"Hola, em dic Jenn Díaz. Fa deu anys vaig patir violència masclista. Física i psicològica. Però no ho explico aquí, en seu parlamentària, com a víctima, sinó com a supervivent". Porta anys construint aquesta frase. Tants com deu. Pronunciar-la aquest dijous, 7 de febrer del 2019, des del faristol del Parlament, ha suposat un treball personal dolorós i lent, però molt madurat i amb grans dosis de coratge.
Fa tot just una setmana que va decidir que, als seus 30 anys, ho faria públic, que es plantaria al bell mig de l'hemicicle per trencar els estereotips i dir que ella, escriptora i diputada d'ERC, també. Que allò que havia vestit de ficció en relats ja publicats, ha existit i ho ha viscut en primera persona. Que la violència masclista no entén de classe social o de professió. "Em va costar molt de temps considerar-me una dona que havia patit maltractament. Creia que no tenia el perfil per ser-ho", explica en conversa amb NacióDigital.
"Hola, em dic Jenn Díaz. Fa deu anys vaig patir violència masclista. Física i psicològica. Però no ho explico aquí, en seu parlamentària, com a víctima, sinó com a supervivent". Porta anys construint aquesta frase. Tants com deu. Pronunciar-la aquest dijous, 7 de febrer del 2019, des del faristol del Parlament, ha suposat un treball personal dolorós i lent, però molt madurat i amb grans dosis de coratge.
Fa tot just una setmana que va decidir que, als seus 30 anys, ho faria públic, que es plantaria al bell mig de l'hemicicle per trencar els estereotips i dir que ella, escriptora i diputada d'ERC, també. Que allò que havia vestit de ficció en relats ja publicats, ha existit i ho ha viscut en primera persona. Que la violència masclista no entén de classe social o de professió. "Em va costar molt de temps considerar-me una dona que havia patit maltractament. Creia que no tenia el perfil per ser-ho", explica en conversa amb NacióDigital.
Repassa la seva experiència vital des de la serenitat de qui assegura haver aconseguit no tenir por i amb la determinació de donar "eines" a altres dones perquè es puguin reconèixer en situacions similars. Ella tenia 17 anys. Ell deu més. "Tenia un poder de dominació sobre mi molt explícit que jo no sabia interpretar perquè no tenia prou eines i perquè sovint tenim idealitzada una manera d'estimar basada en la gelosia i la possessió", relata. El mite de l'amor romàntic basat "més en la necessitat que en la tria" i una angoixa que trobava "validació" en llibres i cançons que consumia aleshores.
Els fets
Les agressions físiques en van ser dues durant els deu mesos en què van viure plegats a la ciutat d'ell. La primera, perquè després d'una discussió ell volia, tant sí com no, sopar "sense estar enfadats" i ella no es veia amb cor de resoldre-ho en aquell moment. "La resposta va ser una bufetada". Un ull morat que li va costar una feina, perquè va evitar presentar-se a treballar l'endemà. La segona, arran d'un episodi de gelosia. "Quan ell em va pegar, jo tenia un ganivet a la mà i no el vaig fer servir perquè era incapaç", explica. Va cridar tant com va poder. Cap veí va trucar per donar l'alerta. "Després me'n vaig anar, vaig agafar un ganivet i vaig començar a cridar, perquè se m'acostava i vaig pensar que em volia matar, i vaig cridar però els veïns no van dir res, no deien mai res, ni quan em veien pel carrer sola, no preguntaven mai", escriu Díaz al relat L'error, un dels seus textos. No, no era ficció. Era el seu testimoni.
"Quan ell em va pegar, jo tenia un ganivet a la mà i no el vaig fer servir perquè era incapaç"
"En aquella ciutat no tenia xarxa, vaig sortir al carrer sense diners i vaig trucar una coneguda". Després d'aconseguir fer una petita maleta, unes amigues li van pagar un bitllet d'avió perquè sortís d'allà. Després de tres dies trucant-la sense que ella li agafés el telèfon, aquesta coneguda que l'havia atès en un primer moment al carrer li va comunicar que ell s'havia suïcidat. "Era fals. S'ho va inventar a través d'aquesta amiga seva per pressionar-me perquè tornés amb ell. Em va venir a buscar el meu pare a milers de kilòmetres mentre jo pensava que era mort", explica. Encara van tornar a estar junts uns mesos més per "intentar ser una parella normal" mentre ell anava a un psiquiatra. Fins que va dir prou.
