Els invisibles que donen la cara: «No tenim papers, però cosim mascaretes»

El martelleig de les màquines de cosir, incessant, es barreja descompassat amb el ritme de la música tradicional del seu Senegal natal. La Nedey, que té 21 anys, fa dansar l'agulla ràpid, pràcticament sense mirar-la. De fet, domina des de fa anys l'ofici fins al punt de confeccionar-se ella mateixa vestits com el que llueix, de ras rosa i amb volants. Mentre remata la vora d'una mascareta explica, des d'aquest taller del Raval, que va arribar en pastera fa només dos anys. A ulls de l'administració, persones com la Nedey són invisibles, però durant aquesta crisi estan donant la cara fabricant milers de proteccions amb les seves pròpies mans.


El viatge d'aquesta senegalesa és el mateix que han fet la quarantena de persones que, vinculades al sindicat de manters, durant aquesta crisi han cosit ja més de 14.000 mascaretes, bates i gorres per a hospitals, residències, empreses i particulars i, al mateix temps, reparteixen aliments a famílies en situació vulnerable. 

"Quan va esclatar la crisi, vam muntar un banc d'aliments perquè sabem que totes les mesures d'emergència del govern ens deixaran enrere", explica Lamine Sarr, impulsor del Sindicat Popular de Venedors Ambulants i de la marca Top Manta.

La crisi sanitària ha derivat en una crisi econòmica i social agreujada en el cas de les persones que no disposen de papers ni de permís de treball i que han hagut d'aturar la venda ambulant, el seu únic mètode de subsistència. Són dels primers que s'han quedat sense ingressos i que tenen dificultats per trobar un sostre on refugiar-se. Tot i això, al bell mig d'un dels barris més colpejats i on cada dia són més llargues les cues per demanar menjar, s'han organitzat a través del sindicat de manters per col·laborar en la lluita contra el virus. 
La botiga que tenen del Top Manta al carrer d'en Roig i el magatzem a la cantonada amb Picalquers s'han transformat en tallers. Entrant, a la dreta, vuit voluntaris organitzen bosses amb llegums, pasta, llet, oli, tomàquet, pa i llaunes de conserves. El producte fresc, admeten, és el més difícil d'aconseguir. Quasi no s'hi cap, però la logística està definida al detall per arribar a la porta de fins a 400 famílies en situació precària que tenen por de sortir per si la policia els demana els papers.

Tot plegat permet que prop d'un miler de persones de Barcelona i de ciutats metropolitanes com Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Granollers o Mataró puguin tenir coberta una alimentació bàsica. El banc d'aliments s'engreixa a base d'aportacions, moltes d'elles d'organitzacions i empreses que aporten menjar a canvi de rebre i distribuir els materials de protecció que fabriquen les persones migrades i que van a parar a centres sanitaris, col·lectius vulnerables o a treballadors que les necessiten. Ells mateixos fan també porta a porta. Mentre uns enllesteixen les bosses, entrant a l'esquerra els voluntaris que fan proteccions cusen a ritme trepidant. "Nosaltres vivim aquí i tot el que afecta la població ens afecta també a nosaltres. Moltes vegades no ens consideren com a ciutadans, però nosaltres volem compartir el que sabem fer, el nostre ofici, per lluitar contra aquesta pandèmia", explica el Lamine.

Cada cosidor rep també un kit d'aliments a canvi de les seves hores de feina. Tots ells van fugir del seu país per poder-se guanyar la vida d'una forma digna, però porten anys sense poder regularitzar la seva situació. "Aquí si no tens papers no ets ningú. Pots col·laborar, però no pots treballar", lamenta tot insistint que cal una "regularització ja" de les persones que estan en aquesta situació. 

El Malik, de 27 anys, balla amb les espatlles al mateix temps que fa lliscar la roba blanca. Ha perdut el compte de quantes mascaretes porta. N'han fet milers durant la pandèmia. També a diferents mesquites de la ciutat se n'estan fent a porta tancada i es reparteixen de forma gratuïta als veïns.  

