07
de març
de
2021, 19:00
Actualitzat:
09
de març,
10:50h
El 8 de març arriba encara en plena pandèmia i no deixarà imatges de grans concentracions multitudinàries als carrers de les principals ciutats de Catalunya i l'Estat, com en els últims anys. Caldran fórmules imaginatives que combinin les reivindicacions feministes amb les mesures de seguretat derivades del coronavirus. Ja fa temps que el moviment feminista exhibeix múscul als carrers i això s'ha traduït en una forta irrupció a l'agenda política. Els governs saben que han de fer polítiques amb perspectiva de gènere i es treballa perquè així sigui. Ha estat a les institucions on el moviment sembla haver encallat. Les discrepàncies entre partits és una trava a l'hora de legislar en clau feminista i avançar en la igualtat real.
D'exemples n'hi ha diversos. La llei trans, que ha enfrontat PSOE i Podem, n'és un de clar. Al govern espanyol de coalició la qüestió feminista ha tensat les relacions entre els socis. Unes discrepàncies sobre la manera d'entendre el feminisme que tenen com a protagonistes la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, i la Ministra d'Igualtat, Irene Montero. La llei trans, però també la llei d'igualtat de tracte o llei Zerolo, o la llei LGTBI són exemples d'aquest bloqueig a l'hora d'avançar en la legislació feminista. La victòria del moviment als carrers, malgrat les traves de la pandèmia, és un fet que ara cal traduir-lo a les institucions. Repassem a continuació les principals lleis en marxa i les discrepàncies que han generat:
1. La llei trans, la proposta estrella de Podem que no compra la Moncloa. El reconeixement legal de l'autodeterminació de gènere de les persones transsexuals és un dels objectius de Podem per a la legislatura. A dia d'avui, però, està encallat per les disputes entre socis del govern espanyol. L'anomenada llei trans pretén que les persones trans puguin fer el canvi de sexe legal al Registre Civil sense necessitat d'informes mèdics ni psicològics. Es vol posar fi a la patologització que fa anys que viu el col·lectiu. Però les discrepàncies entre els socialistes i Podem, i dins del mateix feminisme, encallen la reforma normativa. Determinats sectors del PSOE, i també del col·lectiu feminista, sostenen que garantir el dret a l'autodeterminació de gènere pot comportar un "esborrat de dones" i posar en perill la protecció legal de les dones cisgènere.
El clímax de la divisió entre les dues formacions s'escenifica ara amb els reiterats bloquejos per part de la vicepresidenta socialista Carmen Calvo a l'esborrany de la llei presentat el mes de febrer des del Ministeri d'Igualtat, en mans de Podem. El malestar ve de lluny. Calvo diu que el text encara "no està preparat" i mostra preocupació pel fet que el gènere es pugui triar "sense res més que la mera voluntat", fet que pot "posar en risc els criteris d'identitat" de la població. Aquesta perspectiva col·lisiona frontalment amb el discurs de la ministra d'Igualtat, Irene Montero, que deia a NacióDigital que "la identitat de gènere no és un capritx, és un dret". Aquest discurs el feia fa uns anys el PSOE i existeix en diverses lleis autonòmiques aprovades gràcies als vots dels socialistes.
2. La llei d'igualtat de tracte, una proposta del PSOE sense el consens amb Podem. Aquesta proposició de llei també va generar malestar dins del govern espanyol de coalició i és una continuació de la bretxa generada entre els dos socis amb la llei trans. La norma estableix que ningú podrà ser discriminat per, entre d'altres raons, sexe, orientació o identitat sexual, o expressió de gènere. La proposta es va debatre a mitjans de febrer i Podem va acusar el PSOE d'haver registrat el text de manera unilateral sense comptar amb el Ministeri d'Igualtat que pilota Montero, que és el competent en la matèria i treballava per posar en marxa una norma sobre la qüestió. Els dos grups treballaven des de feia mesos per ultimar el contingut del text i que s'havia de presentar, segons Podem, de manera "imminent". Els socialistes van dir que es va acordar fer-ho així i que les dues formacions signarien el text. El Ministeri d'Igualtat sosté que, amb aquest moviment, el PSOE va trencar el pacte de govern i set mesos de negociacions.
3. La llei LGTBI i el bloqueig de Calvo. Les discrepàncies al govern de coalició en matèria de feminismes es podrien sintetitzar en dos noms: Irene Montero i Carmen Calvo. La vicepresidenta primera és més restrictiva pel que fa a les lleis d'igualtat, com s'ha vist amb les crítiques a la llei trans. La tensió es va tornar a fer evident amb la llei LGTBI i el suposat bloqueig de Calvo al seu debat en consell de ministres del 23 de febrer. Els socialistes van dir, en aquell moment, que el text només reflectia la posició de Podem, mentre que la formació morada assenyalen la vicepresidenta primera i l'acusen de frenar unilateralment tant la llei LGTBI com la llei trans perquè es puguin debatre. Entre d'altres qüestions, la llei que impulsa el Ministeri d'Igualtat vol assolir una igualtat "real i efectiva", prohibeix les teràpies de conversió amb multes de fins a 150.000 euros i aborda la violència intragènere.
