Fa gairebé 50 anys, l'estat espanyol també es preparava per a unes eleccions d'importància històrica, les primeres de la democràcia, el 1977. Aquella campanya distà d'aquesta en molts aspectes, però també s'hi apropa en altres. I és que entre al rere fons de l'enrenou de les qüestions polítiques, estava succeint un esclafit de representacions de persones amb identitats i pràctiques trans com mai no havia esdevingut al nostre país.
El franquisme havia esborrat de l'esfera pública qualsevol representació de diversitat sexual explícita. Només algunes escletxes de llum s'hi podien trobar per qui sabera mirar. Si bé la cultura sicalíptica o “onada a verda” de l'Edat de Plata havia estat acompanyada de representacions de pràctiques trans, el consum era molt més minoritari.
Tornada als anys 70
Tot tornant a la dècada dels setanta, aquesta proliferació s'ha d'entendre en intersecció de dos processos culturals propis de la Transició. D'una banda, la necessitat d'ensenyar a la població les realitats ocultades pel franquisme, materialitzades en tota mena de produccions culturals de tall didàctic al caliu de les llibertats en procés de consecució; de l'altra, l'aparició del fenomen del “destape”, pel qual els nus femenins van omplir quioscs i cinemes de tot el país. Juntament amb la democràcia, les persones trans van aparéixer en el discurs públic de la societat espanyola.
Dones trans com Bibiana Fernàndez o Yeda Brown van esdevenir figures públiques i van protagonitzar productes culturals del “destape”. Ambdues van ser portada de la revista Party, van tenir reportatges a publicacions com Interviu i van ser estrelles de pel·lícula. Així, l'any 1977, metre els espanyols se’m miraven què votar, Bibiana Fernandez va coprotagonitzar juntament amb Victoria Abril Cambio de sexo, de Vicente Aranda. El mateix any, Yeda Brown apareixia en El transexual, de Víctor Jara.
Juntament amb les persones més famoses, desenes de dones trans anònimes apareixien en les pàgines d'aquestes revistes. El cas més cridaner i significatiu és la secció “El travesti de la setmana” de la revista Party. Aquesta secció va incloure entre 1977 i 1979 una entrevista a una dona trans cada setmana, en la qual parlava de la seua vida, ambicions i pensaments. Per fi, aquesta part de la societat assolia la paraula en un espai públic, tot i que marginal. Temps més tard, el documental Vestida de azul, de 1983, narrava la vida de sis dones trans anònimes. La pel·lícula encara hui és una peça de culte, com Valeria Vegas analitza en el volum Vestidas de azul.
Transformista, travesti o transsexual
La representació trans en aquest període, però, s'ha d'entendre de manera complexa. Per a començar, la majoria de dones trans s'identificaven com “travesti” o “transformista” (termes relatius al món laboral) o “transsexual” (a l'estament mèdic). D'altra banda, hi havia grans buits com la presència transmasculina, ja que els homes trans no eren tan fàcilment erotitzables. També, el d'una dimensió que recents investigacions han descobert que existia: l'activisme polític.
Amb tot, la “travesti” i la dona trans foren enteses com a metàfores d'un temps de canvi. Així, alguns escriptors van fer servir la figura per a parlar dels grans problemes socials. Van aparèixer novel·les en castellà com Los amores prohibidos (1980) de Leopoldo Azancot i Una mala noche la tiene cualquiera (1982) d'Eduardo Mendicutti. També en altres llengües de l'Estat, com les catalanes L'anarquista nu (1978), de Lluís Fernández, o Bel i Babel (1980) d'Isa ToròleC.
Aquest esdeveniment sobtat de discursos que parlaven sobre les realitats trans no va ser sempre celebrat, però. Sectors més reaccionaris i també d'altres progressistes recelosos van utilitzar el pànic moral per a explicar el fenomen en termes de contagi social. Així, un escriptor progressista, Dardo Gómez, assenyalava el 1978 a Travestis: “En los últimos tiempos a causa del influjo de los adelantos en las intervenciones quirúrgicas y la promoción dada a los casos de cambio de sexo por los medios de información, han sido muchos los travestis indecisos que se han sentido impulsados a buscar en el transexualismo la solución a su problema de integración”.
Aquesta entesa en termes patològics és el que algunes publicacions com ara la mateixa Party van qualificar de “xarampió travesti”. S'entenia la visibilitat com a conseqüència d'un contagi social i no d'un ús genuí de la llibertat. En realitat, encara hui en dia trobem discursos patologitzants d'aquesta mena. Especialment amb els debats en torn a la Llei Trans aprovada l'any 2023.
La realitat trans d'avui
En un període de gran visibilitat trans però també d'augment de l'extrema dreta, tornaran a ser les persones trans metàfora o moneda de canvi? Perillaran els avanços i la legislació que empara els seus drets? A l'altura de 1977 la seua presència era molt gran, però cap partit polític s'hi fixava per proposar legislació.
En les eleccions d'aquest mes, sembla que alguns ja s'hi ha fixat, precisament amb esperit de derogació. Convindria no perdre de vista que, ben al contrari del que alguns discursos argumenten, les persones trans no són víctimes de cap contagi. La presència i visibilitat d'aquestes identitats no són sinó el signe que vivim en temps més lliures. La comprensió i respecte d'identitats no-normatives és un termòmetre democràtic: ja ho era el 1977 i ho és el 2026. No ho oblidem.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
- Font: "Hacia un archivo de las vidas trans en la Edad de Plata española", Kamchatka.
