«Un negoci d'aquest tipus és irrepetible»

La identitat de les ciutats queda retallada cada cop que un negoci històric abaixa la persiana. A Sabadell ja són molts, potser masses, els establiments amb solera que han hagut de plegar per l'embat de la crisi, el poc suport que diuen rebre de les administracions i l'impacte que tenen les grans firmes i el negoci per Internet. Avui a Sabadell un d'aquests negocis tancarà per sempre. La Moda, la merceria del passeig de la Plaça Major, s'acomiadarà de la clientela aquest vespre, quan l'Assumpció Oristrell, la seva mestressa, posarà el cartell de tancat per sempre més. N'ha parlat en una entrevista a NacióSabadell.

- Sou dels negocis amb més solera dels que quedaven a la Plaça Major.

- Si, el meu avi, en Joan Oristrell Fàbregas, la va obrir al 1931. Ell era llauner, músic, i fins i tot va anar a la guerra de l’Àfrica. De fet, el van condecorar perquè el van trobar mig mort, però se’n va sortir. Era d’aquells supervivents nats, i després va acabar obrint una cosa tan delicada com una merceria!

- Diu, però, que era músic.

- Tocava el violoncel, venia d’una família amb molta tradició musical. El seu germà, per exemple, era més jove i va ser pianista al Liceu. Organitzaven els Cants Corals de Sant Cugat, d’on eren originalment. Ell, el seu germà, un cunyat i un amic anaven pels cinemes els diumenges a tocar en directe, quan el cinema encara era mut.
 
- I llauner?

- Sí, d’ofici. De fet, feia el manteniment al camp d’aviació de Castellar del Vallès durant la República. El seu pare tenia la Ferreteria Oristrell a Sant Cugat, i el meu avi era el fill gran. Al cap de poc temps de treballar-hi, però, va deixar la ferreteria, volia buscar alguna cosa per a poder-se dedicar amb la meva àvia. Van venir a Sabadell i van trobar que hi havia un negoci, la merceria La Búlgara, que es traspassava, i se la van quedar. La meva àvia, l’Assumpció Rull, que sembla que era bastant presumida, li va canviar el nom i la va rebatejar com La Moda. Ella era d’Ivorra (Segarra), i va anar a treballar a Sant Cugat de telefonista, i va ser quan es van conèixer amb el meu avi.

- Una bonica història!

- Ella, però, va morir jove. El meu pare tindria llavors uns 25 anys. Més tard es va tornar a casar, es va instal·lar a viure al pis de sobre de la botiga i va continuar el negoci amb la meva mare, que sabia cosir. En aquell moment, a les merceries també s’hi feien barrers per a casaments, tocats per a núvies, i hi  havia moltes modistes, i la mare donava bones instruccions.
 
- La botiga té una curiositat, i és que té dues entrades des del mateix carrer.

- Sí, l’original és la del 1931, per on tothom entra, i la del costat s’hi va sumar al cap d’uns tres o quatre anys. L’edifici del costat es va posar a la venda, i els meus avis van comprar-lo. Ells tenien la merceria, que llavors era petita, i van decidir ampliar-la. L’original es manté encara avui com a llogada, i la resta de la botiga és de propietat. Penseu que l’original era un espai compartit amb un estanc. Al final es van posar d’acord a l’hora de fer l’edifici, el primer del constructor Mañero a Sabadell, i van unir les dues botigues.

- I com va arribar a vostès?

- Quan el meu pare va morir, se la va quedar la meva mare amb les meves dues germanes. El meu marit ja hi treballava, en Toni Manent. Al poc, però, les dues van decidir fer el seu camí. Una d’elles va obrir la botiga Kipling del centre de la ciutat, i l’altra va marxar a treballar a la universitat. Al final, al 2009, vaig entrar-hi jo, que en aquell moment treballava en un banc. Però al cap de poc vam tenir dues crisis: l’econòmica i l’inici de les obres de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) del centre. S’hi van instal·lar unes tanques, i va ser la pitjor època de tota la història de la botiga, catastròfica, i de fet és un dels motius pels quals el negoci no té continuïtat.
 
- Van tenir molta incidència en el comerç del centre.

- Després de l’esforç per tirar endavant un negoci, amb les hipoteques que comporta, les obres ens van enfonsar. Nosaltres fins llavors teníem vuit empleats, i ara en tenim tres. D’un any a un altre, vam passar a facturar la meitat.

- I la venda per Internet?

- Ens ha passat factura. La gent cada cop compra més a través d’aquests sistemes, i a més els nostres propis proveïdors fan competència deslleial. Mentre nosaltres hem de marcar un preu per tenir un marge de benefici, ells el baixen a través de la xarxa.
 
- El comerç tradicional sembla estar en una crisi profunda.

- Hi ha moltes botigues històriques que han tancat, i ja en queden poques de les d’abans. Nosaltres ja sabem que un negoci d’aquest tipus és irrepetible, necessites una inversió, una persona que estigui en autoservei, i aquest tipus de comerç tradicional ja s’ha acabat.

- I què hi diu la clientela?

- Nosaltres ens quedem amb les generacions que han passat per aquí, avis, fills i nets. Ara ens venen a veure i ens donen el condol, penseu que hem conegut mil i una històries, coneixem la vida de moltíssimes persones de la ciutat, i això cap franquícia ni cap negoci per Internet ho podrà tenir mai. Volem reivindicar la venda personalitzada.
 
- I quin ha estat el moment de màxima esplendor?

- Claríssimament, quan el Mercat Central provisional es va instal·lar al Passeig de la Plaça Major, pe les obres que es van fer a l'original. La gent anava i venia, i feia les seves compres quan passava per aquí davant.

- Ara, però, posen punt i final a l’aventura.

Abaixem la persiana. Deixem el local, jo vaig néixer de fet al pis de dalt. Però el deixem en bones mans. La meva germana traslladarà la seva botiga Kipling aquí, així que a finals d’any hi tornarà a haver moviment. Ara ens dedicarem a viatjar i a dedicar-nos a les nostres aficions. Abans de tancar, però, farem una trobada amb els clients de tota la vida.