10
de maig
del
2023
Actualitzat
el
15
de maig
a les
8:05h
El sensellarisme es vincula sovint als homes que viuen al carrer, perquè és la cara més visible d'aquesta problemàtica, però la realitat és una altra. Afecta molt més de les 117 dones que es calcula que viuen al carrer a Barcelona. De fet, en la darrera enquesta de l’Institut Nacional d'Estadística (INE), del 2022, el sensellarisme femení ha crescut a l'Estat un 47% en els darrers deu anys. "La pregunta que ens hauríem d'haver fet sempre no és per què no hi ha dones en situació de carrer sinó on són aquestes dones", afirma Elena Sala, directora del centre residencial La Violeta.
Per aquest motiu, European Typology of Homelessness and Housing Exclusion (ETHOS) mostra les diferents categories per entendre la situació de totes aquelles persones que no disposen d'habitatge. Els sensesostre són les persones que viuen al carrer o en albergs nocturns mentre que els sense habitatge agrupa residents en albergs per a persones sense llar, centres penitenciaris, cases d’acollida per a joves o institucions mèdiques. També es considera una persona sense llar aquells que viuen en un habitatge insegur, com un pis rellogat, en cases de familiars i amics, ocupant, en procés de desnonament o execució hipotecària o sota amenaça de violència. I també els que viuen en un habitatge inadequat, sigui en caravanes, naus o assentaments, edificacions no convencionals o temporals o habitatges massificats.
"El sensellarisme entre les dones es viu de portes en dins", explica Charo Sillero, directora del Centre Residencial per a dones La Llavor, gestionat per Sant Joan de Déu (SJD). Les raons per les quals les dones són menys visibles i el seu recompte més complex s'atribueix a unes "circumstàncies i estratègies" diferents de les dels homes. En primer lloc, la dona esgota tota la xarxa social i familiar que té a l'abast abans de trucar a la porta de serveis socials. En segon lloc, les dones prefereixen sostenir situacions d'abús, ja sigui laboral o sexual, per evitar acabar al carrer. I, finalment, moltes dones es mimetitzen quan es troben en una situació sense sostre, per assemblar-se més a un home que a una dona i així evitar possibles violacions al carrer.
"El col·lectiu femení està més exposat a patir violències directes i sexuals en la seva infància i etapa adulta", argumenta Sillero. A conseqüència d'aquestes vivències, les dones pateixen situacions vitals estressants. Com és el cas de les dues testimonis a les quals Nació ha tingut accés i compten amb el suport de l'equip de La Llavor.
"Quina dona de certa edat no ha patit maltractament", reivindica la C.A. (64 anys), recordant la situació a casa quan era petita i l'avortament provocat per la seva antiga parella quan tenia 29 anys. Fa un any que viu en un pis compartit amb dues dones més que el centre La Llavor cedeix a les residents que són capaces de mantenir una bona convivència. Abans, però, va estar en un habitatge insegur, en el qual vivia amb la seva parella sentimental -i propietari del pis- i dos llogaters més. En aquest habitatge hi va viure durant 7 anys, patint maltractament de la seva parella i amenaces dels altres dos individus que vivien al pis. La mort de la parella i la pèrdua de la feina per la pandèmia, el 2020, van portar-la a demanar ajuda als serveis socials buscant sortir d'aquella situació i habitatge.
L'assistenta social, l'Encarna, va proposar-li ingressar a un alberg i, al cap de poques setmanes, la C.A. va ingressar al Centre Residencial de Primera Acollida a Sant Gervasi. La dona recorda els sis mesos que va ser al centre de la part alta de la ciutat com un període "molt dur". Les normes estrictes i la convivència amb 12 dones en la mateixa habitació contrasten amb les condicions que va trobar més tard a l'edifici de La Llavor. "Aquí tinc major independència i això m'ha ajudat a recuperar confiança i millorar el meu estat d'ànim", apunta. Pocs mesos més tard de la seva incorporació al servei de SJD, la C.A. va accedir al pis propietat de l'entitat. "Vull treballar del que trobi", explica dos mesos després que finalitzés el seu contracte en l'anterior feina i compti amb el títol d'auxiliar de geriatria.
