "comuns", això ho admeten tots els socis. I també s'ha mostrat disposat a liderar-lo. En vol ser el candidat a la Generalitat?
- Sí, aquesta etiqueta me la vau posar vosaltres. Estic fent una feina d’acompanyament i de treball amb els diferents subjectes, que tots volem que arribi a bon port. Alhora, això pot significar assumir una certa rellevància pública en aquest procés, però és apassionant perquè és la construcció d'un nou espai polític per a Catalunya. Si ho fem bé, serà clau per transformar molts aspectes del país. És un projecte i una aventura apassionant, i assumiré les responsabilitats que els meus companys decideixin. Això ho decidirem en una convenció constituent. El tema de ser candidat a la presidència de la Generalitat és avançar-se molt. En tot cas, s’haurà de decidir per primàries. Però una reflexió: crec que un espai polític és bo que tingui diverses cares públiques, perquè és la millor forma de representar la pluralitat interna i electoral.
 
- Ada Colau ostenta el lideratge moral d'aquest nou partit. L'ha de presidir?
- Entenc que l’Ada té un lideratge simbòlic i real en aquest espai. No n’hem parlat de l’estructura de l’espai. Ara bé, el que representa l’Ada ha de ser-hi present.
 
- Ada Colau hauria de tenir un càrrec orgànic en el nou partit?
- No n’hem parlat, però jo crec que estaria bé que fos així. Estem en la discussió de l’ideari i del programa, i com s’articula és l’última fase del debat. Quan moltes coses han fallat, la gent busca que no fallin les persones. L’Ada, per trajectòria, sempre jugarà un paper rellevant.
 
- Joan Herrera i Dolors Camats ja han deixat pas. Joan Coscubiela ha de ser el portaveu del nou partit?

- Apuntar noms em sembla molt agosarat ara mateix. Coscubiela, en aquests moments, és portaveu de Catalunya Sí que es Pot. No estem pensant encara en perfils per fer això.
 
- Avança a bon ritme la construcció del nou subjecte polític?
- Ara veurem si podem adquirir una velocitat de creuer. És cert que vam plantejar aquest debat al gener i, mentrestant, no hem avançat tot el que hauríem desitjat perquè no esperàvem unes altres eleccions generals. Hem viscut un any d’una intensitat política i institucional enorme, que feia difícil tenir temps. S’han d'establir moltes converses i generar moltes complicitats. És un repte abocar-nos a un nou espai polític en el qual, un cop es construeixi, no tornarem a ser com abans. Aquest seria l’èxit de l’espai polític que volem construir. 

- Això de no ser com eren abans, ho han entès els partits que han de formar part del nou subjecte polític? 

- El grup promotor es farà sense quotes. S'ha de poder garantir que allò que cadascú representa estigui present en el nou espai polític i, alhora, assegurar-se que el nou espai polític el transformarà. Ara que és l'aniversari de la fundació del PSUC és un bon moment per reflexionar. El PSUC el conformen quatre partits i, al cap d’un any, les 3.000 persones que l'agrupen es transformen en 30.000. Tothom recorda què va ser el PSUC. Els partits van confluir i, de forma accelerada, perquè hi havia una guerra. La idea d'aquest espai polític és que es conformi quelcom que superi les parts. És una cosa que està bastant interioritzada. 

- Així, és compatible que Barcelona en Comú defensi, en un document, que els partits han de perdre protagonisme i, alhora, que els partits estiguin reforçant el seu perfil?

- Probablement, abans d’iniciar un procés que t’autotransforma has de poder marcar clarament què ets. Forma part del mateix procés.
  
- Vostè és una persona que ha mostrat sensibilitat amb els postulats de la CUP. Avala la seva estratègia de desobediència?

