Manuel Barbero: «El més terrible del cas Maristes és que no s'ha escoltat les víctimes»

El pare d'una de les víctimes del cas Maristes, Manuel Barbero, publica un llibre sobre l'experiència personal i del seu fill | Carrega contra la passivitat dels polítics, en especial del PDECat, quan tot va sortir a la llum

Manuel Barbero en la seva visita a Sabadell
Manuel Barbero en la seva visita a Sabadell | Albert Hernàndez
15 de març de 2018, 07:00
Actualitzat: 17 de març, 9:56h

Manuel Barbero en la seva visita a Sabadell Foto: Albert Hernàndez


El febrer de 2016 va sortir a la llum un possible cas d'abusos sexuals a l'escola Maristes Sants-Les Corts. Un fet que va suposar destapar una presumpta trama de pederàstia i que té darrere un nom: Manuel Barbero. El pare d'una de les víctimes que des del minut 1 ha estat un corcó per "trobar respostes" i exigir "justícia", no només pel seu fill, per totes les víctimes.

Amb Sabadell hi té una relació especial, un sabadellenc, Félix Colomer, es va embarcar en una feina d'un any per elaborar el documental Shootball, que té com a particularitat l'aparició del pederasta confés, Joaquín Benítez, i les víctimes mostren el seu rostre. I aquest dijous presenta a la Llar del Llibre Un silenci a crits (editorial Comanegra), un títol que parla per si mateix.  

- Quan es posa davant un full en blanc i comença a escriure?
 
El llibre està fet des de l’estiu de 2016, poc després que sortís el cas Maristes. Li hem donat voltes, perquè no sóc escriptor, sóc un instal·lador de calderes. Té un llenguatge molt planer i explico les meves intimitats, fins a tal punt que relato dos abusos que vaig patir quan tenia cinc i onze anys. Ho havia d’explicar, tenia una necessitat. El llibre em va ajudar a vomitar tot el que tenia dins i és una demostració, de cara a les víctimes, que un se’n pot sortir. Ara, es necessita paciència, perquè els abusats culpem la família. Jo ho vaig fer  i el meu fill ho ha fet amb mi, pel simple fet de no saber veure el que estava passant.
 
- L’edició d’aquest llibre és una mena de pressió, perquè deixin de prescriure els delictes de pederàstia?
 
No, l’objectiu és que aquelles persones que siguin víctimes d’una agressió sexual denunciïn i no s’amaguin durant anys. Que ho facin, perquè hi ha un acompanyament, amb professionals, durant aquest procés. Ara mateix, no hi ha preparació per oferir aquest servei a les persones que vulguin denunciar. D’altra banda, no estaria malament que augmentessin els anys de prescripció i que s’equiparés de forma homogènia a tota la Unió Europea. Tot i que sóc conscient que la imprescriptibilitat no existirà mai a Espanya.
 
- Aquest acompanyament que reclama i la manca de preparació ho diu perquè, en el seu cas, li han recomanat: “Manuel, millor oblida-te’n?
 
Els advocats són els primers, que si no ho veuen clar, et diuen que no denunciïs, perquè serà un calvari per a la família i el nen. També els psicòlegs van en aquesta línia. Això és símptoma que alguna cosa no està funcionant bé. Hem de posar tots els mitjans per formar pares i alumnes perquè sàpiguen detectar quan hi ha un abús i així es posin tots els mecanismes en marxa. Hem estat capaços de donar la veu d’alarma, sensibilitzar i que els mitjans de comunicació se’n facin ressò, només cal que l’administració posi els recursos. Actualment no s’està fent res.
 
- Hi ha una llei dedicada als infants, aprovada el 2010.
 
Està desplegada en un 50%, no hi ha dotació econòmica. Cal més legislació, hi ha inactivitat política, més enllà de la conjuntura actual. Insisteixo, cal un procés d’acompanyament, cal un equip professional per donar suport a les persones que denuncien. He muntat una associació, Mans Petites, però encara no tenim un espai idoni ni la gent per dur a terme aquesta tasca, que, per altra banda, no em pertoca fer a mi.
 
- Parla de política en el llibre. De fet, de la hipocresia que hi ha en aquest món.
 
A mi em fascina la política i, un cop he conegut a fons aquest món, m’ha decebut. En els últims dos anys qui ha fet política he estat jo, movent-me per intentar canviar lleis, tot i no ser un polític. I no paro, segurament, en un mes assistiré al Congrés dels Diputats per parlar del cas Maristes. També tinc previst anar a la comissió de Drets Humans de l’ONU. Estic treballant amb una de les secretàries de Kofi Annan, que és catalana.