Jordi LLuís Aparicio Serrano (Sabadell, 1975) està rodejat de màquines de cosir des que va néixer. “Jo jugava en aquest passadís”, explica mentre assenyala el terra del seu taller, a la rerebotiga del carrer de la Creueta, al centre de Sabadell. La botiga Máquinas de coser F. Aparicio va aixecar la persiana per primera vegada el 1963 com una delegació de la marca Bernette a Sabadell. De fet, els seus pares es van conèixer a la central de Wertheim Màquines de Cosir. Des de llavors que s’ha convertit en una botiga de referència en venda i reparació de màquines de cosir i complements per a la costura. “De petit muntava petits circuits elèctrics perquè m’apassionava”, explica en Jordi. Ell va agafar el timó de la botiga definitivament als 28 anys, després d’enamorar-se de l’ofici un cop havia passat l’adolescència. “M'agrada molt, a més, la imaginació que necessites per fer enginys i reparar coses, i m'agrada molt el tracte amb el públic, la gent i intentar fer les coses ben fetes” explica per definir-se. Ara són 3 treballadors, però en van arribar a ser el doble. Fa uns deu anys va voler obrir la distribució en l'àmbit nacional. “Anava a totes, tenia energies”, assegura. Ara, més de 60 anys després, la botiga veu cada vegada més a prop el dia de tancar la persiana per última vegada. De fet, l’Aparicio és només una de les dues botigues de màquines de cosir que queden a la ciutat, una ciutat que es va fer gran gràcies al tèxtil. Malgrat que encara queden anys perquè el Jordi es jubili, el gerent de la botiga creu que no hi haurà relleu.
Ha provat de buscar un aprenent?
És un tema molt delicat. Et diria que ara mateix és inviable. El cost econòmic d’agafar un aprenent és molt gran, per tant, s’ho ha de prendre molt seriosament. Amb temes de contractació només hi ha empleat i ocupador. Per tant, a efectes pràctics soc igual que la SEAT, per exemple. Trobo que no és just. A més, es necessiten mínim cinc anys per tenir un bon nivell i deixar-lo sol treballant. És una professió molt especialitzada i s’ha de tenir molta paciència per aprendre-la. Cal conèixer cada peça, com funciona cada cosa… i cada màquina és un món.
I no té ajudes econòmiques?
No. I trobo que l’estat ens hauria de subvencionar per poder transmetre aquests coneixements. Jo he de fer tota la inversió en ell i, a més, ningú m’assegura que després es quedi. Vaig estar un temps amb un noi que va marxar a muntar la seva pròpia botiga de màquines de cosir…
És una professió molt complexe en la que es necessiten com a mínim cinc anys per poder treballar sol.
I ho relaciona amb falta de constància, d’interès…?
És un procés lent i molta gent no aguanta. Penso que la societat actual no està del tot preparada. Trobo que a les actuals generacions els falta la cultura de l’esforç. Així com abans tothom volia ser futbolista, ara tothom vol ser Youtuber. Ningú vol treballar amb les mans. A més també costa d’entendre que potser per cobrar bé hauràs de treballar 5 anys. La gent ho vol tot al moment.
Si tothom es troba en la seva situació, el Sabadell del futur seran només grans negocis.
Jo no estic d'acord. Tinc molts clients petits, que amb internet han trobat la possibilitat de poder sortir al món. Penso que aquestes iniciatives hi són, tot i que sí que és cert que les ciutats canviaran molt i el model de fer negocis mutarà. Ja no serà la botiga de tota la vida. Ara tot és digital i crec que ens acabarà passant factura. Viurem en un món on totes les ciutats seran iguals, les grans ciutats tindran les mateixes botigues. Moltes ciutats ja són iguals entre elles amb les grans superfícies i els petits comerços quedaran relegats a venda per internet perquè econòmicament no podran estar ubicats en un gran centre com el de Sabadell. I això també és una pèrdua d'identitat a la ciutat.
Viurem en un món on totes les ciutats seran iguals, les grans ciutats tindran les mateixes botigues
Troba que és important mantenir aquesta identitat?