"Als 13 anys em vaig quedar embarassada per una violació", explica Uldarica María Casteñeda (54 anys), resident del pis compartit -amb sis dones més- que es troba dins de l'edifici La Llavor. De la mateixa manera que C.A., Casteñeda tampoc va tenir una infància fàcil. Mare quan tan sols era una adolescent, a causa de les represàlies d'una guerrilla situada al sud del Perú, es va fer càrrec de la seva família i del negoci agricultor d'aquesta.
Uldarica María Casteñeda va dedidir, amb 51 anys, fugir del país d'origen i cercar una situació millor a Barcelona, on coneixia una estudiant que li havia parlat bé de la ciutat. Només l'acompanyava una petita maleta, un feix de bitllets -que havia recol·lectat a partir de la venda del seu bestiar- i el conjunt de denúncies que demostraven la coacció soferta del seu marit durant els últims anys, entre els quals es troba la "separación de cuerpo", un document similar a l'ordre d'allunyament.
Una vegada a la ciutat catalana, amb poques paraules del castellà sabudes -ja que la seva llengua natal és el quítxua-, la Casteñeda va accedir al Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) gràcies a l'ajut d'una persona que va conèixer un cop va aterrar a Barcelona. Allà li van assignar un llit a un alberg. Però abans va haver de passar 18 dies al carrer passant pels menjadors socials, moment en què li van robar els diners que portava amb ella. La dona recorda "tenir por de la gent i no de l'obscuritat" durant aquell període. Tot i que va tenir la temptació de marxar al camp, lloc on es sent còmode i capaç de trobar una feina, la seva situació irregular la retenia a la ciutat.
Després de set mesos vivint a l'alberg en plena pandèmia de la Covid, li va aparèixer la possibilitat d'entrar al centre de La Llavor, on resideix des d'aleshores. Quan se li pregunta on es veu d'aquí a un any, Casteñeda s'imagina "amb els papers administratius al dia i amb una feina, preferiblement al camp", per la seva experiència laboral prèvia. D'aquesta manera, "també podria donar l'oportunitat de viure a La Llavor a altres dones en una situació similar".
Les dones de certa edat s'enfronten a més adversitats per aconseguir un contracte de feina, en certa raó "perquè han destinat major part de la seva vida en la cura de la família", argumenta Sillero. Davant la dificultat per a una inserció laboral, "la garantia de rendes a través de la tramitació de prestacions és l’única via per obtenir uns ingressos", comenta. Aquestes ajudes no són suficients per ser autònoma a la ciutat de Barcelona. Si això li sumes ser una dona migrant, el desavantatge és doble: "la situació administrativa irregular de les dones no els permet sortir de l’espai residencial, perquè no els permet tenir una feina digne o una prestació econòmica", comenta la directora del centre La Llavor.
Elena Sala reivindica fer emergir les dificultats associades a la migració. "La situació administrativa i la llei d'estrangeria situen les persones en situacions de vulnerabilitat extrema que sumada a la racialització, la manca o feblesa de la xarxa social, el desconeixement del territori i la distància amb els propis codis culturals i socials, són elements que agreugen el fenomen del sensellarisme amb perspectiva de gèneres", raona la directora. Al centre La Violeta hi ha casos de dones que un cop perden l'habitatge, sense opcions d'accedir a una feina estable ni a protecció social, l'espiral de la vulnerabilitat s'accelera. En aquest punt "apareix el sentiment de fracàs del projecte migratori", determina.