4. La llei del "només sí és sí" que xoca amb els jutges. Igualtat volia que la llei de garantia integral de la llibertat sexual, més coneguda com la llei del "només sí és sí", estigués llesta per anar al Congrés cap al 8 de març. En aquest cas, qui hi ha posat pegues ha estat el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). El Consell Fiscal, de majoria conservadora, en va fer un informe favorable, però el govern dels jutges va fer-ne una crítica contundent. Amb els tràmits que queden per davant, tot apunta que es començarà a debatre al Congrés al mes d'abril. Les discrepàncies sobre la norma han fet allargar-ne la tramitació. Va arribar al consell de ministres farà un any i ja va suposar un xoc entre socis. El PSOE en criticava la qualitat legislativa i Podem va titllar de masclista el ministre de Justícia socialista. Al seu torn, el CGPJ també va criticar els fonaments de la norma i ara la Moncloa vol revisar el text abans de traslladar-lo al Congrés.
5. La llei catalana contra les violències masclistes i les males cares del PSC. La polèmica entorn de la llei trans també ha esquitxat l'aprovació de normes catalanes en matèria d'igualtat. El cas que va aixecar més polseguera, i que va tornar a posar els drets de les dones trans al punt de mira, va ser la reforma de la llei contra les violències masclistes que va aprovar el Parlament. El canvi que van impulsar els comuns va provocar crítiques al PSC per la inclusió de l'especificació del concepte "transgènere" a l'objecte de la norma, i passar de parlar de "dones, nenes i adolescents" a especificar "dones, nenes i adolescents transgènere". La finalitat era blindar les dones trans perquè també es puguin acollir a la llei quan pateixin violència masclista, malgrat que no tinguin el canvi registral fet, que va per la norma estatal i que exigeix els informes mèdics i/o psicològics.
Aquest apartat, entre d'altres, va ser el motiu pel qual el PSC va arrufar el nas durant el redactat del text i la seva posterior votació. L'argument dels socialistes catalans era similar que el de Calvo: creuen que la definició original "s'ajusta més a l'esperit legal de la llei, sense posar-hi etiquetes". Malgrat que els socialistes van mantenir l'esmena a aquest punt, i algunes altres per part del PP, la reforma es va aprovar per majoria i ara està pendent de ser executada. En el cas de la llei d'igualtat de tracte i no discriminació, que abraça un marc més ampli i que pretén combatre aquelles discriminacions per qüestió de gènere, orientació sexual, origen racial i origen de naixement, entre d'altres, no va haver-hi tant de soroll. Tot i que es va acabar aprovant amb esmenes de Cs i PP a determinats punts.
D'exemples n'hi ha diversos. La llei trans, que ha enfrontat PSOE i Podem, n'és un de clar. Al govern espanyol de coalició la qüestió feminista ha tensat les relacions entre els socis. Unes discrepàncies sobre la manera d'entendre el feminisme que tenen com a protagonistes la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, i la Ministra d'Igualtat, Irene Montero. La llei trans, però també la llei d'igualtat de tracte o llei Zerolo, o la llei LGTBI són exemples d'aquest bloqueig a l'hora d'avançar en la legislació feminista. La victòria del moviment als carrers, malgrat les traves de la pandèmia, és un fet que ara cal traduir-lo a les institucions. Repassem a continuació les principals lleis en marxa i les discrepàncies que han generat:
1. La llei trans, la proposta estrella de Podem que no compra la Moncloa. El reconeixement legal de l'autodeterminació de gènere de les persones transsexuals és un dels objectius de Podem per a la legislatura. A dia d'avui, però, està encallat per les disputes entre socis del govern espanyol. L'anomenada llei trans pretén que les persones trans puguin fer el canvi de sexe legal al Registre Civil sense necessitat d'informes mèdics ni psicològics. Es vol posar fi a la patologització que fa anys que viu el col·lectiu. Però les discrepàncies entre els socialistes i Podem, i dins del mateix feminisme, encallen la reforma normativa. Determinats sectors del PSOE, i també del col·lectiu feminista, sostenen que garantir el dret a l'autodeterminació de gènere pot comportar un "esborrat de dones" i posar en perill la protecció legal de les dones cisgènere.
El clímax de la divisió entre les dues formacions s'escenifica ara amb els reiterats bloquejos per part de la vicepresidenta socialista Carmen Calvo a l'esborrany de la llei presentat el mes de febrer des del Ministeri d'Igualtat, en mans de Podem. El malestar ve de lluny. Calvo diu que el text encara "no està preparat" i mostra preocupació pel fet que el gènere es pugui triar "sense res més que la mera voluntat", fet que pot "posar en risc els criteris d'identitat" de la població. Aquesta perspectiva col·lisiona frontalment amb el discurs de la ministra d'Igualtat, Irene Montero, que deia a NacióDigital que "la identitat de gènere no és un capritx, és un dret". Aquest discurs el feia fa uns anys el PSOE i existeix en diverses lleis autonòmiques aprovades gràcies als vots dels socialistes.
