12
d'octubre
del
2023
Actualitzat
a les
18:35h
L'atac de Hamàs a Israelde dissabte passat des de la franja de Gaza ha retornat la guerra a l'Orient Mitjà i amenaça d'escalar el conflicte fins a extrems insuportables. La resposta del govern de Tel Aviv ha estat contundent, amb un allau de bombardejos sobre Gaza i l'inici d'una operació militar massiva que a hores d'ara encara es desconeix quin abast pot adquirir. L'objectiu de les autoritats d'Israel és que Gaza "no torni a ser mai més el que era". La guerra ha causat impacte en la comunitat internacional. També a casa nostra.
L'acció terrorista del Moviment de Resistència Islàmica ha estat tan sorprenent i agosarat que ha agafat Tel Aviv amb la guàrdia baixa i està sent viscut per la societat israeliana com una humiliació sense precedents. Les preguntes s'acumulen mentre Israel i Palestina es converteixen de nou en un camp sagnant de batalla. Aquí teniu 10 perquès sobre una crisi de resolució incerta.
La penetració de Hamàs en territori israelià és la més greu que ha patit l'estat jueu des de la guerra del Yom Kippur, fa ara just 50 anys. No s'entén sense el moment polític que viu l'Orient Mitjà. Els Acords d'Abraham, impulsats per l'Administració Trump, van suposar l'inici d'una normalització diplomàtica entre Israel i la majoria de països àrabs. El primer a obrir relacions diplomàtiques amb Tel Aviv va ser els Emirats Àrabs Units. Després vindrien Bahrein, el Marroc i el Sudan. I ara s'estava en vigílies d'un acord amb l'Aràbia Saudita, el que seria un esdeveniment geopolític de llarg abast. Aquesta dinàmica implica l'aïllament del règim iranià i la marginació de l'expedient palestí de l'agenda internacional. "Algú" ha volgut estroncar aquesta tendència i recordar que el problema palestí està ben viu.
Durant anys, Tel Aviv ha menystingut el lideratge palestí i ha mantingut les seves reivindicacions fora de les prioritats de la política israeliana. El govern de Beniamin Netanyahu ha pecat de supèrbia, donant per neutralitzat l'enemic. D'altra banda, però, ha acabat sent víctima del seu mateix extremisme. La influència dels colons més radicals és determinant en l'executiu a través de partits com Poder Jueu, a banda dels ultraortodoxos del partit Shaas. Contingents militars s'han desplaçat a Cisjordània per protegir els colons -sempre en conflicte amb la població palestina- i això ha contribuït a deixar descoberta la frontera de Gaza. A més, com explicava recentment el periodista de La Vanguardia i expert en relacions internacionals Ramon Aymerich, fiar-ho tot als sistemes de tecnologia punta ha fet oblidar la necessitat de disposar de bones antenes sobre el terreny.
Un centenar llarg de persones, majoritàriament civils, està en mans de Hamàs des de l'operació duta a terme dissabte passat. Per copsar la rellevància d'aquest factor cal recordar com va anar el segrest del sergent Gilad Shalit el 2006. Hi va haver unes llarguíssimes negociacions que van durar 5 anys. Hamàs reclamava l'alliberament de tots els 9.000 presoners palestins que hi havia en aquell moment. L'any 2011, finalment, 1.000 reclusos van ser posats en llibertat a canvi de la de Shalit. Hamàs sap que té un botí però també és obvi que les situacions són diferents. I aquell segrest no va impedir accions militars de càstig a la franja. Els hostatges d'avui tampoc ho impediran.
És, junt amb Cisjordània, el territori reconegut en els Acords d'Oslo com a sotmès sota el control de l'Autoritat Nacional Palestina. Amb una població d'uns 2.300.000 habitants i una densitat de 5.500 hab/km2, és un territori situat en el sud-oest d'Israel, amb sortida a la Mediterrània i un punt fronterer amb Egipte pel Sinaí. La situació social que s'hi viu, però, és explosiva, amb prop d'un 50% d'atur i un 40% de menors d'edat. Els talls de llum i aigua, l'estat dels serveis humanitaris i la pràctica impossibilitat de sortir a pescar agreuja el quadre de Gaza, on la densitat demogràfica fa també inviable una guerra "quirúrgica". D'altra banda, l'objectiu de Hamàs és tornar a convertir Israel en el gran enemic de tot el món àrab i el preu en vides humanes que això impliqui no treu la son a l'organització.
