Si us dic que estic fent la muda, sense context, probablement entendreu que faig un canvi de roba o el famós canvi d’armari; fins i tot, podríeu entendre abans que estic fent un canvi de pell, com les serps. Però la realitat és que, per fer la muda, no has d’anar mudat. El mot muda i els seus derivats (muda, mudament, mudança, mudancer...) són ben bonics i, actualment, no es fan servir gaire amb el sentit de canviar de casa. Pel que fa al concepte que a mi m’afecta, ara tot són trasllats! Per què hem deixat de dir mudar-se en el sentit d’anar a viure a una altra banda?
El verb mudar ve del llatí mutare i vol dir ‘canviar’. Al segle XIX, es veu que mudar-se es referia especialment al vestit i per dir canviar-se de casa, de poble, es feia servir sobretot anar-se’n a viure o traslladar-se. D’acord, puc entendre que, si diem Ens vam mudar, pot haver-hi diversos sentits i generem una ambigüitat, però i què? Normalment, hi posem més context i la cosa es resol meravellosament bé: Ens vam mudar al barri de Poblenou, Ens vam mudar per anar a la festa d’aniversari. De debò en la llengua oral i espontània vam deixar de fer servir mudar i els seus derivats amb aquest sentit perquè hi havia ambigüitat i perquè amb trasllat i traslladar-se no hi havia equívocs?
El que sí que és un fet és que hi ha paraules polisèmiques que s’especialitzen més en un sentit (però, tot i això, no vol dir que no les puguem fer servir). És el cas de muda, que per extensió de significat no només vol dir canviar de vestit o de casa, també podem mudar d’ofici, mudar de govern, mudar de bandera (‘mudar de partit, d’opinió’); mudar la veu, en època de pubertat; o, fins i tot, mudar la cara (canviar l’expressió de la fesomia després d’una malaltia, per un accident o afecte).
També és un fet que mudar, en el sentit de canviar de casa, és molt antic, tan antic que ja es documentava a la Crònica de Jaume I: “Quan haiam aquels castells... mudar-nos-em a un loch que dien los chrestians lo Puig de Sebola". Així que, tenint en compte que té tants anys de tradició, aposto per reviscolar-lo amb aquest sentit i que feu servir una mica la sinonímia sempre que es pugui, per variar i mostrar una mica de riquesa lèxica.
Per dir que vas ben arreglat, no necessàriament hem de recórrer al verb mudar-se per sistema, deixeu-lo respirar una mica que hi ha molta sinonímia. Tenim des del verb més neutre i simple arreglar-se fins a abillar-se, empolainar-se, engalanar-se, guarnir-se, empolistrar-se, endiumenjar-se o, fins i tot, empindongar-se o enflocar-se. De fet, els verbs empolainar-se o empolistrar-se ja sonen a tenir més adorns que un arbre de Nadal, oi? Menció d’honor a empindongar-se o enflocar-se, ben vius al País Valencià: Tots els diumenges s'empindongava i eixia a passejar. Ara les falleres s’enfloquen molt el dia de l’ofrena.
Tot i que us he de donar una mala notícia...Empindongar-se ve del castellà pindonga, que se sol dir a una dona vaivera i rodaire i, per extensió, a un pendó. Doncs mira, motiu de més per fer-nos-el nostre i treure pit de les dones que sortim al carrer i anem de festa. Visca el pindonguerisme!! En voleu més? Doncs també tenim el verb quillar-se, que ens ve de la quilla dels vaixells. Del sentit de ‘proveït del que és essencial a una nau, la quilla’, es va passar al sentit ampli de ‘ben proveït de l’essencial’ i de ‘ben arreglat, ben vestit’; de manera que el verb quillar-se vol dir ‘arreglar-se per fer goig’.
Bé, deixem-ho aquí. Però em sembla que hi ha prou arguments per no tenir por de cap ambigüitat que es pugui desfer posant-la en context. La llengua és plena d’ambigüitats que es fan i es desfan i també de sinonímia que convé fer servir per no caure sempre en les mateixes paraules neutres i empobrides. No volem parlar com robots ni volem fer ús del llenguatge administratiu, artificial i recargolat, oi? Us encoratjo a fer servir diccionaris de sinonímia, que també en tenim molts en línia i els teniu a un cop de clic. I, ara sí, a tothom que faci la muda, bona mudança!