Altres dones continuen vivint en situacions vulnerables, com han viscut i segueixen vivint la C.A. i la Casteñeda. Tenint en compte que el sensellarisme femení sovint resta ocult i molt sovint no es manifesta al carrer, "calen mecanismes de detecció de les dones que es troben en situacions d’exclusió residencial severa sense estar pernoctant al carrer", explica la darrera diagnosi de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). I és que els centres de La Llavor i La Violeta no compleixen els tres anys d’antiguitat. Per això, "el sector està en fase d'aprenentatge i, per tant, necessitem formació", afageix Sala. "Com més complexe i interseccional és un fenomen, i aquest ho és molt, més recursos s’han de destinar per donar-hi resposta", conclou.
La proposició de llei té quatre objectius fonamentals:
1.- Posar fi de manera immediata a la situació de dormir al ras, garantint un espai residencial digne.
2.- Mitigar l'estat de penúria i fragilitat de les persones en situació de sensellarisme, potenciant l'accés a serveis ja existents i garantint-ne de nous específics.
3.- Promoure l'establiment residencial, l'allotjament dotacional i, sobretot, l'habitatge d'inserció per aquelles persones amb una llarga trajectòria de carrer.
4.- Fer que el conjunt de les persones beneficiàries de la proposició accedeixi a un habitatge, una vegada assolits els altres tres objectius.
S'entén com a espai residencial digne qualsevol de les cinc modalitats -pensió, hotel, alberg, establiment residencial o allotjament dotacional i habitatge d'inserció- disponible les 24 hores del dia i, a més, que les dimensions de l'espai siguin suficients per poder desenvolupar-hi la vida privada respecte al dret a la intimitat. La llei també defensa aquest servei com a un servei bàsic i, als efectes de la legislació d'estrangeria, com a servei i prestació social bàsics, ara bé, amb el requisit d'estar empadronat al municipi.
El pressupost per finançar les primeres quatre modalitats d'espai residencial digne s'incorporaria a la cartera de Serveis Socials fet que implicaria una ampliació dels crèdits en la prestació, si la Generalitat de Catalunya ho trobés oportú. D'aquesta manera, les diferents modalitats garantides permetrien a les persones beneficiàries de la llei cap a les modalitats que millor afavoreixen l'autonomia.
Per aquest motiu, European Typology of Homelessness and Housing Exclusion (ETHOS) mostra les diferents categories per entendre la situació de totes aquelles persones que no disposen d'habitatge. Els sensesostre són les persones que viuen al carrer o en albergs nocturns mentre que els sense habitatge agrupa residents en albergs per a persones sense llar, centres penitenciaris, cases d’acollida per a joves o institucions mèdiques. També es considera una persona sense llar aquells que viuen en un habitatge insegur, com un pis rellogat, en cases de familiars i amics, ocupant, en procés de desnonament o execució hipotecària o sota amenaça de violència. I també els que viuen en un habitatge inadequat, sigui en caravanes, naus o assentaments, edificacions no convencionals o temporals o habitatges massificats.
"El sensellarisme entre les dones es viu de portes en dins", explica Charo Sillero, directora del Centre Residencial per a dones La Llavor, gestionat per Sant Joan de Déu (SJD). Les raons per les quals les dones són menys visibles i el seu recompte més complex s'atribueix a unes "circumstàncies i estratègies" diferents de les dels homes. En primer lloc, la dona esgota tota la xarxa social i familiar que té a l'abast abans de trucar a la porta de serveis socials. En segon lloc, les dones prefereixen sostenir situacions d'abús, ja sigui laboral o sexual, per evitar acabar al carrer. I, finalment, moltes dones es mimetitzen quan es troben en una situació sense sostre, per assemblar-se més a un home que a una dona i així evitar possibles violacions al carrer.
"El col·lectiu femení està més exposat a patir violències directes i sexuals en la seva infància i etapa adulta", argumenta Sillero. A conseqüència d'aquestes vivències, les dones pateixen situacions vitals estressants. Com és el cas de les dues testimonis a les quals Nació ha tingut accés i compten amb el suport de l'equip de La Llavor.
