Després de cursar la Secundària i el Batxillerat a Sort, l'any 2011 va marxar a estudiar art i disseny a l'Escola Massana de Barcelona, on va descobrir que la joieria era la seva passió. Posteriorment, va fer el màster de formació del professorat, però mai s'hi va acabar dedicant. El seu objectiu era tornar a les arrels i treballar del que li agradava. Una idea que ha aconseguit fer realitat.
- Què li va impulsar a fer-se joiera?
Quan vaig tornar a Caregue primer vaig treballar al món de la restauració: hotels, albergs... i anava compaginant-ho fent alguna cosa de joieria. I penjant-ho a les xarxes socials, vaig començar a veure que a la gent li agradava, i a mi em motivava molt fer alguna cosa que era diferent aquí al Pallars. No hi havia ningú que es dediqués a això. A mi m'agrada molt el món rural, el bestiar, la muntanya... i vaig començar a endinsar-me en fer joies que anessin orientades amb això. Va ser el que em va impulsar més.
- Quin és el seu públic potencial? Es limita al Pallars?
- Ara mateix venc bastant a altres comarques també, sobretot en comarques com el Ripollès, el Berguedà o la Cerdanya. Hi ha molt ramader que em compra molta joia allà, i sobretot són dones. Aquí al Pallars Sobirà, com que també tinc dos punts de venda a Llavorsí i a Sort, doncs la gent compra, especialment la que ve pel turisme. I a través de les xarxes socials també, sobretot per Instagram.
Un anell de plata amb la forma d'una flor de neu fet per la Clàudia. Foto: Cedida
- Es veuria fent el mateix negoci a Barcelona?
- Bé, potser sí que podria fer de joiera. Però el que faig aquí no ho podria fer en un altre lloc, perquè l'entorn sí que porta a fer aquestes joies personalitzades, orientades en la muntanya, els animals...
- Va tenir clar des del principi que el Pallars Sobirà era les seves fonts d'inspiració?
- Totalment, des del primer dia.
[blockquote]"El que faig aquí no ho podria fer en un altre lloc"[/blockquote]
- Què creu que és el que li permet treballar en un entorn rural, sovint amb manca d'oportunitats per a petits empresaris?
- S'ha de donar molt valor a les xarxes socials perquè en un moment arribes a tot arreu. Et veu molta gent i pot comprar fàcilment. Si no, hauria de tenir una botiga física, que cada vegada és més complicat poder-ho mantenir. I no sé si hagués tingut l'èxit que he tingut fins ara.
- Com és la vida de joiera?
- És una feina que pots fer en qualsevol lloc. Tens el teu taller a casa, i això et facilita molt les coses. I l'entorn també et permet estar més tranquil·la a l'hora de fer una feina com aquesta, que necessita molta dedicació i concentració. Crec que aquí al Pallars és idoni per poder-ho fer.
La Clàudia té dos punts de venda a Llavorsí i Sort, i també ven a fires i a les xarxes socials. Foto: Cedida
- Precisament, viu i treballa a 1.155 metres d'altitud. Es considera una privilegiada?
- Totalment. No ho canviaria per res del món!
- Pel que fa a la resposta de la gent del seu voltant, com van rebre al principi les seves joies?
- Crec al principi a tots els costava una mica de veure-ho, i que encaixés. Sobretot als de casa meva, que no ho veien per enlloc. Però després, en començar a fer un tipus de joia concreta i més personalitzades, van tenir una molt bona rebuda.
- Creu que les seves "joies rurals" ajuden a donar a conèixer el Pallars fora de la comarca?
- Jo crec que sí. Les xarxes socials t'obren les portes a mostrar una mica la manera de viure i de fer.
[blockquote]"Ens cal més suport de les institucions"[/blockquote]
- Troba a faltar suport de les institucions?
- Caldria reforçar-ho, i més en un territori tan petit com el nostre. Amb coses tan simples com per exemple una fira, on et fan pagar el mateix que a una persona que ve de Barcelona. I al final el que fas és donar a conèixer un ofici, el teu territori, i a més treballes des d'aquí, que no és fàcil.
- Vostè treballa sola. Ha pensat mai a expandir-se o contractar una altra persona?
- Sí que m'ha passat pel cap, però llavors penso que el projecte perdria tota l'essència. Perquè al final el que m'agrada és la personalització del producte, poder parlar amb la persona, saber qui vol allò i per què ho vol; el contacte. Si tingués a algú més, tot això ho perdria.
Petita mostra de "joies rurals" fabricades per Clàudia Bellera. Foto: Cedida
- Què li falta al Pallars?
- Sobretot bones comunicacions.
- I què creu que li sobra?
- És complicat. Hi ha una manera de fer amb el turisme que es menja tota la resta. No es dona prou valor als altres sectors, que potser no vivim tant del turisme. Sí que vens quan hi ha turisme, però no és l'únic i bàsic.
- Dediquen més recursos a coses concretes?
- Sí, com a les estacions d'esquí, que al final són estacionals. Jo he de viure aquí tot l'any i sempre del mateix. Caldria trobar un equilibri entre tot.