En un centre de ciutat on només trobes Zara, Bershka… s’han de potenciar els petits artesans amb un valor afegir. Aquells que formen part de l’ADN de la ciutat. El dia que jo tanqui, Sabadell perdrà una mica de la seva identitat. Amb els temps que venen s’han de protegir i potenciar els petits artesans que fan productes de molt bona qualitat a un preu competitiu. Muntar una fàbrica cada vegada surt menys a compte. Si potenciem el petit productor, podrem lluitar contra una globalització desmesurada. Formo part de la Junta de Sabadell Comerç Centre i estem intentant no perdre la personalitat de la ciutat, però no és gens fàcil. La nostra tasca és d’assessorament, però després l’Ajuntament fa el que vol. No ho posen gens fàcil per obrir aquests negocis amb un valor afegit.
Com és la clientela?
En general, són dones d’una certa edat que sempre han cosit, tot i que la pandèmia ha rejovenit molt el sector. La gent tancada a casa que tenia una màquina de cosir i no l'havia fet servir mai a la vida de cop un dia van dir “ostres, anem a cosir”. Pensa que durant la quarantena es van acabar les màquines de cosir amb alguns fabricants. Va ser un boom que ningú s’esperava i va ser fantàstic. De totes maneres, el comerç digital ha fet molt mal. Per internet tot sembla molt més fàcil.
En quin sentit?
Perquè la gent, així com abans, quan s'anava a comprar un electrodomèstic, anava a un lloc que sabia que me'l repararien i que m'assessorarien, això s'ha perdut. Jo, la informàtica, per exemple, no la compraré mai per internet o en una gran superfície. Busco un professional que després em pugui donar servei al barri.
S’ha perdut la cultura de comprar al barri?
Pel que fa a la màquina de cosir qui millor que un professional proper per assessorar quina és la millor màquina per comprar, quin ús li donaràs, quant et durarà, quin servei de postvenda podem tenir i quin servei de recanvis ens donarà? I és que la gent no pensa que la màquina necessitarà manteniment. Per desgràcia, les grans marques a tota la vida, avui en dia són grans comercialitzadores que no els interessa tenir recanvis. Venen sobretot per internet i en grans superfícies. Tot i que la llei diu que el fabricant està obligat a tenir recanvis per cinc anys, moltes no ho compleixen.
Però això abarateix els costos també.
Mira, aquesta gent fan uns números molt fàcils. Calculen quanta gent les farà servir més d’un dia, i d’aquestes miren quantes es faran malbé en període de garantia. Calculen que fins a un 25% de les màquines tindran incidències en els primers anys, és molt fort eh. Llavors miren quanta d’aquesta gent tindrà el tiquet. Conclusió: canvien les màquines d’un 1% de la gent i la resta, es llencen.
Hi ha gent que no és consicent que reparar té un cost.
Un 25% és molt, els materials imagino que no són massa bons.
Ens hem acostumat al Shein, al Primark… les coses no tenen preus tan baixos. Abans ha vingut una senyora que té una màquina que és eterna. No s’haurà de llençar mai. Ara això seria impossible. Pel que costaria no la pagaria ningú. Impossible. Han apujat els preus dels materials, de la mà d’obra… Es fan productes més barats, però que duren menys. Això repercuteix negativament els comerços d'aquí.
A més, ara les coses quan es fan malbé les llancem.
Reparar, avui dia, és una revolució. L’altre dia em van passar una frase que em va agradar molt, “En l’era del consum, reparar és un acte de rebel·lió”. Gran frase. Això és el que intentem aquí.
T’has trobat amb gent que fa aquest “acte de rebel·lió” pensant, per exemple, en el canvi climàtic?
Hi ha gent que sí. M’he trobat amb gent que deia “jo vull que m’arregli la màquina el Jordi”. I t'ho diuen clarament perquè ho volen. Nosaltres intentem arreglar sempre. Som especialistes en recondicionament de màquines, però això també té un cost. Jo he de cobrar el 21% d’IVA, més les peces i evidentment les hores feina. Això a França no passa, no cobren l'IVA en les reparacions. A vegades m’he trobat gent que no és conscient del cost de les reparacions.