C.A. (64 anys) en l'edifici La Llavor. Foto: Joan Guzmán
"Quina dona de certa edat no ha patit maltractament", reivindica la C.A. (64 anys), recordant la situació a casa quan era petita i l'avortament provocat per la seva antiga parella quan tenia 29 anys. Fa un any que viu en un pis compartit amb dues dones més que el centre La Llavor cedeix a les residents que són capaces de mantenir una bona convivència. Abans, però, va estar en un habitatge insegur, en el qual vivia amb la seva parella sentimental -i propietari del pis- i dos llogaters més. En aquest habitatge hi va viure durant 7 anys, patint maltractament de la seva parella i amenaces dels altres dos individus que vivien al pis. La mort de la parella i la pèrdua de la feina per la pandèmia, el 2020, van portar-la a demanar ajuda als serveis socials buscant sortir d'aquella situació i habitatge.
L'assistenta social, l'Encarna, va proposar-li ingressar a un alberg i, al cap de poques setmanes, la C.A. va ingressar al Centre Residencial de Primera Acollida a Sant Gervasi. La dona recorda els sis mesos que va ser al centre de la part alta de la ciutat com un període "molt dur". Les normes estrictes i la convivència amb 12 dones en la mateixa habitació contrasten amb les condicions que va trobar més tard a l'edifici de La Llavor. "Aquí tinc major independència i això m'ha ajudat a recuperar confiança i millorar el meu estat d'ànim", apunta. Pocs mesos més tard de la seva incorporació al servei de SJD, la C.A. va accedir al pis propietat de l'entitat. "Vull treballar del que trobi", explica dos mesos després que finalitzés el seu contracte en l'anterior feina i compti amb el títol d'auxiliar de geriatria.
Uldarica María Casteñeda (54 anys) en l'edifici La Llavor a Barcelona. Foto: Joan Guzmán
"Als 13 anys em vaig quedar embarassada per una violació", explica Uldarica María Casteñeda (54 anys), resident del pis compartit -amb sis dones més- que es troba dins de l'edifici La Llavor. De la mateixa manera que C.A., Casteñeda tampoc va tenir una infància fàcil. Mare quan tan sols era una adolescent, a causa de les represàlies d'una guerrilla situada al sud del Perú, es va fer càrrec de la seva família i del negoci agricultor d'aquesta.
Uldarica María Casteñeda va dedidir, amb 51 anys, fugir del país d'origen i cercar una situació millor a Barcelona, on coneixia una estudiant que li havia parlat bé de la ciutat. Només l'acompanyava una petita maleta, un feix de bitllets -que havia recol·lectat a partir de la venda del seu bestiar- i el conjunt de denúncies que demostraven la coacció soferta del seu marit durant els últims anys, entre els quals es troba la "separación de cuerpo", un document similar a l'ordre d'allunyament.
Una vegada a la ciutat catalana, amb poques paraules del castellà sabudes -ja que la seva llengua natal és el quítxua-, la Casteñeda va accedir al Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) gràcies a l'ajut d'una persona que va conèixer un cop va aterrar a Barcelona. Allà li van assignar un llit a un alberg. Però abans va haver de passar 18 dies al carrer passant pels menjadors socials, moment en què li van robar els diners que portava amb ella. La dona recorda "tenir por de la gent i no de l'obscuritat" durant aquell període. Tot i que va tenir la temptació de marxar al camp, lloc on es sent còmode i capaç de trobar una feina, la seva situació irregular la retenia a la ciutat.
Després de set mesos vivint a l'alberg en plena pandèmia de la Covid, li va aparèixer la possibilitat d'entrar al centre de La Llavor, on resideix des d'aleshores. Quan se li pregunta on es veu d'aquí a un any, Casteñeda s'imagina "amb els papers administratius al dia i amb una feina, preferiblement al camp", per la seva experiència laboral prèvia. D'aquesta manera, "també podria donar l'oportunitat de viure a La Llavor a altres dones en una situació similar".