L'autoreconeixement
No van ser els dos episodis de violència física el detonant, sinó la violència psicològica ininterrompuda durant dos anys. "Sense la violència psicològica no existeix la física. Quan te la fot és perquè sap que ho pot fer, que té una impunitat, que t'ha sotmès i que t'ha aïllat", argumenta. Després d'un sopar amb uns amics li va retreure que els hagués menystingut explícitament durant la trobada. "Em va dir que estava gelosa perquè quan ell parlava tothom l'escoltava, mentre que jo només arribaria a ser una professora de secundària mediocre", recorda. Va dormir amb ell. L'endemà, el va deixar.
"La ruptura no va ser dramàtica, sinó desangelada. Vaig pensar: 'Només eres això i m'has amargat l'existència durant dos anys?'"
En aquell moment Díaz havia tornat a viure amb els pares a Sant Feliu de Llobregat i estava estudiant Filologia, un entorn amb el qual es va sentir prou abrigada per fer el pas. "Aleshores sí que tenia xarxa i només l'estava veient els caps de setmana. Em vaig adonar que el mediocre era ell. Quan el vaig despullar del poder d'atracció que tenia la dominació, vaig veure que, en el fons, ell només tenia el seu abús de poder", explica. La ruptura va ser a través d'una trucada. "No va ser dramàtica, sinó desangelada. Vaig pensar: 'Només eres això i m'has amargat l'existència durant dos anys?'".
La revictimització
Lluny de donar-se per vençut, va començar a amenaçar-la a través d'escrits en un blog. Díaz, que havia trobat abric en la família, va decidir denunciar. Havia passat ja un any quan es va plantar davant dels Mossos. "Quan vas a denunciar, no tens un acompanyament, sinó que ets sospitosa", raona. No tenia fotos, testimonis ni informe mèdic. "És la teva paraula contra la seva. Jo només volia una taca al seu expedient perquè, si mai feia mal a algú altre, constés que no era la primera vegada. Recordo la sensació de veure que no m'estaven creient. Ni als Mossos ni al judici, on ell no es va presentar". El cas es va arxivar.
Explicar a les seves parelles posteriors que havia patit maltractament va ser un nou tràngol. No va trobar la comprensió que necessitava. "En comptes de trobar compassió, se'm girava en contra. M'havia de justificar perquè ells consideraven que haver acceptat patir aquella violència en silenci me'n feia còmplice", sosté. No trobar la validació que buscava, va alentir el procés de recuperació. "Al final vaig entendre que allò formava part de l'ego de les meves parelles perquè entenien que convivien amb algú dèbil. El problema d'inseguretat viril era seu, no meu. Resulta que una dona que havia patit violència no era prou per a ells", argumenta. I quan va tenir interioritzat això, va tallar dues relacions posteriors que eren tòxiques.
"Jo no vaig tenir prou referents per sentir-me representada. Ara que sóc diputada, tinc un deure de representativitat i de ser un reflex de la societat"
Identificar-se com a dona que ha patit maltractaments, sortir del convenciment que és "un fet puntual" o atribuir-ho a què "se'n penedeix d'haver-ho fet", és, insisteix Díaz, clau: "No et dona la valentia per sortir-te'n, però és el primer pas". Per això fa el pas de trencar el silenci. Com a artesana de la paraula, ho havia explicat a través de la seva ploma vestida de ficció. "He parlat de tot com si no fos jo", comenta. Ara, s'ha vist preparada per dir-ho en primera persona durant una moció al Parlament sobre actituds negacionistes de la violència masclista, un missatge que es propaga des de l'extrema dreta.
"Jo no vaig tenir prou referents per sentir-me representada. Ara que soc diputada, tinc un deure de representativitat i de ser un reflex de la societat", afirma. I així ha estat. Jenn Díaz, 30 anys, escriptora i diputada, va ser dona que va patir maltractaments, supervivent i, ara, feminista disposada a trencar tabús des del faristol del Parlament.