Hem passat de l'estigmatització de la salut mental a la destabuïtzació, però encara queda molt camí per recórrer i moltes preguntes per respondre…
La salut mental té avui una raó social? Podem parlar d'una fatiga generalitzada? Què s'amaga darrere la seva mercantilització? Com està impactant el paradigma tecnològic a les nostres vides?
L'Eudald Espluga ho analitza des d'una perspectiva filosòfica i sociològica. Al seu assaig publicat, No siguis tu mateix: apunts sobre una generació esgotada, busca respondre per què la salut mental està avui a l'ordre del dia i defensa com d'urgent és abordar-ne les causes profundes:
- Per què dius que la nostra és una societat cansada?
Quan vaig plantejar el llibre començava a emergir un cansament que tenia forma social, política, i que no estava només lligat a un cansament físic. Tenia a veure amb unes causes més profundes i estava relacionat amb un altre tema emergent: la salut mental.
S'entreveien raons estructurals del model productiu, social, de borrat d'esferes entre el món professional i el món íntim... Condicions que es venien arrossegant des d'almenys els anys 60 del segle passat i que s'havien assentat amb l'actual sistema neoliberal.
Un dels punts d'inflexió per mi va ser quan la periodista Anne Helen Petersen va publicar el llibre titulat No Puc Més, en el qual explicava com la incapacitat de contestar un sol correu electrònic, en realitat no era incapacitat pròpia de no poder-lo contestar, òbviament, sinó càrrega mental. I, per tant, que no es podia resoldre només descansant, calia abordar les causes profundes.
- Fatiga econòmica, fatiga democràtica, fatiga teòrica i ecològica, i fins i tot proclames l'esgotament del projecte humanista...
La idea de fatiga neix del pensament de la filòsofa Rosi Braidotti. A l'analitzar o portar la fatiga a aquestes múltiples escales, per mi contribueix a deslligar-la del subjecte i a pensar que no és quelcom que tenim nosaltres com a individus.
Ella parla de l'humanisme com una forma de ser en el món, que té a veure amb la relació de dominació que tenim amb el planeta, amb les forces productives o la manera que tenim d'entendre les relacions entre els éssers humans. I és, precisament, l'esgotament d'aquest model que ens ha portat aquestes múltiples fatigues.
Quan parla de fatiga econòmica fa referència al moviment de capitals, que a través de les borses de tot el món, ens obliga a estar actius i produir 24/7. Quan parla de fatiga o esgotament planetari, evidentment ho relaciona amb l'esgotament de recursos, l'escalfament global i moltes altres coses,...
Anant a l'arrel, la resposta no serà mai l'autoresponsabilització del subjecte.
- Però aquest esgotament del projecte humanista que menciones no ens aboca, en certa manera, a una crisi d'identitat, sigui individual o col·lectiva?
En algun sentit segur que ho és, en la mesura que s'esquerda el projecte. Però per mi el que entra realment en crisi és el model productiu, d'extracció de recursos, d'estructuració de les ciutats, d'estructuració de les societats...
És a dir, que quan discutim qüestions relacionades amb la fatiga, no només ho hem de portar al terreny de la salut mental. També hi entra, per exemple, la discussió sobre quin model de ciutat hem de tenir. Sembla que ara me'n vagi molt del tema, però hi ha estudis urbanístics que proven com afecta a la salut mental quantes hores o quants minuts de la feina estàs, quant et costa pagar el preu del lloguer, etc.
Evidentment, és tot un model que entra en crisi, però jo crec que el que importa aquí és la necessitat de buscar nous imaginaris. Davant d'aquesta crisi d'identitat el que necessitem no només són noves formes de pensament crítics sobre allò que va malament, sinó també la capacitat de crear nous imaginaris que ens permetin pensar escenaris postcapitalistes o posthumanistes.
- Apuntes al productivisme i al context laboralcèntric com la gran raó social d'aquest esgotament. I tens un concepte molt interessant, les gàbies de purpurina...
Quan parlem de productivisme, a vegades som encara cautius d'una forma d'explicar el nostre malestar a la feina seguint uns imaginaris laborals que ja no són els actuals. És a dir, molts cops tenim l'imaginari de la fàbrica, com en la pel·lícula Temps Moderns de Charles Chaplin, la idea que som un engranatge més.
Vaig rebuscar una metàfora que ha tingut certa continuïtat dintre la sociologia, que és la de la gàbia d'acer de Max Weber, que ell utilitzava per explicar l'emergència de la industrialització i el naixement de la mecanització.
M'interessava molt una declinació que va fer Michela Marzano, que parlava de la gàbia d'or per explicar les transformacions, a partir dels anys 60, del capitalisme fins a ser capaç de seduir els treballadors.
I jo ho volia portar una mica més enllà, lligant-ho amb l'explicació del neoliberalisme que fa Foucault, fent referència a com el capitalisme persegueix una transformació de l'ànima. I d'aquí la metàfora de la gàbia de purpurina, com quelcom que tenim enganxat a la pell i és part de nosaltres mateixos i no de l'exterior.
- També et proposes desmentir que en la tecnologia realment hi hagi la causa dels malestars de les generacions actuals, però és cert que a les mans d'aquest model productivista o capitalista, les tecnologies són una eina terrible per l'estrès o l'ansietat...
Sí, sí, completament. Jo volia desmuntar la teoria que aquesta fos l'única causa dels malestars o les ansietats actuals. Per mi és un problema perquè només ens fixem en el dispositiu o en l'aparell tecnològic, deslligant-ho del marc materialista que ens porta a consumir o de les dinàmiques socials que ens fan estar connectats al WhatsApp fins les 12 de la nit.