A dos metres d'ell, la Fatma i l'Aisha, de 25 i 20 anys, argumenten com de difícil és sobreviure amb la venda ambulant i com encara és més complicat ara que s'han hagut de confinar. Les dues tenen fills petits. Es van quedar a Senegal fa tres anys amb les àvies mentre elles s'enfilaven a una pastera.

"Sabem que quan decideixes fer-ho, pots morir perquè és un risc molt gran. Però també saps que pots viure, i nosaltres volem ajudar les nostres famílies. Tenia por, sí. Però la situació és tan dura, que ho fas, no vols que passin gana", explica la Fatma.

"La venda ambulant ha estat sempre una guerra als carrers. Des de que va arribar el govern de coalició del PSC amb Ada Colau, ha augmentat la repressió. I si ja era difícil, amb el confinament la situació d'alguns companys és terrible", afirma Lamine Sarr

Les dues viuen juntes amb vuit persones més a Mataró i el sindicat els facilita el transport en tren fins a Barcelona. Fer mascaretes, asseguren, és molt fàcil, tot i que la Nedey puntualitza que és la primera vegada que en fan. 

Lamine Sarr acaba d'aconseguir els papers fa poc, però el periple que porta a les esquenes és llarg. Té 35 anys i va marxar del Senegal en una pastera l'any 2006. Si marxen tantes persones és, explica, perquè malgrat tenir un ofici, una feia o uns estudis, no hi ha horitzó i són quasi nul·les les possibilitats de poder superar el dia a dia sense preocupar-se per subsistir.

"El nostre país és ric, però sempre veiem aquesta riquesa marxant volant cap a Europa", lamenta. I és això el que els empeny a ells al mar. 


Només trepitjar la sorra de Fuerteventura, el van tancar a un Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) i després el van traslladar a un de Màlaga. Sap què implica treballar com a temporer al camp i com a recol·lector de ferralla, també que la vida depengui de la mercaderia ambulant lligada dins d'una manta. Relata anys de viure amb incertesa i por per les identificacions policials i les multes. "

"La venda ambulant ha estat sempre una guerra als carrers. Cada dia saps que pots perdre la mercaderia, trencar-te una cama o acabar en el calabós. Des de que va arribar el govern de coalició del PSC amb Ada Colau, ha augmentat la repressió. I si ja era difícil, amb el confinament la situació d'alguns companys és terrible", explica. 
 
Les comandes a la botiga Top Manta, la marca que han registrat i que ha permès regularitzar la situació d'algunes persones migrades, s'han aturat, i això es tradueix en no tenir ingressos. La producció s'ha derivat cap a les mascaretes i equips de protecció i en aquests moments estan buscant alguna fórmula perquè aquesta tasca solidària pugui generar algun benefici que contribueixi a millorar la situació de la xarxa de persones que sostenen al voltant de la botiga.

Al comerç del carrer d'en Roig, però, es continuen estampant samarretes amb il·lustracions reivindicatives: una silueta que simula un manter corrent perdent la mercaderia, una manta amb forma de pastera o una teranyina que representa el sistema colonial que explota els seus països.

"El que estem fent durant aquesta pandèmia és un gest monumental. No exigim als governs res impossible, només que siguin humans"

El Lamine les repassa una a una com si fossin les pàgines d'un llibre. "Tenim fe en canviar prejudicis, tot i que sabem que hi ha gent que no ens vol ni veure", assegura. El seu gran cavall de batalla és la regularització i demana als governs que aquesta crisi obri una oportunitat per a totes aquestes persones que van vincular la seva vida primer a una barca a la deriva i, després, a una manta. El gran temor, insisteixen, no és l'actuació policial que pot recaure sobre ells, sinó que falti el sostre i el plat a taula si no poden vendre res ni treballar.

"El que estem fent durant aquesta pandèmia és un gest monumental. No exigim als governs res impossible, només que siguin humans", conclou. I a l'espera de resposta, les màquines de cosir continuen el seu viatge.