- Primer, ple respecte perquè els casos judicials que afecten els seus càrrecs electes són injustificables. Però sobre la desobediència, hi ha dues possibles estratègies. Per una banda, construir fases molt llargues d'acumulació de forces, que necessiten dosis de desafiament. Però també hi ha una altra opció, que és l'acció-reacció. Generes una acció, que provoca una reacció de l'Estat, que a la vegada permet entrar en una espiral d'augmentar la base de suports a la teva estratègia. Aquesta segona opció, molt poques vegades surt bé. No diria que sigui només una estratègia de la CUP, en participa més gent. Ara bé, quan l'acció-reacció va malament, surt molt malament. Perquè pot succeir el contrari del que esperes. No tinc tan clar que sigui bona ara mateix per a Catalunya. 

- És perillosa, doncs, l'estratègia de la CUP?

- La CUP, però també altres forces dins del procés, pensen que aquesta estratègia pot portar al desbloqueig de la situació. Com que et reprimeixen, crees solidaritat. I et situa en una dualitat: o estàs a favor del TC o a favor de la gent represaliada. La resposta és senzilla, estàs a favor de la gent represaliada. Però un cop has aconseguit aquesta resposta, això té possibilitats de generar noves majories, de construir un projecte nacional més ampli? No ho tinc tan clar. Més enllà de la condemna de la repressió, no comparteixo aquesta estratègia.

- El Govern ha d'impedir que els Mossos vagin a detenir Forcadell si reben aquesta ordre?

- El que seria paradoxal és que un Govern que ha fet diverses declaracions d'obediència a la legalitat catalana, prèviament a la llei de transitorietat jurídica, es trobi que ha de detenir a Carme Forcadell. El procés s'ha construït a partir de calendaris, cada cop més extensos, però hi ha dos problemes: les majories i com es fa efectiu el procés de desconnexió. Primer, el 27-S l'independentisme va guanyar les eleccions, però no es va acabar de guanyar un país. I segon, fer efectiva la desconnexió per construir la sobirania de Catalunya no es pot reduir a un problema tècnic, és un problema polític. I els problemes polítics els afronten els polítics, no els tècnics. 

- Es pot carregar sobre els Mossos la decisió d'una eventual actuació sobre Forcadell? 

- Això expressa una de les grans paradoxes del procés. S'ha descrit que els grans problemes del procés són les dates, l'aprovació d'una sèrie de lleis que ho resoldran tot i el que facin els "comuns". Hem de ser molt més sincers amb la ciutadania. Cal parlar més obertament de què signifiquen les coses que es proposen.

- Si Catalunya rep un "no" de Madrid al referèndum, els "comuns" desobeiran?

- Esperem a veure quina és la proposta de referèndum [que planteja el Govern i la CUP] i, a partir de la proposta, parlem-ne. El referèndum ha de tenir el suport de la comunitat internacional, ha d'interpel·lar la majoria de la població de Catalunya i ha de ser efectiu jurídicament. Per nosaltres, això es diu referèndum pactat. Si això es pot fer d'una altra manera, tocarà analitzar la proposta. Però els referèndums són els espais de decisió, no els espais de desafiament. Puc entendre la lògica política que es planteja: posats a desfiar, preferim desafiar sobre el dret a decidir que sobre la independència, perquè té més amplitud. Però un referèndum és un espai de decisió, no un espai de mobilització. Quan es converteix en un espai de mobilització, això és el 9-N. Hem de ser clars. 
 
- Es pot desobeir en algunes coses -per exemple, per aturar desnonaments- i, en d'altres, no?

- Es pot ser desobedient de moltes maneres. L'única cosa que poso en qüestió és que el referèndum sigui l'espai de desobediència. Lluís Companys va ser molt desobedient, per exemple, i no va convocar cap referèndum. Prefereixo esperar a veure la proposta de referèndum [que planteja el Govern i la CUP] abans de posar tots els problemes sobre la taula. Vull saber, per exemple, quin és el paper que jugarien els funcionaris amb un referèndum d'aquest tipus. Però si aconseguim el referèndum, estarem encantats.

- Com es pot aconseguir el referèndum que vostès desitgen tenint en compte la paret constitucionalista de Madrid?