Però més enllà d'això, hi ha una explicació molt més àmplia de per què és problemàtic abordar-ho des d'aquest determinisme: perquè aleshores l'única resposta social que es dona moltes vegades és la del detox, la desintoxicació, quan molts cops aquesta opció també és en realitat un privilegi.
- Parles de "capitalisme de les plataformes" i poses d'exemple d'això l'Ibai Llanos, gran influencer de les generacions actuals...
El concepte de "capitalisme de plataformes" és d'un pensador que es diu Nick Srnicek, i em sembla una bona manera de poder fer aquest canvi de marc mental. De pensar que darrere les eines tecnològiques hi ha empreses que participen d'un mercat capitalista i que busquen multiplicar beneficis. Això ho fan a través d'un model de negoci, un model laboral i un model productiu.
Figures com d'Ibai Llanos no només són influencers o personatges que estan apartats del món laboral. Viuen en una espècie d'infern laboral, de producció les 24h. Malgrat ens pugui semblar que en l'entorn digital tot és immaterial i sense cap implicació...
- Parlem del sad fishing, una pràctica a xarxes que consisteix a exhibir tristesa. Què et sembla? No són pràctiques que contribueixen a privatitzar el malestar, la depressió o l'ansietat?
En un moment donat, el sad fishing o l'expressió de tristesa online es va convertir en una forma d'autenticitat enmig de l'imperatiu de felicitat que dominava les xarxes, en el qual semblava que havies de mostrar una vida perfecta, una família perfecta, una parella perfecta, una casa perfecta, fer-te fotos a la golden hour... I en aquest sentit em semblava interessant.
Però, efectivament, són tendències que contribueixen a la privatització o a la visió mercantilista del malestar. Perquè encara que hagi estat de forma inconscient, s'ha acabat convertint en una nova narrativa de ser a les xarxes i de treure'n rèdit.
- Hi ha altres eines per tu molt més útils com, per exemple, els mems depressius...
És evident que la solució a molts problemes de salut mental no consisteix a compartir mems tristos o mems depressius, però sí que en la mesura que són objectes culturals de circulació massiva, aconsegueixen portar el malestar a un lloc més social o polític, fins i tot. Penso que contribueixen a aproximar-te als problemes de salut mental des d'una perspectiva molt més estructural que no pas les lògiques terapèutiques del capitalisme emocional...
- Ets molt crític amb la industria de la tristesa o de l'estrès, les pedagogies mindfulness o coaching, perquè més enllà dels missatges positivistes tòxics, el que fan és mercantilitzar la salut mental en base a una percepció individualista i no col·lectiva d'aquesta… Com que ets tu qui t'has d'arreglar i només tu ho pots fer…
Exacte, per mi aquest és el punt fonamental de la crítica a la cultura terapèutica. "Ets tu qui t'has d'encarregar de curar-te o del problema". Per mi aquí està l'error, pensar que tots hauríem d'anar a teràpia i no que hem d'abordar els problemes de salut mental d'una perspectiva molt més plural.
- Llavors, necessitem més un sindicat que no pas un psicòleg?
Necessitem més psicòlegs, sobretot a la salut pública, però també necessitem més associació i més moviments sindicals. La qüestió és que s'ha d'abordar sempre des de la doble perspectiva, i últimament ha sortit un moviment també dintre dels psicòlegs i psiquiatres que demanen enfocaments més contextuals...
- Ens preocupen molt les xifres de suïcidi, però aquest sí que encara és un tema realment molt tabú. No ens atrevim a mirar directament els ulls d'aquest elefant, i jo diria que tampoc sabem molt bé com fer-ho...
És interessant analitzar per què no hi ha narratives polítiques al voltant del suïcidi. I és que, en l'actualitat, el poder el que fa és regular la pròpia vida portant-nos a ser més productius, més eficients, més òptims... I aquí és quan el suïcidi apareix no només com un tabú cultural, sinó també com un tabú polític.
No es pot parlar del suïcidi perquè és el límit mateix a aquest imperatiu productiu...
- Tens una consigna subversiva “No siguis tu mateix”, que dona títol al teu assaig, per desprivatitzar la salut mental i donar-li una dimensió col·lectiva. Però en el fons no és un esforç més, un trencament disruptiu més que hem de fer les persones i no el sistema? Com fem que realment canviï el sistema perquè s’ocupi de la salut mental col·lectiva?
Aquesta frase, en realitat, és una provocació que parteix de la consigna "sigues tu mateix" dels discursos terapèutics que apel·len a l'imperatiu d'autenticitat. M'interessava la idea de com aconseguir, davant d'aquesta societat del cansament, no fer res. Passar de la indisposició personal a la indisposició general. Aquest no ser un mateix, al final, és també d'alguna manera una renúncia a la individualitat per entendre-ho tot des de la perspectiva col·lectiva.
I, evidentment, que es pot entendre com un treball més del subjecte, però es tracta d'una feina de desresponsabilització i desculpabilització. En el moment que saps que el problema no el tens tu, que no és "perquè no vas estudiar prou, no vas treure prou notes i per això no pots pagar el lloguer" i ho conceptualitzes, t'adones que l'ansietat que tens per pagar el preu del lloguer no depèn de tu, sinó que potser el que has de fer aleshores és apuntar-te al sindicat de llogateres.
Mira i escolta el cinquè episodi de l’Elefant, coproduït amb la Universitat de Vic (UVic-UCC), a les principals plataformes: Spotify, YouTube, Ivoox, Apple i Google Podcast.