Israel és governat per la coalició més a la dreta de la seva història. El Likud de Netanyahu compareix executiu amb formacions ultraortodoxes i amb Poble Jueu, supremacista jueu, que controla el ministeri de Seguretat. El juliol passat, el Parlament va aprovar una llei que deixa el Tribunal Suprem sense capacitat de decidir contra mesures decidides per l'executiu. Una llei que ha fragmentat el país i ha generat una onada de protestes. Aquest dimecres, Netanyahu ha format un gabinet de guerra amb presència del general Benny Gantz, el centrista cap de l'oposició. Però de moment els ultres resten al govern i tampoc es pot descartar que, abans que el mateix Netanyahu o que l'oposició de centre esquerra, siguin ells els beneficiats de la guerra a curt termini.
Egipte és la gran potència àrab, la que convertia les coalicions anti-Israel en una amenaça clara. Des del 1978, és un aliat a vegades crític amb Israel. Des dels anys de Mubàrak exerceix una gran autoritat diplomàtica, però l'actual règim del general Al-Sisi no té el mateix carisma. Amb frontera amb Gaza, el Caire està intentant fer de mediador en el conflicte, però l'acceleració del conflicte fa molt difícil el seu paper. El ministre egipci d'Exteriors, Sameh Shoukry, amb dècades d'experiència des dels anys 70, ha tingut molta feina aquests dies i ha estat en contacte directe amb Brussel·les i les principals capitals àrabs. També Qatar, amb bones relacions amb Hamàs, està intentant intervenir per a l'alliberament dels hostatges.
El lideratge palestí mai s'ha recuperat de la mort de Iàssir Arafat, el 2004. Mahmud Abbas va assumir la presidència de l'ANP en un moment en què la mateixa estrella d'Arafat declinava. La impossibilitat de forçar una política de negociació amb Tel Aviv, la llarga etapa de Netanyahu en el poder i l'erosió després de dècades d'hegemonia d'Al-Fatah, el partit d'Arafat, han esgotat Abbas. El president palestí porta anys allargant el seu mandat sense convocar eleccions i va veure com Hamàs emergia com a vencedora a Gaza.
Mentre que la resposta de Washington ha estat inequívoca al costat d'Israel, la UE mostra les seves complexitats. Brussel·les i totes les capitals europees han estat dures en la condemna a Hamàs, però alhora la UE demana a Israel no sortir-se del dret internacional. L'anunci del comissari de Veïnatge, Oliver Varhely -de la confiança de Viktor Orban- que la Unió posaria fi als fons a Palestina va generar confusií i fou desmentit de manera contundent.
L'obertura d'un nou front de guerra internacional per força tindrà impacte en el conflicte a Ucraïna. I les dues parts en pugna sobre la terra ucraïnesa estan disposades a jugar les seves cartes. Volodímir Zelenski de seguida va mostrar suport a Israel, un país que recorda la història de patiment dels jueus en el país de l'est i ha adoptat una actitud cautelosa en aquella guerra. Zelenski també va apuntar a connexions de Putin amb Hamàs. El president rus, per la seva banda, espera i calcula mentre ha fet unes declaracions defensant la tesi dels dos estats.
Israel no és un tema de política exterior a Washington. El suport a la causa sionista forma part de la política interior i del gran consens polític als EUA. L'Administració Biden ha refredat una mica la relació c`lida de Donald Trump amb Netanyahu i va criticar el govern de Tel Aviv pel seu atac al poder judicial. Però davant l'atac de Hamàs, Joe Biden no ha pogut dubtar i no ho farà per dura que sigui la resposta israeliana. Si més no, en una primera fase, i menys en un clima que ja és preelectoral. La decisió d'enviar el portaavions Gerald Ford a la zona és molt indicativa.
L'acció terrorista del Moviment de Resistència Islàmica ha estat tan sorprenent i agosarat que ha agafat Tel Aviv amb la guàrdia baixa i està sent viscut per la societat israeliana com una humiliació sense precedents. Les preguntes s'acumulen mentre Israel i Palestina es converteixen de nou en un camp sagnant de batalla. Aquí teniu 10 perquès sobre una crisi de resolució incerta.