Les dones de certa edat s'enfronten a més adversitats per aconseguir un contracte de feina, en certa raó "perquè han destinat major part de la seva vida en la cura de la família", argumenta Sillero. Davant la dificultat per a una inserció laboral, "la garantia de rendes a través de la tramitació de prestacions és l’única via per obtenir uns ingressos", comenta. Aquestes ajudes no són suficients per ser autònoma a la ciutat de Barcelona. Si això li sumes ser una dona migrant, el desavantatge és doble: "la situació administrativa irregular de les dones no els permet sortir de l’espai residencial, perquè no els permet tenir una feina digne o una prestació econòmica", comenta la directora del centre La Llavor.
Elena Sala reivindica fer emergir les dificultats associades a la migració. "La situació administrativa i la llei d'estrangeria situen les persones en situacions de vulnerabilitat extrema que sumada a la racialització, la manca o feblesa de la xarxa social, el desconeixement del territori i la distància amb els propis codis culturals i socials, són elements que agreugen el fenomen del sensellarisme amb perspectiva de gèneres", raona la directora. Al centre La Violeta hi ha casos de dones que un cop perden l'habitatge, sense opcions d'accedir a una feina estable ni a protecció social, l'espiral de la vulnerabilitat s'accelera. En aquest punt "apareix el sentiment de fracàs del projecte migratori", determina.
Altres dones continuen vivint en situacions vulnerables, com han viscut i segueixen vivint la C.A. i la Casteñeda. Tenint en compte que el sensellarisme femení sovint resta ocult i molt sovint no es manifesta al carrer, "calen mecanismes de detecció de les dones que es troben en situacions d’exclusió residencial severa sense estar pernoctant al carrer", explica la darrera diagnosi de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). I és que els centres de La Llavor i La Violeta no compleixen els tres anys d’antiguitat. Per això, "el sector està en fase d'aprenentatge i, per tant, necessitem formació", afageix Sala. "Com més complexe i interseccional és un fenomen, i aquest ho és molt, més recursos s’han de destinar per donar-hi resposta", conclou.
Feta la trampa, feta la llei
Des de diferents entitats socials del territori català i impulsada pel catedràtic de dret, Antoni Milian i Massana, s'ha vehiculat una proposició de llei de mesures transitòries i urgents per a fer front el sensellarisme. El projecte va entrar per registre al Parlament de Catalunya el 25 de gener del 2022 amb el suport de la majoria de partits de l'arc parlamentari. Després d'alguna correcció, la llei va ser transmesa a la Comissió de Drets Socials, on actualment continua en tramitació parlamentària.La proposició de llei té quatre objectius fonamentals:
1.- Posar fi de manera immediata a la situació de dormir al ras, garantint un espai residencial digne.
2.- Mitigar l'estat de penúria i fragilitat de les persones en situació de sensellarisme, potenciant l'accés a serveis ja existents i garantint-ne de nous específics.
3.- Promoure l'establiment residencial, l'allotjament dotacional i, sobretot, l'habitatge d'inserció per aquelles persones amb una llarga trajectòria de carrer.
4.- Fer que el conjunt de les persones beneficiàries de la proposició accedeixi a un habitatge, una vegada assolits els altres tres objectius.
S'entén com a espai residencial digne qualsevol de les cinc modalitats -pensió, hotel, alberg, establiment residencial o allotjament dotacional i habitatge d'inserció- disponible les 24 hores del dia i, a més, que les dimensions de l'espai siguin suficients per poder desenvolupar-hi la vida privada respecte al dret a la intimitat. La llei també defensa aquest servei com a un servei bàsic i, als efectes de la legislació d'estrangeria, com a servei i prestació social bàsics, ara bé, amb el requisit d'estar empadronat al municipi.
El pressupost per finançar les primeres quatre modalitats d'espai residencial digne s'incorporaria a la cartera de Serveis Socials fet que implicaria una ampliació dels crèdits en la prestació, si la Generalitat de Catalunya ho trobés oportú. D'aquesta manera, les diferents modalitats garantides permetrien a les persones beneficiàries de la llei cap a les modalitats que millor afavoreixen l'autonomia.