Tens sort, la teva criatura ha aconseguit una de les (sol·licitadíssimes) places de llar d’infants públiques. Moment d’eufòria i felicitat. Tot i això, pensaves que no pagaríeu i resulta que sí: la previsió era que enguany I1 seria gratuït, però resulta que finalment no. Així que haureu de pagar… i creuar els dits perquè no canviïn d’idea i com a mínim, l’any vinent, quan la criatura faci I2, puguis gaudir d’aquesta gratuïtat promesa. Te’n beneficiaràs, si tot va bé.
Però creus que no té gaire sentit que, aquelles famílies que s’han quedat sense plaça, no puguin gaudir d’aquest benefici. És com una doble patacada: et quedes sense llar d’infants pública, i a més, et toca pagar un curs que a la pública no pagaries. No et sembla gaire equitativa, la proposta.
Però vosaltres ho heus aconseguit. Ha costat déu i ajuda entrar-hi. Ho havíeu intentat altres vegades i no havíeu tingut sort. Hi ha qui entra perquè té punts extra (monoparental, família nombrosa, germà o germana…) i hi ha qui ho fa perquè va encendre totes les espelmes de la Moreneta, els astres es van alinear, i el número del sorteig va ser la confirmació del miracle. Perquè hi ha moltíssimes famílies que es queden fora: hi ha zones on la gran majoria, de fet. Les sol·licituds són molt superiors a les places.
Així que un cop heu sobrepassat aquests obstacles porteu a la criatura a la llar d’infants pública i de proximitat amb unes instal·lacions espectaculars i unes educadores que us han semblat fantàstiques, visualitzes el pollastre.
Les ràtios són d’una educadora (ho dic en femení per la malaurada majoria aclaparadora del sector, un altre temàs) per cada 8 criatures de menys d’un any (el que se’n diu, I0 o el grup dels lactants). A les aules d’infants entre 1 i 2 anys (altrament anomenades I1 o caminants), hi ha un educador per cada 13 bestioletes. I als que ja tenen entre 2 i 3 anys (I2 o els grans de l’escola dels petits), sembla que amb un adult per cada 20 infants ja n’hi ha prou. O com a mínim és així a les escoles bressol que impulsa l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona.
La plataforma @dignitatpel03 ho denuncia molt bé. Expliquen que les recomanacions europees no tenen res a veure: es parla de 4 nadons per 1 adult, 6 infants d’1 a 2 anys per 1 adult, i 8 per 1 adult quan ja tenen entre 2 i 3 anys. És a dir, que tenim una ràtio de la meitat o menys del que es recomana a nivell europeu, i ens ho empassem.
Però “gaudim” d’un servei públic que considera que una educadora amb dos braços en té prou per atendre a 8 criatures de pocs mesos! Si tu a casa, durant el permís de maternitat només en tenies una i hi havia dies que et pensaves que no te’n sorties, ara resulta que a l’escola bressol una sola persona ha de ser capaç d’atendre les necessitats de 8 infants mocosos i enyorats de la família!
Després veus que les EBM s’organitzen com poden per mirar de reforçar en hores clau aquesta ràtio tan baixa. Hi ha estones que són dues educadores per acompanyar a 13 bestioletes una mica més grans: que si una té mocs, que si l’altre té caca al bolquer, que si aquella comença a fer servir l’orinal i necessita ajuda, que si n’hi ha una altra d’enyorada que vol la família…
Així que la felicitat d’entrar al miracle de la pública, on imagines que tot serà espectacular, que seran l’exemple a seguir, es desfà quan t'adones de la precarietat i els malabars que han de fer per atendre tantes criatures amb les seves respectives necessitats. Perquè qui ha pres aquesta decisió potser no ha pensat ni en les persones que han de fer la seva feina amb aquestes condicions, ni amb les criatures, que no reben l’atenció que es mereixen. Que algú es posi les piles.