2. La llei d'igualtat de tracte, una proposta del PSOE sense el consens amb Podem. Aquesta proposició de llei també va generar malestar dins del govern espanyol de coalició i és una continuació de la bretxa generada entre els dos socis amb la llei trans. La norma estableix que ningú podrà ser discriminat per, entre d'altres raons, sexe, orientació o identitat sexual, o expressió de gènere. La proposta es va debatre a mitjans de febrer i Podem va acusar el PSOE d'haver registrat el text de manera unilateral sense comptar amb el Ministeri d'Igualtat que pilota Montero, que és el competent en la matèria i treballava per posar en marxa una norma sobre la qüestió. Els dos grups treballaven des de feia mesos per ultimar el contingut del text i que s'havia de presentar, segons Podem, de manera "imminent". Els socialistes van dir que es va acordar fer-ho així i que les dues formacions signarien el text. El Ministeri d'Igualtat sosté que, amb aquest moviment, el PSOE va trencar el pacte de govern i set mesos de negociacions.
3. La llei LGTBI i el bloqueig de Calvo. Les discrepàncies al govern de coalició en matèria de feminismes es podrien sintetitzar en dos noms: Irene Montero i Carmen Calvo. La vicepresidenta primera és més restrictiva pel que fa a les lleis d'igualtat, com s'ha vist amb les crítiques a la llei trans. La tensió es va tornar a fer evident amb la llei LGTBI i el suposat bloqueig de Calvo al seu debat en consell de ministres del 23 de febrer. Els socialistes van dir, en aquell moment, que el text només reflectia la posició de Podem, mentre que la formació morada assenyalen la vicepresidenta primera i l'acusen de frenar unilateralment tant la llei LGTBI com la llei trans perquè es puguin debatre. Entre d'altres qüestions, la llei que impulsa el Ministeri d'Igualtat vol assolir una igualtat "real i efectiva", prohibeix les teràpies de conversió amb multes de fins a 150.000 euros i aborda la violència intragènere.
4. La llei del "només sí és sí" que xoca amb els jutges. Igualtat volia que la llei de garantia integral de la llibertat sexual, més coneguda com la llei del "només sí és sí", estigués llesta per anar al Congrés cap al 8 de març. En aquest cas, qui hi ha posat pegues ha estat el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). El Consell Fiscal, de majoria conservadora, en va fer un informe favorable, però el govern dels jutges va fer-ne una crítica contundent. Amb els tràmits que queden per davant, tot apunta que es començarà a debatre al Congrés al mes d'abril. Les discrepàncies sobre la norma han fet allargar-ne la tramitació. Va arribar al consell de ministres farà un any i ja va suposar un xoc entre socis. El PSOE en criticava la qualitat legislativa i Podem va titllar de masclista el ministre de Justícia socialista. Al seu torn, el CGPJ també va criticar els fonaments de la norma i ara la Moncloa vol revisar el text abans de traslladar-lo al Congrés.
5. La llei catalana contra les violències masclistes i les males cares del PSC. La polèmica entorn de la llei trans també ha esquitxat l'aprovació de normes catalanes en matèria d'igualtat. El cas que va aixecar més polseguera, i que va tornar a posar els drets de les dones trans al punt de mira, va ser la reforma de la llei contra les violències masclistes que va aprovar el Parlament. El canvi que van impulsar els comuns va provocar crítiques al PSC per la inclusió de l'especificació del concepte "transgènere" a l'objecte de la norma, i passar de parlar de "dones, nenes i adolescents" a especificar "dones, nenes i adolescents transgènere". La finalitat era blindar les dones trans perquè també es puguin acollir a la llei quan pateixin violència masclista, malgrat que no tinguin el canvi registral fet, que va per la norma estatal i que exigeix els informes mèdics i/o psicològics.
Aquest apartat, entre d'altres, va ser el motiu pel qual el PSC va arrufar el nas durant el redactat del text i la seva posterior votació. L'argument dels socialistes catalans era similar que el de Calvo: creuen que la definició original "s'ajusta més a l'esperit legal de la llei, sense posar-hi etiquetes". Malgrat que els socialistes van mantenir l'esmena a aquest punt, i algunes altres per part del PP, la reforma es va aprovar per majoria i ara està pendent de ser executada. En el cas de la llei d'igualtat de tracte i no discriminació, que abraça un marc més ampli i que pretén combatre aquelles discriminacions per qüestió de gènere, orientació sexual, origen racial i origen de naixement, entre d'altres, no va haver-hi tant de soroll. Tot i que es va acabar aprovant amb esmenes de Cs i PP a determinats punts.