- El referèndum que sempre hem defensat és el pactat, perquè la independència també s'haurà de negociar amb els mateixos interlocutors. I tenim el suport de múltiples constitucionalistes de corrents molt diversos, en termes ideològics, que diuen que aquest referèndum es pot fer. Més enllà d'això, però, a Catalunya hi ha hagut un debat que ha permès construir una coalició entre un partit de dretes i un d'esquerres amb l'argument que tot es podrà resoldre a partir del dia que hi hagi la independència. I fins que no arribi aquest dia sembla que no sigui possible decidir res. Per nosaltres, és important començar a construir per decidir, no esperar a decidir per construir. Tenim debats que s'han postposat des del 2012. Encara recordo que Oriol Junqueras deia a finals del 2013 que no donarien suport a uns pressupostos autonòmics, i ara és ell qui està fent uns pressupostos autonòmics. ERC segurament ha fet coses que no pensava mai que faria. Primer, aprovar uns pressupostos a Mas i després acabar pactant uns comptes amb Convergència que no poden parlar de fiscalitat progressiva. Nosaltres no participem d'aquesta lògica. I construirem una alternativa.

- Tenint en compte aquest escenari, els "comuns" se senten més propers al PSC o a ERC?

- És molt complicat. Quan ens trobem amb companys d'ERC hi ha un republicanisme que compartim, però no compartim la lògica que descrivia abans. ERC està duent a terme una operació: convertir-se en el gran partit nacional català. I això implica intentar menjar-se el votant de Convergència però, alhora, expressar-se com un partit molt d'esquerres. Quan ho vols ser tot, a vegades no ets res o et pots convertir-se en un guirigall. Ara, ERC corre el perill de travessar la frontera de ser un guirigall. En el cas del PSC, afronta un debat profund, més enllà del que han resolt al seu congrés. Per exemple, no entec la lògica per la qual el PSC ha renunciat al dret a dec idir. El PSC, que ja ha acceptat que l'Estatut pot ser una Constitució, ha d'acceptar també el marc del dret a decidir. Els socialistes estan en un procés de definició que fa difícil saber on aniran a parar. Cal saber quina serà la relació amb el PSOE i què significarà el socialisme català respecte el socialisme espanyol. El més important, però, és que nosaltres definim com a espai.

- Li sembla congruent el discurs que va fer Gabriel Rufián al Congrés durant la investidura de Rajoy?

- No ho va ser per dos motius. Primer, perquè amb el seu discurs va crear una enemic extern al PSOE, quan el grup parlamentari socialista estava trencant. I, en segon terme, perquè la seva radicalitat extrema no es correspon amb l'actitud d'ERC a Catalunya. Pots anar al Congrés i dir que Fernández Díaz és el pitjor que ha passat al món, però al mateix temps no pots finançar les escoles de la seva ordre religiosa a Catalunya. Pots afirmar que el PSOE ha traïcionat les polítiques socials, però al mateix temps no pots estar governant amb un partit que té problemes de corrupció més que evidents i que ha votat totes i cadascuna de les grans reformes de la dreta, des de la reforma laboral fins al rescat de les radials de Madrid. Qui manté al poder una Convergència decadent és ERC. I manté també les seves polítiques. Es pot justificar això per un bé major, però després no pots anar a Madrid a donar lliçons a ningú, almenys amb el to que va utilitzar Rufián.

- Vostè té proximitat amb la cúpula de Podem. El partit de Pablo Iglesias ha de redefinir la seva estratègia per ser la principal força de l'esquerra a Espanya?

- Podem ha constatat que ens trobem en un canvi de cicle. El cicle "del asalto a los cielos" ha arribat molt lluny, en termes de governs municipals, de trencament del bipartidisme o de construcció d'espai espai polític. Era un cicle de lògica electoral, que clarament s'ha acabat. Ara és el moment d'un debat a tres nivells: el model d'organització, que passarà per convocar un assemblea de Vistalegre 2, segurament a principis d'any; l'estratègia política; i l'estratègia parlamentària. I en aquest últim debat sí que hi participarem. Ens hem quedat com l'espai central de l'oposició, i això significa ser molt contundents en la construcció de l'oposició. Però, alhora, hem de construir interpel·lacions molt àmplies per cercar majories alternatives, de present i de futur.